Sobre responsabilitats i botiflers

“Duran assegura que no se sent "responsable" de la caiguda (electoral), de la qual sectors de CDC el culpen pel seu discurs moderat” (diari ARA-digital, 30/05/2013 10:09). A veure, senyor Duran. Vostè no se sent responsable de la davallada de CiU en les darreres eleccions. Si no recordo malament, vostè anava a la llista de la coalició. I doncs, si vostè no se sent responsable és que ja li està bé el resultat. I si el resultat ja li està bé, vol dir que ha complert el seu objectiu? O sigui: aconseguir debilitar CiU. Quan un hom defensa un programa i perd vots, és que fracassa. Si fracassa cal analitzar-ne les causes i assumir-ne les responsabilitats. Si no les assumeix, o bé és un irresponsable, o bé un botiflers infiltrat amb la missió de rebentar-ho. És així senyor Duran? Si m’equivoco, si us plau, corregeixi’m.

Les lleis que no agraden

Navarro rebutja la insubmissió a la llei Wert perquè “les lleis s'han de complir encara que no agradin”. Totalment d’acord Pere. No hi ha cap dubte ni discussió sobre aquesta afirmació. A mi hi ha moltes lleis que no m’agraden i les compleixo, i tothom ho fa, tothom observa normes que no són del seu gust. El problema està en què el senyor Navarro confon lleis desagradables amb lleis injustes, i la llei Wert és injusta. Fa uns dies el secretari general del PSC ja ens deia, referint-se als sobiranistes, que “estan enredant a la gent”, doncs bé, que s’apliqui el seu principi i no digui coses que no són, o no sap. Els qui no volem complir la funesta, dogmàtica i retrògrada nova llei d’educació no ho fem per gust i ganes sinó perquè la considerem profundament injusta amb la nostra llengua i amb la nostra manera d’entendre l’ensenyament. En definitiva, la veiem injusta pels nostres fills i contraproduent pel seu futur. Queda clar, senyor Navarro? Seguint la seva línia de salvapobles federal, continua considerant-nos als ciutadans immadurs, barbamecs, marrecs mesells i mal-educats. Som adults amb criteri i opinió, queda clar senyor Navarro? I ens ha d’escoltar “encara que no li agradi”, que per això l’hem elegit i el paguem. Està prou clar?

El somriure insolent

Fa uns dies –crec recordar que era una lectora– algú escrivia a La Vanguardia sobre el somriure dels polítics. En moltes de les reunions, plens i comissions que s’organitzen els veiem ensenyant les dents a elles i amb una mitja rialleta ells. Semblen contents, tranquils, relaxats, se’ls veu autocomplaguts i satisfets a punt de començar un nou debat, amb les seves carpetes de partit; corbata i americana ells, models diversos i multicolors elles. Però sempre somrients (excepte el senyor Cañas). No veig pas la mateixa actitud en polítics d’altres democràcies més velles que la nostra, sinó que més aviat responen amb les seves actituds a la realitat del moment. En aquest ambient de rialletes, em fa ràbia veure el Sr. Espadaler tan panxo abans de dir-nos que les pilotes de goma continuaran buidant algun ull perquè no hi ha més remei; o a la senyora Alicia Sánchez-Camacho ensenyant-nos una dentadura equina minuts abans d’engegar-nos que els catalans no tenim dret a decidir. 

De veritat que l’actitud i les formes compten. Així, elogiaria l’actitud sempre circumspecte de  David Fernàndez, de les CUP, que si bé no exhibeix un aspecte emmurriat, dona una imatge de serietat i responsabilitat destacables. Criticaria, en canvi, el mig somriure entre estúpid i sorneguer del senyor Millo, mostrant un aire de superioritat satisfeta que fastigueja. Ni els temps ni el país estan per veure hihi’s, haha’s de ses senyories.

Responent Eulàlia Solé

CEIP Gil Cristià de La Selva del Camp

Tota vegada que n’Eulàlia Solé (La Vanguardia, 24.05.2013, “Festivals amb discriminació”) pregunta al final del seu article (sic) “Què en penseu?”. Doncs li diré què en penso sobre una discriminació que jo crec inexistent. Perquè homes i dones, nois i noies, tenim activitats lúdiques distintes és una qüestió merament de constitució física. Un sexe i l’altre tenim cossos ben diferents i, crec, per això ens trobem més còmodes en una mena d’esports que en uns altres. Qualsevol consideració tendent a la l’igualaritarisme  em sembla interessada, o masclista o femellista. Tampoc entenc massa el desig d’arreglar-ho tot a l’escola i a l’hora del pati: si us plau, deixem la canalla jugar en pau, que ja els adoctrinem prou a l’aula. Observo també com les dones s’han entestat en emular, si vols si no, els homes en els esports, una pretensió naturalment difícil, un esforç inútil. Per acabar, na Solé ens parla de pilota com el mal del pati, de la societat i del món. Bé, solament comentar-li que quan veig les pobres noies de natació sincronitzada efectuar aquells moviments col·lapsats, gairebé histèrics, convulsius, em venen ganes d’arrencar a córrer. Amiga Solé, deixem tranquil·la la quitxalla i que juguin al què bonament vulguin.

Parlem de recolzaments?

El Gobierno de Madrid i el mateix Duran, insigne polític defensor de la seva cadira i poca cosa més, ja ens parlen de la poca o nul·la acceptació que tindria una Catalunya independent entre els països capdavanters. La gran majoria d’independències han començat amb molta oposició, però la realitat, la voluntat de ser acaba imposant-se. I l’acceptació que té España? Té predicat internacional el país veí? Avui, a Vilaweb publiquen: “La UEFA accepta Gibraltar malgrat les amenaces d'Espanya. L'organisme internacional permet que sigui el 54è membre de ple dret, amb l'única oposició d'Espanya i Bielorússia”.  O sigui que els països seriosos d’Europa s’ha passat per l’engonal l’opinió del Regne d’España i han admès Gibraltar com a membre de ple dret. A veure, si don Mariano i cia. no han estat capaços d’impedir, en una qüestió menor, que el gra de Gibraltar no entrés a l’UEFA, serà capaç d’impedir l’ingrés de Catalunya en organismes internacionals. Permeteu-me dubtar-ho i ofendre així l’alcaldessa Botella.

El salvapàtries

Aquests dies estic fent l’anàlisi de la personalitat d’un home a través dels seus escrits. Per motius que no venen al cas, no citaré ara el seu nom. Aquest és un personatge que, entre altres trets, té una vessant messiànica, algú que creu que va néixer amb una missió i que, malgrat el pas del temps i haver fracassat en el seu intent, encara malda per tornar i mirar de fer-nos creure que, al cap i a la fi, tenia raó. Com que aquests dies la veu grallosa del José Mª Aznar s’ha deixat sentir de nou, un salvapàtries m’ha portat a l’altre. Aquell home, de personalitat complexa i enredada, va configurar el seu projecte amb una premissa: qui no hi estigui d’acord que marxi. Ho va dir i escriure aleshores i ara, ens els seus escrits, ens ho recorda infantilment, diria jo. En efecte, convençut que la seva diagnosi no era discutible, i la seva solució encara menys, va enfrontar-se a tot i a tothom. Ara reapareix fantasmagòricament rebuscant en el passat records tronats, fins i tot desvetllant velles rancúnies, a veure si així aconsegueix treure la cresta i justificar-se. Doncs al pobre Aznar li passa el mateix: vol passar a la història ni que sigui a cops de creu i, de tan en tan, treu el nas del bassal de merda en què neda per a respirar i deixar anar una bafarada fètida perquè ens recordem d’ell. Aquest sí que és un bon gra al cul!

Cal aprendre a escriure?

No.

