Morin els pobres!

Potser el títol és una mica dur, ho reconec, però en temps de crisi profunda, amb nou-cents mil aturats al carrer i davant les provocacions de la cosa pública, no en queda d’altra. Em sento així després de rebre el dia amb la veu entusiasta del Manel Fuentes a Catalunya Ràdio anunciant a bombo i plateret que el Celler de can Roca ha estat escollit millor restaurant del món, que no és “moc de pav”, que deia algú. Ja és curiós que aquesta sigui la primera entrada de l’editorial d’un programa que escolten centenars de milers de catalans, la major part dels quals de segur que no es poden permetre, ni tan sols somiar, en un aperitiu al restaurant dels famosos germans. I no solament en l’editorial; al llarg i ample del matí, el locutor en continua fent bandera, un cop i un altre. Francament, no trobo honest, ni adequat, ni pertinent ni pietós de refregar pels morros del país l’èxit del luxe. Em sap greu aigualir la festa, però em sembla que una mica més de continència i respecte aniria bé: qui pugui que mengi dues vegades, però en silenci, amb discreció i donant gràcies per poder-ho fer. Avui per avui, pocs catalans poden permetre’s pagar 165 € per un menú a cals Roca. Que els aprofiti!


Publicat a El Periódico 30.04.2013

La miopia bancària

Els bancs semblen abocats al fracàs en la seva relació amb els clients, i sembla que acompleixen aquella màxima que diu que l’home és l’únic animal que, quan cau a l’aigua, fa tot el possible per ofegar-se. Des de fa temps, observo com l’atenció al client es va reduint poc a poc en les relacions que mantens amb una màquina anomenada caixer automàtic. Cada vegada hi ha menys empleats a les oficines, i els que queden gairebé no tenen contacte diari amb els clients. Amagats rere mampares i vidres velats fan feines que ningú no coneix. Quan necessites algun aclariment poc usual, quan vols retrocedir comissions o efectuar alguna reclamació, les respostes s’allargassen en el temps. Has d’insistir, sobretot enviant correus, perquè les persones cada vegada són més invisibles.

Els agradi o no, és un error. Ara potser se senten assetjats per clients descontents, però també és l’hora de donar la cara, explicar-se i disculpar-se en directe, perquè sinó, a curt termini, es trobaran cada vegada més humanament rebutjats i el negoci se’n ressentirà. Perdre el tracte personal, la proximitat, sempre ha tornat malestar i pèrdues. Ara, que sentint el crack del senyor Fainé, no crec que canviï gaire, tot això. Fa poc, vaig sentir que responia aïradament a la lleu crítica d’una periodista de TV3. Ella li deia que com recuperarien la confiança perduda, i ell, altiu i prepotent, enfadat, contestava: “I si no ens els du a nosaltres els diners, a qui els durà?”. Amb aquesta actitud, no anirem enlloc.

La pedanteria impenitent. Un altre "patán" al PP.

Antonio López-Istúriz White. No el coneixia de res aquest home navarrès, antic ajudant personal d’un tal Aznar i diputat pel PP al Parlament europeu. Avui l’he sentit en una entrevista per la ràdio i, francament, la seva petulància me l’ha fet imaginar com un tonto presumit. En pocs minuts s’ha convertit en el portaveu del què agrada i què no a Europa, en el què hem de fer i què no, ens ha donat una lliçó de correcció política i se n’ha anat tan tranquil. Posseïdor de la veritat única, característica comuna als polítics de la gavina, ha insultat sense manies la intel·ligència de tot el poble. Si és aquest el prototipus del diputat europeu, més val que pleguem. Sobre el procés català cap a la independència, ens amonesta tot dient que “esto no gusta en Europa”. A veure, si és que no pretenem que agradi: el que volem és que se’ns reconegui un dret, tan si agrada com si no. La diferència entre aquest esperpento del PP i la resta dels seus companys és que, mentre ell criminalitza i menysprea el què no li agrada, els altres són capaços de respectar-ho i d’acceptar-ho i. O és que som criatures, senyor López-Istúriz, que actuem segons apetències? No és estrany doncs que España vagi malament, amb cervells privilegiats com aquest. Com deia aquell: "patán!".

