divendres, 8 de març de 2013

La barra de l’Ibarra


Hi ha dues maneres de deixar un càrrec de rellevància, pública o privada: amb dignitat i sense dignitat. Els indignes no suporten veure’s apartats de la primera línia, de les multituds, i de tant en tant han de treure el cap per dir que encara viuen. És el cas del senyor Aznar, que, quan sembla que està tranquil, treu de nou aquell dit acusador i messiànic que ens assenyala el camí correcte. I també li passa al senyor Rodríguez Ibarra, insigne extremeny, que rebrota quan menys l’esperem. Als catalans ens té un sentiment especial: es veu que no li agradem gens. Per això no perd punt per presa i de seguida que pot ens compara amb feixistes com Hitler o Mussolini. Redéu quina mania! Es veu que ells no van patir aquests monstres, perquè sinó es guardarien prou d’invocar-los una vegada i una altra. Com ja he escrit altres vegades, aquestes referències resulten un insult pels  ciutadans que van haver de suportar aquelles dictadures que van dur a Europa a la pitjor guerra de tots els temps. La inconsciència que demostren fa que les meves orelles patinin sobre paraules estúltiques, xerremequeria estúpida. Endut per la paranoia fòbica, confon (en paraules de Cela, perquè ho entengui) “el culo con las témporas” i compara la decisió d’un parlament escollit a les urnes, amb l’acció colpista de Tejero. De veres que em costa veure-hi el paral·lelisme. Es necessita barra, senyor Ibarra!


Publicat a la Vanguardia del 09.03.2013