Llegia fa uns dies el text d’una mestra –o mestre, no ho recordo amb prou precisió– ple d’una nostàlgia diria jo malaltissa, tot sigui dit de pas. En ell parlava del text lliure com un mètode excels. Es lamentava que aquest sistema hagi estat abandonat i que, en conseqüència, es poden haver perdut molts escriptors. No vull pas discutir ara la bondat d’aquell mètode, sinó un aspecte antropològicament molt anterior. Abans de plantejar-me de quina manera ensenyaré a escriure, jo em pregunto si cal ensenyar a escriure. I doncs com deia, no. Crec que la necessitat està en llegir, en entendre el què diu l’escriptor. Per contra, escriure és un desig, que alguns tenim i d’altres no tenen... i no passa res. De la mateixa manera que no tots som músics, tampoc cal que tots siguem escriptors; amb una mínima capacitat d’expressar-nos en tenim prou per anar per la vida. En canvi, us imagineu anar pel carrer sense saber llegir? En aquell a qui el desig d’escriure li esdevé una necessitat, el llegir li serà la guia; això és, a escriure se n’aprèn llegint. A voltes, voler ensenyar a escriure, ni que sigui a cops de creu, pot ser intensament frustrant.

Jo us explico el meu cas. Sóc un negat del dibuix, un negat absolut. De tal manera no sóc capaç de dibuixar, copiant, un objecte simètric. Malgrat que dibuixar m’haguera agradat moltíssim, no puc: els meus dibuixos fan pena. Per a mi, l’escola va ser una contínua humiliació a causa del dibuix: jo mateix m’adonava de la pena extrema de les meves obres quan, exposades al costat de les dels companys, semblaven una bírria absoluta. Us puc assegurar que un dibuix meu fa plorar els ànecs. Tan va ser així, sota la mà dura de professors estúltics, que quan mirava una obra pictòrica em semblava una acusació: mira si n’he sabut, jo, inútil! Cal dir que amb el temps vaig anar racionalitzant la meva aversió, i alguns pintors i estils han arribat a agradar-me. Per contra, el meu fill dibuixa excel·lentment sense cap mena d’esforç i, encara, és un magnífic escultor. Però no exerceix, es a dir ni dibuixa ni esculpeix. I que injusta que és la naturalesa. A mi, que m’hauria agradat de dibuixar, no sé fer una o amb un canut, i el meu fill que amb quatre traços fa un dibuix no li interessa per a res. Per cert a ell, escriure li suposa un esforç considerable, mentre que a mi no em costa un borrall.

Què en traurem de voler fer de mi un pintor a cops de pinzell, o del meu fill un escriptor a cops de ploma? Doncs un escriptor dolent i un pintor execrable. Fem-nos doncs la pregunta primigènia. I que l’escriure no ens faci perdre el llegir, sobretot.

Lo Dimoni

Ja fa uns anys, i per enèsima vegada, ens passejàvem per l’excepcional poble de Queretes (o Cretes o Cretas, que m’és igual), allà pels confins del Matarranya. La Carme buscava closques d’ametlla per a una poció màgica, quan vam veure un magatzem amb la porta oberta. Ens va sortir a rebre un homenet de figura eixuta, ulleres de carei antigues, nerviós i feiner que ens va saludar amb un sorprenent “Sian benvinguts a casa meua!”. Va ser el preludi d’una llarga i sucosa xerrada, al llarg i ample de la qual, aquell vellet de mirada pilla i paraula fàcil, ens va explicar gairebé tota la vida. En un moment de la conversa, la Carme li va preguntar que com se deia, i ell, amb cara de murri i somriure irònic, li va dir: “A mi me diuen ‘lo Dimoni’!”. I es va llançar a explicar-nos el perquè del seu malnom, del qual, tot sigui dit de pas, ell n’estava molt cofoi. Va ser una d’aquelles converses imprevistes, extraordinàries, potents, amb un personatge especial i irrepetible. Una xerrada que recordes sempre més.

Ara tornaré, qualsevol dia, a Queretes (o Cretes o Cretas, que tant me fot) i aniré a veure el meu amic. Em pregunto si “lo Dimoni” haurà aprés “lo lapao”, perquè si és així, molt al meu pesar, ja no l’entendré i no podré escoltar mai més de la seva boca incontinent velles i alliçonadores històries. Sincerament, no veig “lo Dimoni”, a la seva edat, parlar cap altra cosa que no sigui el nostre català comú. Això sí, amb l’accent matarranyenc que tan em canta a l’oïda.

Donya Dolores Serrat

La senyora Dolores Serrat s’ha enfadat. Es veu que la brometa que es fa amb els acrònims de les noves llengües aragoneses no li fan gràcia i es defensa de la seva collonada ficant-ho tot al mateix sac. Així, diu que “supone una ‘falta de respeto’ a la Comunidad de Aragón”. No, no senyora Serrat, no es confongui: la gent es riu de vostè, no pas del poble. Vaja, que vostè embolica els seus conciutadans fent-los còmplices de la seva estultícia. Em sembla que els ofesos haurien de ser ells. I es queixa: “la intromisión desde Cataluña nos parece intolerable”. Caram! I això què seria doncs?: “Recurs d'inconstitucionalitat 9491/2006, interposat pel Consell de Govern de la Diputación General d'Aragón”. Li sembla poca intromissió? Acabem; donya Dolores diu que la llei no parla “ni de lapao ni de lapapyp, sino que se trata de acrónimos creados por la oposición”. Va bé, ara, quan al “Dimoni” de Queretes li preguntin quina llengua parla dirà que “Lengua Aragonesa Propia del Aragón Oriental” i a veure quina cara posen. Quan un hom comet un error i el seu projecte descarrila, fracassa; quan és incapaç de reconèixer un fracàs és, senzillament, un fracassat.

La cuina altra vegada

L’entrevista que fa Lourdes López al xef Jordi Cruz (La Vanguardia digital, 10/05/2013) és per sucar-hi pa. La primera pregunta ja predisposa a l’anàlisi: “Creu, com apunten altres cuiners, que el país no aprofita prou aquest gran actiu (la cuina catalana) per potenciar-nos i sortir de la crisi?”. Sortir del merder per la porta de la cuina? La paràbola no està malament: sona a tocata i fuga. El bon xef, naturalment, hi està d’acord i ho rebla dient que no es recolza prou aquesta activitat. No voldria pas fer demagògia, però de veres que em costa capir com es pot arreglar la situació actual a base de menús. I com que suposo que entrevistat i entrevistadora parlen de la cuina de les estrelles encara entenc menys com es té la barra de demanar més recolzament. Quan un sector parla de “ser recolzat” és per a evitar parlar de diners, una paraula massa plebea, i no veig com hauríem de dedicar recursos públics a promocionar una activitat dedicada al luxe, un luxe reservat a poquets perquè un menú a 165 € ha de donar per a molt. I si no és així, que s’ho facin mirar perquè el què necessiten és un bon administrador, no pas “ser recolzat”.

Es veu que ens enganyen

Un comença a estar una mica tip de que el vulguin salvar de qualsevol cosa, ni que no vulgui; de que el prenguin per orellut. Avui Pere Navarro diu que “estan enredant a la gent”, ahir ho proclamava l’Alicia Sánchez-Camacho. Ens prenen per enzes, o què? Doncs a mi em sembla que ja sóc prou gran, que ja no em mamo el dit i que no necessito que cap salvapàtries em digui el què he de fer. Ja n’estic fins el capdamunt que em prenguin per beneit.

Salvados?

Ahir vaig veure per primera vegada el programa de Jordi Évole, Salvados. Tractava sobre els aliments i la possible toxicitat d’alguns (o de tots). Certament, em va decebre. Dos “experts” catedràtics universitaris presentaven les seves tesis i pintaven un panorama desolador: mengem verí. Carai, quina novetat, oi? No contents amb la foto, un dels eminents professors, increpa directament una peixatera de Tarragona fent-la poc menys que responsable de vendre peix mercuritzat als seus clients. Impressionant. Semblava l’exemple del que és solucionar les coses des del despatx, de tirar sobre el pianista, de matar el missatger. La dona, molt més experta que ell, va passar olímpicament i li va escopir que “cadascú ha de fer la seva feina”. Em va semblar lamentable.