Alcañiz i la font de la vergonya

Alcañiz és, després de la capital Teruel, la ciutat amb més habitants (16.424) de la província i reuneix serveis, comerç i indústria d’una àmplia regió que alguns anomenen Bajo Aragón Histórico. Si un hom s’arribava a la ciutat allà pels anys 60-80 i volia enviar una postal a algun familiar (eren temps sense mòbils ni whatsapp) segur que en trobava una amb l’emblema de la ciutat: la fuente de los 72 caños. En un país on l’aigua no abunda amb excés, l’esplendidesa de la font corprenia el visitant amb l’arrogant generositat dels seus brocs sempre rajant. Però tot ve que s’acaba i l’esponerosa font es va assecar en benefici de la generalització de l’aigua corrent pels veïns, i ara porta anys i panys sense deixar escapar ni gota, ni gota. Per això, la notícia que llegeixo al diari local La Comarca em deixa esmaperdut: “La emblemática fuente lleva sin funcionar de forma continuada desde hace más de dos años, cuando terminaron las obras de remodelación del parque de la glorieta de Telmo Lacasa, con una inversión de más de 579.000 euros”. Després de gastar-se 96.337.494 pessetes en obres de recuperació, la font no ha recuperat la seva única i original funció: que pels seus brocs hi ragi l’aigua. És espectacular, perquè ara els ciutadans recullen signatures per a forçar l’ajuntament a donar una solució i les associacions de veïns (Casco Histórico Aljamas, Carretera de Castelserás, Barrio de San Pascual, Amas de Casa ‘Ercávica’, ‘El Cachirulo’, asociación Sociocultural ‘El Cuartelillo’ y los Amigos del Río) pressionen. Per més INRI, “...el alcalde de Alcañiz, Juan Carlos Gracia Suso (PP), explica que están estudiando un problema «heredado» de la anterior legislatura”. En definitiva, que el símbol per excel·lència de la ciutat –castell dels Calatrava a part– es relega a una peregrina discussió política: en tenen la culpa ells!

Aquest és un fet local que il·lustra com funciona el país, España, un territori on es gasten una pasta en arreglar una font perquè no ragi i se’n dóna la culpa al manxaire, al d’abans. Épatant!

Temible Millo

El diputat i portaveu del PP al Parlament Enric Millo Rocher, és el paradigma del gregari perfecte. No solament ensuma la cua del seu superior constantment per a veure què en surt, sinó que n’amplifica tots els sons, donant-los un volum i una virulència superiors. Millo sembla el trepa polític perfecte: primer a UDC, quan se li nega encapçalar la llista, canvia de camisa, festeja amb ERC i acaba al PP. És el polític professional, el que té el cul enganxat a l’escó perquè no sap fer res més; és el que confon la servei amb carrera personal. Sense despentinar-se, ara justifica les funestes paraules de la senyora de Cospedal sobre l’escarni, tot dient-nos que “és normal”. Normal? Que no és normal que la gent es defensi contra les orelles sordes del Gobierno? Crec, senyor Millo, que la Cospedal, vostè i d’altres haurien de donar gràcies a Persones com Ada Colau, capaces de canalitzar la ira del poble amb protestes pacífiques. Recordin que, en altres temps, la gent famolenca socarrimava esglésies i capellans.

Les Stolpersteine

Iñaki Brosel Goiricelaya, La Vanguardia 17.04.2013 (felicitats pel magnífic article), explica que a Wiesbaden l’artista Gunter Demnig ha ideat un curiós homenatge a les víctimes de l’holocaust: entre les llambordes de pedra del carrer n’ha col·locat d’altres de llautó a un nivell diferent. Són les Stolpersteine. Quan et passeges, si vols si no, notes una molèstia en ensopegar amb aquests obstacles i abaixes la vista per veure què carai et detura. Una inscripció simple: “Hier wohnte Arthur Wertheimer / Deportiert Theresienstadt 1942” / Ermordet”; “Aquí hi va viure Arthur Wertheimer / Deportat a Theresienstadt 1942 / Assassinat”. Són davant de cada casa de cada deportat. La Shoà al carrer. Un gran exercici de memòria i acceptació d’uns fets terribles per part del poble alemany, que assumeix el greu error sense excuses: llambordes que miren enlaire els vianants d’avui.

Tots aquells idiotes i idiotesses que avui usen l’adjectiu nazi en va s’haurien d’entrebancar cada dia unes quantes vegades amb una d’aquestes Stolpersteine, caure de morros per terra i deixar-hi les dents. Potser és l’única manera de que sapastres com la senyora de Cospedal deixein de fer referència a una ideologia sinistra per qualificar els qui no pensen igual que ells. Usant el seu propi idioma, perquè m’entengui, a vegades no queda altre remei: “la letra con sangre en las narices entra”.

Atemptat a Boston

He vist al web de La Vanguardia un vídeo que mostra en directe les explosions que un animal sense escrúpols ha provocat enmig de la gernació que espera el final d’una marató. Sembla la filmació d’una persona que es trobava entre el públic en aquell moment, es contínua i, mentre es mou pel carrer, va mostrant com s’esdevé tot plegat. M’he quedat impressionat. Després d’un primers segons de desconcert, la gent que no havia resultat ferida s’ha llençat immediatament a socórrer els ferits escampats per l’asfalt, enmig de grans taques de sang. Homes i dones, amb coratge i valor, es llancen sense pensar en una possible tercera explosió a desmuntar balles i obstacles per a prestar assistència als seus conciutadans i facilitar l’arribada i la tasca dels serveis mèdics d’urgència. Enmig d’un caos de crits, sirenes i alarmes, en un batibull de cossos estesos, de vidres, la gent s’ha lliurat a ajudar la gent. Felicitats al poble americà per la seva solidaritat i valentia i, a través d’ell, a tots aquells qui, arreu del món, cada dia fan accions semblants.

Publicat a La Vanguardia 17.04.2013

Que no el sentiu?

A l’insigne periodista esportiu de TV3 Jordi Grau no li agrada Adriano; es veu que ja ho va dir el dia del PSG i ahir ho tornava a repetir. Cony, que no l’heu entès? Al Grau no li agrada Adriano! Tito (subcomandante, potser...?), que no m’has sentit: a mi, Jordi Grau, el Grau de TV3, no m’agrada Adriano, collons!!!

Que es fot del poble maese Aznar?

La FAES, sempre atenta a l’actualitat política, “demana a Rajoy un missatge ferm i que no es deixi guanyar el carrer”. L’inenarrable Aznar, un personatge certament incomprensible en una democràcia, ataca altra vegada i diu que tota la culpa és del dimoni, encarnat en el PSOE evidentment. Res de nou en la creuada del Cid de Quintanilla de Onésimo. De tota l’editorial, però, en destaco una frase especialment:  “El PP es depositario del mandato de una gran mayoría”. O es fot de mi o em pren per imbècil. El mandat de la majoria se l’ha passat per l’engonal el seu successor, l’inefable Rajoy, en incomplir un per un tots els compromisos electorals que va fer als seus electors. El seu crèdit és ara nul, una merda dalt d’un pal (amb perdó), i no mereix ni un minut més de confiança. Quan al senyor Aznar, més li valdria reflexionar seriosament sobre el seu paper, que s’està convertint en paperot. No hi ha babau més babau que aquell babau que es pensa llest. Allò de que la victòria no és un xec en blanc, maese Aznar, esdevé davant l’enganyifa del PP una plantofada a la cara dels seus mandataris; i les befes al poble no es salden “pagando baratas sus culpas”.