Però anem al gra. Els “experts” que duien el pes del programa venien a dir que en els propers anys es prohibiran molts productes que avui estan permesos, perquè s’haurà comprovat el seu efecte nociu, i es presenta aquest fet com una perversió de la indústria i les administracions. Però, a veure, com ha avançat la humanitat sinó a través de l’experiència, d’experimentar, de tastar, de provar? Quants humans van haver de morir fins que algú es va adonar que l’acònit, per exemple, era verinós? És que no hi ha més: si avui, sense més ni més, es prohibissin tots el híbrids vegetals només perquè se suposa que poden ser nocius, què passaria amb l’alimentació mundial? Els qui els van crear, de ben segur, no ho van pas fer per a enverinar mitja humanitat. Si entenem ara que poden ser nocius, abans d’eliminar-los, potser que pensem en trobar-los un substitut, perquè sinó, per tal de salvar els rics, tornaran a rebre els pobres.

Error de lectura

Alicia Sánchez-Camacho diu (sic): “La ‘kale borroka’ no atemorirà el PP”. Atemorir? De veres que pensa que la gent la vol atemorir a vostè, reina dels papus? Que no volia atemorir vostè als pensionistes quan, durant les darreres eleccions, predicava la desfeta dels sistema si guanya la independència? I allò no era “kale borroka”, era “pensionista borroka”, potser? Au dona, faci-s’ho mirar! Però el problema real el té la senyora del PP quan entén que qui atempta contra la seva seu és per atemorir; no serà que volen dir repensi-s’ho, reflexioni, analitzi: miri que se’ns acaba la paciència. Ah! però ella pensa que quatre arreplegats nacionalistes catalans atempten contra la democràcia i crida a sometent. Miri Alicia Sánchez-Camacho, a Catalunya ningú es creu que ni vostè ni l’incomparable Millo defensin el país: no he sentit encara queixar-se de la “kale tv” que practica Telemadrid. Llegeixi amb atenció i sense perversió del llenguatge, la música del carrer, cregui’m, ens farà un favor a tots.

Casc i clatellada

Es discuteix aquests dies si obligar, o no, als ciclistes a dur el casc per la ciutat. Es veu que així estarien més bé del cap. Em sembla una bona idea, un primer pas cap al control total. Ara, jo ja prepararia la nova ordenança del vianant: per descomptat un bon casc, perquè si caiem i no el duem, l’administració s’estalviarà maldecaps. També la identificació ben visible, amb el DNI pintat a l’esquena, com els mossos. I per acabar, una assegurança de responsabilitat civil per si de cas atropellem un cotxe. Tot, naturalment, a càrrec del ciutadà previ pagament de les taxes i quotes que facin al cas. Tot en benefici dels fabricants de cascos, de les companyies d’assegurances, de les arques públiques... i pel nostre bé, per descomptat. Fot-li al mono que és de goma!

Democràcia versus justícia

Fa pocs dies, el congrés dels diputats espanyols clavava una gran cossa l’ILP sobre les hipoteques, una iniciativa que havia reunit un pilot de signatures per tal d’aturar una situació injusta. A Madrid, el Gobierno de l'Estat treu al carrer més policies que manifestants, i a Gràcia els mossos desfilen com les tropes de Franco van fer per la Diagonal el dia de la victòria. Mentrestant, el senyor Francesc de Carreras escrivia ahir a La Vanguardia que la gent ha de seguir els “procediments democràtics” i que la resta, inclosos els escarnis (sic), “són mètodes repudiables que recorden uns temps passats als quals cap demòcrata no vol tornar-hi”. Es pot preguntar a l’eminent jurista, què ens queda als ciutadans quan el PP incompleix per complet el seu programa polític i menteix un dia i un altre en tots els àmbits? Hem d’aplicar potser la “paciència” que ens reclama l’inefable Rajoy, i esperar 3 anys a votar? Ja no queda temps: el Gobierno s’ha begut el crèdit de quatre anys en quatre dies. El lector Ricardo Cruzate, de Llívia, li respon: “Sí, señor Rajoy, ya tenemos paciencia... Espero que el día en que esto le pase a usted también tenga la paciencia necesaria”. De moment ell, i els seus ministres, no en tenen gota.

Fa 15 anys, es va construir a Sant Hipòlit de Voltregà una planta de tractament de purins que ha empudegat la plana durant tot aquest temps. Ara sembla que la volen desmuntar. Quan la dialèctica del senyor de Carreras diu que “les persones i les seves famílies han de gaudir de total tranquil·litat davant tota mena d'ingerències, incloent-hi sorolls, olors o d'altres”, jo dic: mentre que un ministre pot blindar casa seva en 24 hores, milers de persones hem hagut d’esperar 131.400 d’hores per lliurar-nos de la pudor de merda. Les solucions pels uns són ràpides i efectives, pels altres s’eternitzen. Aquest és el problema senyor catedràtic: pels uns paciència, pels altres la força armada.

Publicat a La Vanguardia 03.05.2013

...i ara Bangla-Desh

A vegades costa tenir fe en les coses, més quan veus que els qui les regeixen van a redós de qualsevol vent. Aquests dies passa amb el periodisme. Ahir parlava de la marabunta que va recórrer les planes informatives de tots els mitjans: el triomf del luxe, menús a 165 € la peça. Sense desmerèixer el mèrit, no cal que els fem propaganda gratuïta amb mitjans públics i privats. Indigna la indecència descarada dels qui es poden permetre excessos quan hi ha gent que cada dia van a demanar caritat per menjar; sí, sí, per menjar. Després ha vingut la tragèdia de Bangla-Desh. Per la ràdio, el gran socialisme del país encarnat ara en Maurici Lucena, feia al·lusió a Mango com a model de negoci. Doncs bé, Mango és una de les firmes que confecciona la seva roba pagant salaris de 25 € al mes (un menú a can Roca costaria 6 mesos i mig de “no menjar”). Això sí: ara, aquells tres-cents morts surten a totes les portades, tots els periodistes fan un “jo acuso”; però, qui se n’ocupava abans? Pobre gent, només són notícia quan es moren. Finalment, Manel Fuentes. Ens va prometre, una temporada rere l’altra, un periodisme d’investigació que no ha arribat mai. Un intent potiner amb el “cas Palau” i para de comptar. Perquè investigar vol dir invertir molt de temps en aixecar catifes, trobar proves i presentar el cas quan no es coneixia o aportant nous arguments. Res de res. Gràcies per un munt d’altres aportacions, Manel, però carabassa en investigació.

Quin serà el proper titular? El periodisme, com els polítics, necessita renovar-se aviat, perquè sinó, qui ens mantindrà desperts? Un vell amic del meu pare, en Ramon Guillamet, fill de fabricants de pasta de Ripoll, gran persona que avui descansa ja en pau, quan arribava la quaresma deia que “havia d’anar a esporgar la prunera”. Es referia a l’acte cristià de confessar els pecats. Doncs preneu candela i talleu el què calgui.

Morin els pobres!