Don Felipe i els nens

Felipe González, el darrer gran dinosaure després de Fraga, es pregunta: “¿Un niño tiene que aguantar presión en la puerta de su casa?” Doncs sí, diria jo. L’argument de González no s’aguanta per enlloc. De tot i en tot s’aprèn en aquesta vida, de les estones bones fins de les situacions més desagradables se’n treu allò que ens fa experts: les experiències. Els polítics que es veuen en aquesta tessitura, haurien de reflexionar, en lloc d’enfadar-se i demanar barreres policials. I el resultat d’aquesta reflexió, sigui quin sigui, el poden traslladar als seus fills i així proporcionar-los una lliçó de vida. El senyor González potser ha estat un d’aquests pares tan ocupats en realitzar-se, en arribar al cim i a mantenir-s’hi fins l’esgotament, que no ha tingut temps pels fills: ara ha fet salat, però que no vulgui privar d’altres col·legues d’aquesta oportunitat.

Aquest corporativisme que desenvolupen actualment els polítics, per allunar-se més i més del poble que els ha elegit, em recorda els temps en què els reis regnaven lluny del poble, de palau en palau, fins que un dia es llevaven i, de cop i volta, es trobaven amb el cap a la mà: no s’havien adonat, pobrets, de que “els temps estan canviant”.

L’estranya parella

No és que trobi estrany, o antinatural, que la Forcades i l’Oliveres vagin plegats pel món; crec que hi ha moltes coses que comparteixen. El que els converteix en una parella estranya és el manifest que han concebut entre tots dos. Me l’he llegit diverses vegades i fins i tot m’he empassat l’entrevista, una mica cuinada, que el Jaume Barberà els va fer a TV3 –amb “curioses” imatges de fons–.

Amb algun capgirell, el text és prou acceptable, i la idea d’un procés constituent no és gens menyspreable. Alguna d’aquestes hipèrboles, per exemple: quan diuen els impulsors que el model socioeconòmic ha fracassat, els dono la raó. Però quan invoquen l’opció assembleària no ho puc entendre: que no ha fracassat sempre també? D’altra banda, manifesten no voler presentar-se a unes eleccions, però en l’entrevista semblen reservar-se un paper de comissar polític que no m’agrada ni en pintura. Després ve allò de “de baix a dalt”, però el mateix Oliveres diu que (Vilaweb, 12.04.2013) “Si no sumem CUP, ICV i moviments socials, haurem fracassat”. Així en què quedem? La seva crida és realment àmplia, universal, o va solament dirigida a les elits de l’esquerra? De forma velada, durant l’entrevista, donen a entendre els dos signants que l’ANC o les mateixes CUP els han donat el vist i plau, però al capdavall han de matisar que solament han mantingut “contactes informals, personals”. En definitiva, són a les beceroles.

Però el que més m’aixeca les antenes, les alarmes, són els deu punts de la “llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts”. Lamento molt que dues persones a qui atribuïa una visió oberta i justa parlin en termes que em sonen a totalitaris amb mots i conceptes com expropiació, deute il·legítim, no als acomiadaments, democràcia participativa, no a les privatitzacions, etc. És a dir: com a bons dirigents, ens marquen el camí; ens diuen el què ens cal per ser feliços. Pel nostre bé.

Sabent de la tendència a defensar al senyor Hugo Chávez que té Teresa Forcades, diria que es nota un cert aire veneçolà inspirador. Potser a ella també li ha volat damunt del cap algun ocellet revelador? De moment els regalaré un barret a tots dos. Això sí: sense pardalet, per ara.

Més sobre l’’escrache’

A la Vanguardia (05.04.2013) Francesc-Marc Àlvaro parla d’aquesta fórmula de protesta que s’anomena ’escrache’ dels altres. Això és, quan es fa aquest escarni a les idees pròpies o aquelles per les quals ens sentim representats. Em permetrà aquest bon periodista que faci una distinció important, per a mi. Quan escarnim algú, no hauria tan de ser perquè ens és o no simpàtic, sinó per si representa o no postures justes o injustes. Així, l’escarni de personatges que s’oposen a la reforma d’una llei com  la hipotecària em sembla plenament justificat. Potser es tracta de que els nostres representants es donin compte de que no n’hi ha prou amb que guanyin les eleccions, sinó que després cal actuar amb justícia i d’acord amb els manament del poble, de que les lleis, quan són pèrfides, s’han de canviar: no es val a posar un cordó de policia davant el parlament per mantenir allunyades les protestes. D’aquí reaccions com  l’escarni. Amb tota la distància que ho separa, es veu que la mateixa Barcelona tenia botxins i esquarteradors. Aquests darrers desmembraven el reu i n’exposaven les parts a totes les portes de la ciutat, per escarments de ciutadans. Doncs no veig gens injust exposar a l’escarni públic aquells qui defensen postures contràries al pensar dels electors. Per tant, es tracta, per mi, d’una qüestió de justícia, no pas de simpaties.

El senyor Feijóo i el garrí del gitano

La Vanguàrdia, edició digital publica el següent títol: “Feijóo, el único que parecía ignorar las actividades del narco Marcial Dorado”.

Diu que van dos guardiacivils per un camí de rucs quan veuen venir un gitano amb un garrí sobre les espatlles. Els guàrdies, que ja el coneixen i saben que l’ha pispat, l’aturen i li pregunten,

         - On vas amb aquest garrí?

         - Garrí, quin garrí?

         - Aquest que dus damunt l’espatlla!

         - Collons, què hi fot aquest “bitxo” aquí? Fuig!!

Doncs bé: sembla que el Senyor Feijóo duia un porc a l’espatlla i ell és l’únic que no se n’havia adonat. Ja té pebrots!

És ara!

Les estratègies per a obtenir propòsits són variades. Una de moltes està en aprofitar els moments de debilitat del contrari. Al futbol, per exemple, quan per avatars del joc expulsen un jugador de l’equip contrari cal prémer l’accelerador per guanyar el partit. A voltes podem pensar que no és una acció gaire noble, però quan a l’altra banda hi ha algú molt poderós, que lluita amb armes superiors aquesta estratègia és elemental. No es pot deixar passar perquè ens hi anirà la vida.

L’Estat espanyol està ara en un moment de debilitat extrema. El partit al govern està apunt de ser imputat en estafes múltiples per al seu finançament i l’amic Bárcenas els té en escac permanent. Estem davant d’un govern doncs que ha perdut tota la credibilitat i que es debat en la merda. D’altra banda, la corona està a la corda fluixa, tant que els diaris més prestigiosos del planeta ja parlen de que la corrupció esquitxa les institucions més altes de l’Estat. I doncs, com diu l’himne, ara és hora catalans! Si no sabem aprofitar aquestes debilitats mai no aconseguirem res de res, cal atacar quan les defenses estan dedicades a altres escomeses i prémer tots el botons per a aconseguir l’objectiu: la independència. No podem deixar passar les oportunitats que ens ofereix la conjuntura actual, econòmica, social, internacional i anar a la nostra. D’altra manera, ells seran sempre els més forts.