Potser el títol és una mica dur, ho reconec, però en temps de crisi profunda, amb nou-cents mil aturats al carrer i davant les provocacions de la cosa pública, no en queda d’altra. Em sento així després de rebre el dia amb la veu entusiasta del Manel Fuentes a Catalunya Ràdio anunciant a bombo i plateret que el Celler de can Roca ha estat escollit millor restaurant del món, que no és “moc de pav”, que deia algú. Ja és curiós que aquesta sigui la primera entrada de l’editorial d’un programa que escolten centenars de milers de catalans, la major part dels quals de segur que no es poden permetre, ni tan sols somiar, en un aperitiu al restaurant dels famosos germans. I no solament en l’editorial; al llarg i ample del matí, el locutor en continua fent bandera, un cop i un altre. Francament, no trobo honest, ni adequat, ni pertinent ni pietós de refregar pels morros del país l’èxit del luxe. Em sap greu aigualir la festa, però em sembla que una mica més de continència i respecte aniria bé: qui pugui que mengi dues vegades, però en silenci, amb discreció i donant gràcies per poder-ho fer. Avui per avui, pocs catalans poden permetre’s pagar 165 € per un menú a cals Roca. Que els aprofiti!


Publicat a El Periódico 30.04.2013

La miopia bancària

Els bancs semblen abocats al fracàs en la seva relació amb els clients, i sembla que acompleixen aquella màxima que diu que l’home és l’únic animal que, quan cau a l’aigua, fa tot el possible per ofegar-se. Des de fa temps, observo com l’atenció al client es va reduint poc a poc en les relacions que mantens amb una màquina anomenada caixer automàtic. Cada vegada hi ha menys empleats a les oficines, i els que queden gairebé no tenen contacte diari amb els clients. Amagats rere mampares i vidres velats fan feines que ningú no coneix. Quan necessites algun aclariment poc usual, quan vols retrocedir comissions o efectuar alguna reclamació, les respostes s’allargassen en el temps. Has d’insistir, sobretot enviant correus, perquè les persones cada vegada són més invisibles.

Els agradi o no, és un error. Ara potser se senten assetjats per clients descontents, però també és l’hora de donar la cara, explicar-se i disculpar-se en directe, perquè sinó, a curt termini, es trobaran cada vegada més humanament rebutjats i el negoci se’n ressentirà. Perdre el tracte personal, la proximitat, sempre ha tornat malestar i pèrdues. Ara, que sentint el crack del senyor Fainé, no crec que canviï gaire, tot això. Fa poc, vaig sentir que responia aïradament a la lleu crítica d’una periodista de TV3. Ella li deia que com recuperarien la confiança perduda, i ell, altiu i prepotent, enfadat, contestava: “I si no ens els du a nosaltres els diners, a qui els durà?”. Amb aquesta actitud, no anirem enlloc.

La pedanteria impenitent. Un altre "patán" al PP.

Antonio López-Istúriz White. No el coneixia de res aquest home navarrès, antic ajudant personal d’un tal Aznar i diputat pel PP al Parlament europeu. Avui l’he sentit en una entrevista per la ràdio i, francament, la seva petulància me l’ha fet imaginar com un tonto presumit. En pocs minuts s’ha convertit en el portaveu del què agrada i què no a Europa, en el què hem de fer i què no, ens ha donat una lliçó de correcció política i se n’ha anat tan tranquil. Posseïdor de la veritat única, característica comuna als polítics de la gavina, ha insultat sense manies la intel·ligència de tot el poble. Si és aquest el prototipus del diputat europeu, més val que pleguem. Sobre el procés català cap a la independència, ens amonesta tot dient que “esto no gusta en Europa”. A veure, si és que no pretenem que agradi: el que volem és que se’ns reconegui un dret, tan si agrada com si no. La diferència entre aquest esperpento del PP i la resta dels seus companys és que, mentre ell criminalitza i menysprea el què no li agrada, els altres són capaços de respectar-ho i d’acceptar-ho i. O és que som criatures, senyor López-Istúriz, que actuem segons apetències? No és estrany doncs que España vagi malament, amb cervells privilegiats com aquest. Com deia aquell: "patán!".

Alcañiz i la font de la vergonya

Alcañiz és, després de la capital Teruel, la ciutat amb més habitants (16.424) de la província i reuneix serveis, comerç i indústria d’una àmplia regió que alguns anomenen Bajo Aragón Histórico. Si un hom s’arribava a la ciutat allà pels anys 60-80 i volia enviar una postal a algun familiar (eren temps sense mòbils ni whatsapp) segur que en trobava una amb l’emblema de la ciutat: la fuente de los 72 caños. En un país on l’aigua no abunda amb excés, l’esplendidesa de la font corprenia el visitant amb l’arrogant generositat dels seus brocs sempre rajant. Però tot ve que s’acaba i l’esponerosa font es va assecar en benefici de la generalització de l’aigua corrent pels veïns, i ara porta anys i panys sense deixar escapar ni gota, ni gota. Per això, la notícia que llegeixo al diari local La Comarca em deixa esmaperdut: “La emblemática fuente lleva sin funcionar de forma continuada desde hace más de dos años, cuando terminaron las obras de remodelación del parque de la glorieta de Telmo Lacasa, con una inversión de más de 579.000 euros”. Després de gastar-se 96.337.494 pessetes en obres de recuperació, la font no ha recuperat la seva única i original funció: que pels seus brocs hi ragi l’aigua. És espectacular, perquè ara els ciutadans recullen signatures per a forçar l’ajuntament a donar una solució i les associacions de veïns (Casco Histórico Aljamas, Carretera de Castelserás, Barrio de San Pascual, Amas de Casa ‘Ercávica’, ‘El Cachirulo’, asociación Sociocultural ‘El Cuartelillo’ y los Amigos del Río) pressionen. Per més INRI, “...el alcalde de Alcañiz, Juan Carlos Gracia Suso (PP), explica que están estudiando un problema «heredado» de la anterior legislatura”. En definitiva, que el símbol per excel·lència de la ciutat –castell dels Calatrava a part– es relega a una peregrina discussió política: en tenen la culpa ells!

Aquest és un fet local que il·lustra com funciona el país, España, un territori on es gasten una pasta en arreglar una font perquè no ragi i se’n dóna la culpa al manxaire, al d’abans. Épatant!

Temible Millo

El diputat i portaveu del PP al Parlament Enric Millo Rocher, és el paradigma del gregari perfecte. No solament ensuma la cua del seu superior constantment per a veure què en surt, sinó que n’amplifica tots els sons, donant-los un volum i una virulència superiors. Millo sembla el trepa polític perfecte: primer a UDC, quan se li nega encapçalar la llista, canvia de camisa, festeja amb ERC i acaba al PP. És el polític professional, el que té el cul enganxat a l’escó perquè no sap fer res més; és el que confon la servei amb carrera personal. Sense despentinar-se, ara justifica les funestes paraules de la senyora de Cospedal sobre l’escarni, tot dient-nos que “és normal”. Normal? Que no és normal que la gent es defensi contra les orelles sordes del Gobierno? Crec, senyor Millo, que la Cospedal, vostè i d’altres haurien de donar gràcies a Persones com Ada Colau, capaces de canalitzar la ira del poble amb protestes pacífiques. Recordin que, en altres temps, la gent famolenca socarrimava esglésies i capellans.

Les Stolpersteine

Iñaki Brosel Goiricelaya, La Vanguardia 17.04.2013 (felicitats pel magnífic article), explica que a Wiesbaden l’artista Gunter Demnig ha ideat un curiós homenatge a les víctimes de l’holocaust: entre les llambordes de pedra del carrer n’ha col·locat d’altres de llautó a un nivell diferent. Són les Stolpersteine. Quan et passeges, si vols si no, notes una molèstia en ensopegar amb aquests obstacles i abaixes la vista per veure què carai et detura. Una inscripció simple: “Hier wohnte Arthur Wertheimer / Deportiert Theresienstadt 1942” / Ermordet”; “Aquí hi va viure Arthur Wertheimer / Deportat a Theresienstadt 1942 / Assassinat”. Són davant de cada casa de cada deportat. La Shoà al carrer. Un gran exercici de memòria i acceptació d’uns fets terribles per part del poble alemany, que assumeix el greu error sense excuses: llambordes que miren enlaire els vianants d’avui.

Tots aquells idiotes i idiotesses que avui usen l’adjectiu nazi en va s’haurien d’entrebancar cada dia unes quantes vegades amb una d’aquestes Stolpersteine, caure de morros per terra i deixar-hi les dents. Potser és l’única manera de que sapastres com la senyora de Cospedal deixein de fer referència a una ideologia sinistra per qualificar els qui no pensen igual que ells. Usant el seu propi idioma, perquè m’entengui, a vegades no queda altre remei: “la letra con sangre en las narices entra”.

Atemptat a Boston

He vist al web de La Vanguardia un vídeo que mostra en directe les explosions que un animal sense escrúpols ha provocat enmig de la gernació que espera el final d’una marató. Sembla la filmació d’una persona que es trobava entre el públic en aquell moment, es contínua i, mentre es mou pel carrer, va mostrant com s’esdevé tot plegat. M’he quedat impressionat. Després d’un primers segons de desconcert, la gent que no havia resultat ferida s’ha llençat immediatament a socórrer els ferits escampats per l’asfalt, enmig de grans taques de sang. Homes i dones, amb coratge i valor, es llancen sense pensar en una possible tercera explosió a desmuntar balles i obstacles per a prestar assistència als seus conciutadans i facilitar l’arribada i la tasca dels serveis mèdics d’urgència. Enmig d’un caos de crits, sirenes i alarmes, en un batibull de cossos estesos, de vidres, la gent s’ha lliurat a ajudar la gent. Felicitats al poble americà per la seva solidaritat i valentia i, a través d’ell, a tots aquells qui, arreu del món, cada dia fan accions semblants.

Publicat a La Vanguardia 17.04.2013

Que no el sentiu?

A l’insigne periodista esportiu de TV3 Jordi Grau no li agrada Adriano; es veu que ja ho va dir el dia del PSG i ahir ho tornava a repetir. Cony, que no l’heu entès? Al Grau no li agrada Adriano! Tito (subcomandante, potser...?), que no m’has sentit: a mi, Jordi Grau, el Grau de TV3, no m’agrada Adriano, collons!!!

Que es fot del poble maese Aznar?

La FAES, sempre atenta a l’actualitat política, “demana a Rajoy un missatge ferm i que no es deixi guanyar el carrer”. L’inenarrable Aznar, un personatge certament incomprensible en una democràcia, ataca altra vegada i diu que tota la culpa és del dimoni, encarnat en el PSOE evidentment. Res de nou en la creuada del Cid de Quintanilla de Onésimo. De tota l’editorial, però, en destaco una frase especialment:  “El PP es depositario del mandato de una gran mayoría”. O es fot de mi o em pren per imbècil. El mandat de la majoria se l’ha passat per l’engonal el seu successor, l’inefable Rajoy, en incomplir un per un tots els compromisos electorals que va fer als seus electors. El seu crèdit és ara nul, una merda dalt d’un pal (amb perdó), i no mereix ni un minut més de confiança. Quan al senyor Aznar, més li valdria reflexionar seriosament sobre el seu paper, que s’està convertint en paperot. No hi ha babau més babau que aquell babau que es pensa llest. Allò de que la victòria no és un xec en blanc, maese Aznar, esdevé davant l’enganyifa del PP una plantofada a la cara dels seus mandataris; i les befes al poble no es salden “pagando baratas sus culpas”.

Don Felipe i els nens

Felipe González, el darrer gran dinosaure després de Fraga, es pregunta: “¿Un niño tiene que aguantar presión en la puerta de su casa?” Doncs sí, diria jo. L’argument de González no s’aguanta per enlloc. De tot i en tot s’aprèn en aquesta vida, de les estones bones fins de les situacions més desagradables se’n treu allò que ens fa experts: les experiències. Els polítics que es veuen en aquesta tessitura, haurien de reflexionar, en lloc d’enfadar-se i demanar barreres policials. I el resultat d’aquesta reflexió, sigui quin sigui, el poden traslladar als seus fills i així proporcionar-los una lliçó de vida. El senyor González potser ha estat un d’aquests pares tan ocupats en realitzar-se, en arribar al cim i a mantenir-s’hi fins l’esgotament, que no ha tingut temps pels fills: ara ha fet salat, però que no vulgui privar d’altres col·legues d’aquesta oportunitat.

Aquest corporativisme que desenvolupen actualment els polítics, per allunar-se més i més del poble que els ha elegit, em recorda els temps en què els reis regnaven lluny del poble, de palau en palau, fins que un dia es llevaven i, de cop i volta, es trobaven amb el cap a la mà: no s’havien adonat, pobrets, de que “els temps estan canviant”.

L’estranya parella

No és que trobi estrany, o antinatural, que la Forcades i l’Oliveres vagin plegats pel món; crec que hi ha moltes coses que comparteixen. El que els converteix en una parella estranya és el manifest que han concebut entre tots dos. Me l’he llegit diverses vegades i fins i tot m’he empassat l’entrevista, una mica cuinada, que el Jaume Barberà els va fer a TV3 –amb “curioses” imatges de fons–.

Amb algun capgirell, el text és prou acceptable, i la idea d’un procés constituent no és gens menyspreable. Alguna d’aquestes hipèrboles, per exemple: quan diuen els impulsors que el model socioeconòmic ha fracassat, els dono la raó. Però quan invoquen l’opció assembleària no ho puc entendre: que no ha fracassat sempre també? D’altra banda, manifesten no voler presentar-se a unes eleccions, però en l’entrevista semblen reservar-se un paper de comissar polític que no m’agrada ni en pintura. Després ve allò de “de baix a dalt”, però el mateix Oliveres diu que (Vilaweb, 12.04.2013) “Si no sumem CUP, ICV i moviments socials, haurem fracassat”. Així en què quedem? La seva crida és realment àmplia, universal, o va solament dirigida a les elits de l’esquerra? De forma velada, durant l’entrevista, donen a entendre els dos signants que l’ANC o les mateixes CUP els han donat el vist i plau, però al capdavall han de matisar que solament han mantingut “contactes informals, personals”. En definitiva, són a les beceroles.

Però el que més m’aixeca les antenes, les alarmes, són els deu punts de la “llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts”. Lamento molt que dues persones a qui atribuïa una visió oberta i justa parlin en termes que em sonen a totalitaris amb mots i conceptes com expropiació, deute il·legítim, no als acomiadaments, democràcia participativa, no a les privatitzacions, etc. És a dir: com a bons dirigents, ens marquen el camí; ens diuen el què ens cal per ser feliços. Pel nostre bé.

Sabent de la tendència a defensar al senyor Hugo Chávez que té Teresa Forcades, diria que es nota un cert aire veneçolà inspirador. Potser a ella també li ha volat damunt del cap algun ocellet revelador? De moment els regalaré un barret a tots dos. Això sí: sense pardalet, per ara.

Més sobre l’’escrache’

A la Vanguardia (05.04.2013) Francesc-Marc Àlvaro parla d’aquesta fórmula de protesta que s’anomena ’escrache’ dels altres. Això és, quan es fa aquest escarni a les idees pròpies o aquelles per les quals ens sentim representats. Em permetrà aquest bon periodista que faci una distinció important, per a mi. Quan escarnim algú, no hauria tan de ser perquè ens és o no simpàtic, sinó per si representa o no postures justes o injustes. Així, l’escarni de personatges que s’oposen a la reforma d’una llei com  la hipotecària em sembla plenament justificat. Potser es tracta de que els nostres representants es donin compte de que no n’hi ha prou amb que guanyin les eleccions, sinó que després cal actuar amb justícia i d’acord amb els manament del poble, de que les lleis, quan són pèrfides, s’han de canviar: no es val a posar un cordó de policia davant el parlament per mantenir allunyades les protestes. D’aquí reaccions com  l’escarni. Amb tota la distància que ho separa, es veu que la mateixa Barcelona tenia botxins i esquarteradors. Aquests darrers desmembraven el reu i n’exposaven les parts a totes les portes de la ciutat, per escarments de ciutadans. Doncs no veig gens injust exposar a l’escarni públic aquells qui defensen postures contràries al pensar dels electors. Per tant, es tracta, per mi, d’una qüestió de justícia, no pas de simpaties.

El senyor Feijóo i el garrí del gitano

La Vanguàrdia, edició digital publica el següent títol: “Feijóo, el único que parecía ignorar las actividades del narco Marcial Dorado”.

Diu que van dos guardiacivils per un camí de rucs quan veuen venir un gitano amb un garrí sobre les espatlles. Els guàrdies, que ja el coneixen i saben que l’ha pispat, l’aturen i li pregunten,

         - On vas amb aquest garrí?

         - Garrí, quin garrí?

         - Aquest que dus damunt l’espatlla!

         - Collons, què hi fot aquest “bitxo” aquí? Fuig!!

Doncs bé: sembla que el Senyor Feijóo duia un porc a l’espatlla i ell és l’únic que no se n’havia adonat. Ja té pebrots!

És ara!

Les estratègies per a obtenir propòsits són variades. Una de moltes està en aprofitar els moments de debilitat del contrari. Al futbol, per exemple, quan per avatars del joc expulsen un jugador de l’equip contrari cal prémer l’accelerador per guanyar el partit. A voltes podem pensar que no és una acció gaire noble, però quan a l’altra banda hi ha algú molt poderós, que lluita amb armes superiors aquesta estratègia és elemental. No es pot deixar passar perquè ens hi anirà la vida.

L’Estat espanyol està ara en un moment de debilitat extrema. El partit al govern està apunt de ser imputat en estafes múltiples per al seu finançament i l’amic Bárcenas els té en escac permanent. Estem davant d’un govern doncs que ha perdut tota la credibilitat i que es debat en la merda. D’altra banda, la corona està a la corda fluixa, tant que els diaris més prestigiosos del planeta ja parlen de que la corrupció esquitxa les institucions més altes de l’Estat. I doncs, com diu l’himne, ara és hora catalans! Si no sabem aprofitar aquestes debilitats mai no aconseguirem res de res, cal atacar quan les defenses estan dedicades a altres escomeses i prémer tots el botons per a aconseguir l’objectiu: la independència. No podem deixar passar les oportunitats que ens ofereix la conjuntura actual, econòmica, social, internacional i anar a la nostra. D’altra manera, ells seran sempre els més forts.

Si jo tingués un avi a Cuelgamuros també el trauria d’allà

Ahir, amb una mica de retard, vaig veure el reportatge de TV3 “Avi, et trauré d'aquí!”, un reportatge emocionant que desvetlla ràbia. Potser molts se n’han adonat, o potser no, però en les primeres imatges en què apareix Franco, es pon veure que calça botes altes amb esperons. Premonitori. Aquell nan amb veu de flauta i grassonet, s’exhibeix per les obres on defallien els republicans vençuts amb esperons: ho vaig trobar lamentable, de pallasso. Deia premonitori perquè els esperons són símbol de domini, que és el que exercia el botxí fins i tot sota el pali de l’església més tronada. Un domini que va arribar a l’aberració de traslladar cossos sense coneixement ni permís dels familiars. Alguns van dur flors sobre una tomba buida durant anys i anys, mentre l’home dels esperons encenia la llumeta del Pardo per continuar humiliant els qui ell creia vençuts. Uns fets vergonyants, cert, però encara trobo més pocavergonyes personatges com Alejandro Muñoz Alonso, senador pel PP que en la cantarella estúltica de “ahora no es el momento” continuen mantenint milers de famílies en un dol innoble: la barra d’aquest personatge no cabria a la basílica de Cuelgamuros. Tampoc tindria espai suficient el cara dura de Ramón Jáuregui, que presumeix d’haver fet alguna cosa. Als socialistes els van faltar pebrots per fer justícia i es van amagar darrera la bandera i els escuts de la gallina que encara abundes al Valle. D’Anselmo Álvarez, abat d’un cementiri, solament una paraula: miserable. Si el cel ha de fer la justícia final, aquest homenet ridícul no anirà al cel; massa mentides en tan pocs segons.

En una ocasió vaig sentir dir a no sé qui que algú pertany a una terra no quan hi neixen els seus fills, sinó quan hi enterra els seus morts. Unes paraules que mereixen una reflexió, perquè quan algú ha gosat desenterrar els morts per exiliar-los no veig quina condemna mereix. Potser per això persisteixen dues espanyes.

Males bèsties!

A algun il·luminat ara se li ha acudit, ara, que les clàusules que fixen interessos mínims en els contractes hipotecaris són il·legals. Collons, ha costat prou! És ja l’enèsima garrotada que els jutges claven a un contracte que, com que als poderosos banquers ja els anava bé, no havia estat modificat en anys i panys. El sistema ha estat pervers amb ganes. Quan anaves a contractar una hipoteca, t’adreçaven directament a préstecs amb interès variable, amb l’argument que com que podia baixar, tu et beneficiaves d’aquestes minves. Però quan es preguntava per les possibles pujades, el mindundi de torn et contestava que allò era impensable, tal com estaven les coses. L’argumentari de venda era clar. No solament això, sinó que quan demanaves per un contracte a interès fix, te’l desaconsellaven immediatament perquè aleshores l’interès era molt més car. Total: et convertien en especulador per dues bandes. Per una et deien això dels interessos i per l’altra la ja coneguda plusvàlua del totxo. Una especulació que afectava una cosa tan sagrada com és la llar d’una família. I ara ha resultat il·legal, però sense efectes retroactius. Imagineu-vos què passaria si s’haguessin de retornar els interessos cobrats de massa!

Espero que tots aquells que van vendre amb alegria alguna hipoteca a algun honrat pare de família es cremi a l’infern, on només hi ha plors i cruixir de dents.

Adéu, Europa?

Escolto, veig i llegeixo esmaperdut la notícia: “Europa exigeix a Xipre robar els seus ciutadans per tal de poder accedir al rescat”. Sí, ja sé que cap diari ni cap telenotícies ha presentat aquest titular, però la realitat és aquesta. El fruit del treball i l’esforç dels ciutadans és arrambat impunement per l’Estat per tal de pagar els deutes d’una banca depredadora. Com a mínim es podria cedir la propietat d’aquest Estat als seus súbdits!

Europa decep; molt. Paladins de l’estat del benestar, les institucions de l’UE es rendeixen al gran capital capitanejat per una glamurosa, però implacable, Christine Lagarde, que passeja els seus foulards arreu en una gran aportació gloriosa del poder femení que ha de canviar el món. Realment tot decebedor, repeteixo. Tant, que em venen ganes, ara que els catalans accedirem a la independència, de deixar la bella princesa fenícia definitivament en mans de Zeus i seguir un altre camí: no esperem res de bo d’Europa; els catalans no en traurem res de positiu. Es pot ser tan miserable com per incitar al robatori impune dels ciutadans? Això sí que és un espoli directe i transparent, no pas el que patim els catalans. Sense vergonya, amb tota la barra, l’Estat fot els diners dels contribuents mentre els manté econòmicament segrestats. No hi pot haver una traïció major que aquesta: robar els diners als ciutadans pobres. Mentrestant, els buròcrates de Brussel·les obren la subhasta a la venda de països sencers. Si ha de ser així, que et bombin Europa!


Publicat a La Vanguardia 20.03.2013
Publicat a El Periódico 20.03.2013
Publicat a l'Ara 20.03.2013

Rita Barberà forever...

Llegeixo a Vilaweb: “Inspectors de l'Agència Tributària s'han presentat en les comissions falleres de la Secció Especial de València”. I, tot seguit: “Rita Barberá ha qualificat d'increïble esta actuació, que ha subratllat que li sembla un ‘desconeixement total, un disbarat i un despropòsit’. L’alcaldessa ha explicat que ha traslladat aquesta opinió personalment al despatx del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, amb qui no ha pogut parlar, i que també l'ha fet arribar a responsables del partit”.

No fa gaires anys, tenia per client un membre de la dreta del PP, conegut i reconegut feixista valencià, fabricant de pinzells, que ens va retornar un xec perquè estava escrit en català. Argumentava que cap banc no entendria un document escrit en una llengua desconeguda. Cada any ens enviava una “participació” de loteria, si vols si no, per import de 10.000 pessetes: xantatge comercial. Aleshores ja vaig pensar que les “falles” mouen un munt de milions al País Valencià i que aquestes organitzacions, en principi populars, podien ser un colador de “negre” ben sucós pels espavilats. Això ho vam comentar amb un company de feina; casualment, avui ens hem trobat i hem comentat aquella pensada. A veure què en treu hisenda. Mentrestant somric, sorneguer, per la carallada de la senyora Barberà, que se sent traïda pels seus amics de Madrid. Com diria el seu amic Montoro, els qui s’han de preocupar són els que tenen comptes a Suïssa. A què vénen doncs els esgarips de l’alcaldessa? Alguna porqueria sota l’estora? S’hi ha deixat les claus...?

Hawaa, perquè?

A Lleida un grup de dones, unes àrabs i altres d’aquí, han engegat la revista Hawaa (Eva en català). Només sentir un dels principis de la seva fundació, ja fa posar la pell de gallina. Diuen: “En aquest projecte només es colaria un home si s’amagués sota d’un burca”.  És inquietant que una publicació que pretén “trencar els estereotips que persegueixen el món femení àrab” no tingui en compte, o no permeti, la participació als homes. Des d’un cert coneixement del món marroquí (no tots els musulmans són àrabs...) femení i masculí, puc afirmar amb certa convicció que pretendre canviar certes percepcions des d’una sola òptica és una batalla perduda.

Però el que em sorprèn és el nom de la publicació: Hawaa. Perquè la capçalera en àrab d’una publicació feta i pensada aquí? Perquè, si el que es pretén és explicar aquí qüestions d’allà, es fa amb la llengua d’allà? És així com es pretén la integració d’una cultura tan diferentde la nostra? Perquè no Eva? Oh, ja sé, és que Hawaa és més exòtic. Sí, s’imprimeix en les dues llengües, àrab i català, però si visiteu el web de Hawaa és absolutament tot en àrab. Només caldrà veure els temes i el seu enfocament, cap a on van dirigides les crítiques, si l’acceptar cultures només ho fa una de les parts. Per acabar, diria que la millor manera d’integrar-se en una societat és usant els seus ressorts, no pas crear-ne de nous: perquè no escriuen les dones àrabs a la Quera en lloc de crear un nou mitjà? Això sí que seria integrar-se.

Viu el chavisme sense Chávez?

Ahir, al telenotícies migdia de TV3, davant les imatges d’ingents quantitats de veneçolans honrant el gran Chávez, la presentadora, Núria Solé, deia que: “El chavisme és ben viu”. Per l’edat que aparenta ella, potser no va veure les concentracions enormes que es van formar a Madrid a la mort del dictador Francisco Franco Bahamonde: semblava que sí, que tot estava “atado y bien atado”. Si aleshores algú hagués dit que “El franquisme és ben viu” els oprimits hauríem pensat que era una opinió baldera: la prova n’ha estat el poc que va costar desmuntar-ho tot. El temps dirà si el chavisme era viu o no el dia 7 de març de 2012, però l’experiència demostra que els règims personalistes moren amb el seu messies. En tornem a parlar d’aquí a... un any?

Imatge de l’enterrament del dictador al Valle de los Caídos

La barra de l’Ibarra

Hi ha dues maneres de deixar un càrrec de rellevància, pública o privada: amb dignitat i sense dignitat. Els indignes no suporten veure’s apartats de la primera línia, de les multituds, i de tant en tant han de treure el cap per dir que encara viuen. És el cas del senyor Aznar, que, quan sembla que està tranquil, treu de nou aquell dit acusador i messiànic que ens assenyala el camí correcte. I també li passa al senyor Rodríguez Ibarra, insigne extremeny, que rebrota quan menys l’esperem. Als catalans ens té un sentiment especial: es veu que no li agradem gens. Per això no perd punt per presa i de seguida que pot ens compara amb feixistes com Hitler o Mussolini. Redéu quina mania! Es veu que ells no van patir aquests monstres, perquè sinó es guardarien prou d’invocar-los una vegada i una altra. Com ja he escrit altres vegades, aquestes referències resulten un insult pels  ciutadans que van haver de suportar aquelles dictadures que van dur a Europa a la pitjor guerra de tots els temps. La inconsciència que demostren fa que les meves orelles patinin sobre paraules estúltiques, xerremequeria estúpida. Endut per la paranoia fòbica, confon (en paraules de Cela, perquè ho entengui) “el culo con las témporas” i compara la decisió d’un parlament escollit a les urnes, amb l’acció colpista de Tejero. De veres que em costa veure-hi el paral·lelisme. Es necessita barra, senyor Ibarra!


Publicat a la Vanguardia del 09.03.2013

Catalona o Barçalunya?

Diuen que TV3 tanca corresponsalies històriques: Catalunya Nord, Terres de l'Ebre i el Pirineu, en què s'inclouen les d'Andorra, Alt Urgell, Cerdanya, Perpinyà i Pallars. Evidentment, els extrems geogràfics del país, els més allunyats de la capital, del cap i casal: Barcelona. Sembla que els territoris fora de l’àrea metropolitana no existeixen a la seva Catalunya, que als senyors de TV3 se’ls en fum del què hi pugui passar i que és millor tenir-los informativament més lluny, colla de pagesos!

Ja fa temps que es promociona inexplicablement el que anomenen “la marca Barcelona”, mentre la paraula Catalunya queda en un segon pla. Ja em perdonareu, però no és així que es promociona un país modern i em sembla que les nostres ments preclares l’espifien una altra vegada en vendre només la part. Els recursos i els esforços es concentren en uns pocs quilòmetres quadrats mentre la major part del territori queda en un anonimat gris, gairebé vergonyant: no sigui que quan vinguin les visites vegin patois per tot arreu; Catalunya s’acaba al nord amb el Besós i al sud amb el Llobregat; visca Can Fanga, morin els pobres! Per si de cas, podem començar a pensar en Catalona o Barçalunya, així no hi hauria malentesos i l’esdevenir gloriós de la ciutat quedarà per sempre salvaguardat.

Què dius que què?

Sota el títol de “Allò que diga Espanya ja no és problema nostre” Vicent Partal escriu el seu editorial d’avui a Vilaewb i l’acaba dient “Dit tot això, resulta xocant i em sembla que molt poc apropiat que la defensa que el conseller Homs fa de la declaració [de sobirania] es base a dir que no té conseqüències jurídiques. Ho trobe lamentable”. Jo també. Són declaracions com aquesta que fan que CIU perdi, merescudament, pistonades davant d’ERC. Junqueras té un discurs molt més coherent, que s’allunya de Madrid i deixa al voral els esgarips que surten de la capital com udols al buit. Mentre Mas i acòlits dediquen una bona part dels seus esforços a rebatre el Gobierno i l’estatus quo madrileny, ells saben que encara els tenim en compte i continuaran la seva ofensiva en tots els terrenys on ens puguin combatre.

Hem de demostrar per activa i per passiva que el nostre camp de batalla és un altre, que no el de la lluita estèril al constitucional. I això només es fa d’una manera: actuant proactivament cap a la independència. I això ara per ara no és gens visible al govern actual, ben al contrari continua entrant a totes les envestides del PP intentant rebatre allò que no cal. Aquest joc els va a Madrid. Amb majoria absoluta a les cambres i els estament judicials controlats, no els guanyarem mai. Creguem-nos el què diu Partal: a Espanya, que vagin dient!

Beatriz Talegón

Beatriz Talegón té 30 anys i diu que “en política con 30 años estás listo para comerte el mundo” (entrevista a El Mundo de 19.02.2013). Carai, per no dir una altra cosa. Aquesta noia es veu que va fer un discurs a la Internacional Socialista celebrada a Portugal que va irritar a més d’un vell militant del partit de progrés. Els va criticar per haver-se apalancat en el poder i perdut de vista l’ideal de transformació que implica el socialisme –es veu que han perdut el progressisme–. Ho diu ella, presidenta de la  IUSY (International Union of Socialist Youth) i ex-Asesora de la Dirección General de Asuntos Europeos a l’ ‘ambaixada’ de Castilla-La Mancha, un càrrec que li proporcionava 42.281,89 euros nets anuals. Ara, com que s’ha de menjar el món si vols si no, fa d’assessora de la delegació socialista en el Parlament Europeu, adjunta a la secretaria general del PSOE a Castilla-La Mancha, secretària general de las Juventudes Socialistas de España en Europa i secretària General de la Unió Internacional de Joves Socialistes.Si busqueu al diccionari de la RAE el significat de “talega” el seu cognom queda justificat i augmentat.

Es necessita barra per declarar-se “rebel” amb aquest currículum i amb l’ambició política que traspuen les seves declaracions; es necessita barra, quan cobra el què deu cobrar cada mes, pretendre ser la cara de la regeneració socialista. Sembla una autèntica política professional, d’aquelles que no deixen l’escó, el càrrec, perquè no saben fer res mes (és al PSOE des dels 22 anys), perquè al carrer se la menjarien de viu en viu. La prova: pocs dies després de la seva brillant intervenció, va ser expulsada d’una manifestació contra els desnonaments a Madrid. Acompanyada per l’ex-ministre Juan F. López Aguilar, va ser escridassada i empentada i la policia els va haver de protegir mentre ella, lacrimògena, marxava amb la cua entre les cames. Que crua és la realitat! Es veu que el poble, no tant estúpid com pretenen certs polítics, no s’ha acabat de creure que el seu posat de pija quadri amb la rebel·lia dels desheretats.

Morir per la pàtria

La comarca del Maestrat Aragonès té un 3700 habitants. És un territori torturat per muntanyes escabroses, dures i contínues que l’aïllen de contrades veïnes més amables. Formada per pobles petits –Cantavella i Castellote amb prou feines arriben als 800 habitants  situats a més de 1000 metres d’alçada, els seus habitants menen una vida dura. Tradicionalment dedicats a l’agricultura i la ramaderia, darrerament el turisme ha proporcionat un cert dinamisme a la seva economia. Per la seva orografia, però, una part del territori ha estat sempre més relacionada amb les poblacions del Maestrat castellonenc, d’accés més benvolent.

Avui llegeixo a La Comarca, diari local alcanyisenc, que “amenazan con retirar la ambulancia con médico y desfibrilador (Samu) más cercana a los pueblos del Maestrazgo. Se trata del vehículo ubicado en Vilafranca (Castellón) que presta servicio a los pueblos limítrofes gracias a un convenio suscrito entre la DGA y la Generalitat Valenciana”. Una vegada atesos per aquest servei, els pacients són traslladats a l’hospital de Castelló... a una hora i mitja de camí.  Si es suprimeix aquest servei, els pacients seran atesos per un anomenat servei vital bàsic, sense metge ni desfibril·lador, i traslladats a Terol... a dues hores de carretera.

Impressionant. Enganxats al carro de les retallades, les administracions es dediquen a escatimar els recursos allà on els fa menys mal: les zones on la quantitat de vots no pot afectar gaire les seves aspiracions. Les zones rurals, poblades per gent gran, aïllades i amb comunicacions precàries, pateixen la desaparició de serveis bàsics, vitals. Possiblement l’excusa és que el servei només s’utilitza unes poques vegades l’any. És clar: no es pot mantenir un servei d’emergències només per salvar de la mort dos avis l’any i algun jove de tan en tan.

Jo pensava que el pagament d’impostos servia, entre d’altres coses, precisament per això, per poder donar assistència malgrat que un territori no generi prou recursos per mantenir-la, per a igualar en drets tots els ciutadans que han complert el seu deure de contribuents. Ara resulta que no, que els diners públics, guanyats amb molt d’esforç pels ciutadans, només han servit per engreixar administracions perverses, per pagar experts fantasma, per retribuir polítics indecents i omplir la panxa de corruptes diversos. Mentrestant, gent del Maestrat turolenc hauran de morir perquè a ells no els falti de res. Són uns miserables.

Oh, és que jo no ho sabia!

A La Vanguardia del 25 de febrer, el lector Pere Serra Vilas es queixa de que una entitat bancària no li va voler donar canvi d’un bitllet de 500 €. Primer l’havia d’ingressar al seu compte per “deixar constància de l’operació”. L’home es queixa amb santa indignació. Però des d’Ausbanc (Asociación de Usuarios de Servicios Bancarios) li contesta Montse Andrés Sabaté, Delegada d’Ausbanc a Catalunya, en pura teoria, una experta. Una experta que comença la seva resposta dient: “En principio no existe ninguna ley...”. I encara més endavant: “...no parece acorde...”. Espectacular.

L’experta no es mulla. La llei existeix o no existeix i una acció està d’acord o no amb la legalitat, però les paraules “en principio” i “no parece” indiquen els dubtes que la senyora Andrés escampa per la ment de l’atribolat Pere Serra. Ja fa dies que respostes ambigües com aquesta abunden per tot arreu; teòrics experts que donen respostes sense valor, sense suc ni bruc. Produeix un cert desassossec escoltar o llegir els qui en teoria haurien de donar indicacions certes: o bé no són tan experts, o bé naveguen per salvar els trastos. Fins i tot els nostres polítics s’apunten a la moda i ara els dirigents dels partits responen amb un “a mi no em consta” tal o qual cosa, per així, si es descobreix el marro, lliurar-se de responsabilitats. Mala opció: aquesta postura és la que eludeix la responsabilitat que comporta el càrrec. Si el desconeixement de la llei no justifica el seu incompliment, respondre el “jo no ho sabia” no excusa el polític, ni l'expert, del deure de saber.

Aplaudint

Llegeixo el diari dissabte al matí mentre sento, de fons, els esgarips de la Coppulo parlant de la nevada, més aviat rància, de la nit passada. La fotografia dels diputats del PP aplaudint Mariano Rajoy, en acabar el debat de la nació, em desvetlla i m’irrita. Sembla que la dreta d’aquest país té facilitat pel culte al líder i, malgrat que l’estat de la nació és penós com la nevada, ells vinga aplaudir. De veres que no puc entendre que, mentre el país es dessagna, el govern i el seu partit es dediquin a celebrar la victòria pírrica de la majoria absoluta. Si haguessin aplaudit des de l’oposició i tot, potser la mostra d’alegria tindria una certa justificació, però quan solament t’aplaudeix la claca des del galliner, hi ha poca cosa per celebrar. És més, sembla una befa als administrats que són els qui han rebut, reben i rebran les clatellades d’una situació perversa creada per l’elit espanyola i que paguem la plebs.

Com la nevada, amplificada per veus barcelonines que només veuen nevar dos o tres cops a la vida, el debat es devalua per l’exagerada proclama victoriosa dels qui s’aplaudeixen a sí mateixos. Deplorable.