Si jo tingués un avi a Cuelgamuros també el trauria d’allà

Ahir, amb una mica de retard, vaig veure el reportatge de TV3 “Avi, et trauré d'aquí!”, un reportatge emocionant que desvetlla ràbia. Potser molts se n’han adonat, o potser no, però en les primeres imatges en què apareix Franco, es pon veure que calça botes altes amb esperons. Premonitori. Aquell nan amb veu de flauta i grassonet, s’exhibeix per les obres on defallien els republicans vençuts amb esperons: ho vaig trobar lamentable, de pallasso. Deia premonitori perquè els esperons són símbol de domini, que és el que exercia el botxí fins i tot sota el pali de l’església més tronada. Un domini que va arribar a l’aberració de traslladar cossos sense coneixement ni permís dels familiars. Alguns van dur flors sobre una tomba buida durant anys i anys, mentre l’home dels esperons encenia la llumeta del Pardo per continuar humiliant els qui ell creia vençuts. Uns fets vergonyants, cert, però encara trobo més pocavergonyes personatges com Alejandro Muñoz Alonso, senador pel PP que en la cantarella estúltica de “ahora no es el momento” continuen mantenint milers de famílies en un dol innoble: la barra d’aquest personatge no cabria a la basílica de Cuelgamuros. Tampoc tindria espai suficient el cara dura de Ramón Jáuregui, que presumeix d’haver fet alguna cosa. Als socialistes els van faltar pebrots per fer justícia i es van amagar darrera la bandera i els escuts de la gallina que encara abundes al Valle. D’Anselmo Álvarez, abat d’un cementiri, solament una paraula: miserable. Si el cel ha de fer la justícia final, aquest homenet ridícul no anirà al cel; massa mentides en tan pocs segons.

En una ocasió vaig sentir dir a no sé qui que algú pertany a una terra no quan hi neixen els seus fills, sinó quan hi enterra els seus morts. Unes paraules que mereixen una reflexió, perquè quan algú ha gosat desenterrar els morts per exiliar-los no veig quina condemna mereix. Potser per això persisteixen dues espanyes.

Males bèsties!

A algun il·luminat ara se li ha acudit, ara, que les clàusules que fixen interessos mínims en els contractes hipotecaris són il·legals. Collons, ha costat prou! És ja l’enèsima garrotada que els jutges claven a un contracte que, com que als poderosos banquers ja els anava bé, no havia estat modificat en anys i panys. El sistema ha estat pervers amb ganes. Quan anaves a contractar una hipoteca, t’adreçaven directament a préstecs amb interès variable, amb l’argument que com que podia baixar, tu et beneficiaves d’aquestes minves. Però quan es preguntava per les possibles pujades, el mindundi de torn et contestava que allò era impensable, tal com estaven les coses. L’argumentari de venda era clar. No solament això, sinó que quan demanaves per un contracte a interès fix, te’l desaconsellaven immediatament perquè aleshores l’interès era molt més car. Total: et convertien en especulador per dues bandes. Per una et deien això dels interessos i per l’altra la ja coneguda plusvàlua del totxo. Una especulació que afectava una cosa tan sagrada com és la llar d’una família. I ara ha resultat il·legal, però sense efectes retroactius. Imagineu-vos què passaria si s’haguessin de retornar els interessos cobrats de massa!

Espero que tots aquells que van vendre amb alegria alguna hipoteca a algun honrat pare de família es cremi a l’infern, on només hi ha plors i cruixir de dents.

Adéu, Europa?

Escolto, veig i llegeixo esmaperdut la notícia: “Europa exigeix a Xipre robar els seus ciutadans per tal de poder accedir al rescat”. Sí, ja sé que cap diari ni cap telenotícies ha presentat aquest titular, però la realitat és aquesta. El fruit del treball i l’esforç dels ciutadans és arrambat impunement per l’Estat per tal de pagar els deutes d’una banca depredadora. Com a mínim es podria cedir la propietat d’aquest Estat als seus súbdits!

Europa decep; molt. Paladins de l’estat del benestar, les institucions de l’UE es rendeixen al gran capital capitanejat per una glamurosa, però implacable, Christine Lagarde, que passeja els seus foulards arreu en una gran aportació gloriosa del poder femení que ha de canviar el món. Realment tot decebedor, repeteixo. Tant, que em venen ganes, ara que els catalans accedirem a la independència, de deixar la bella princesa fenícia definitivament en mans de Zeus i seguir un altre camí: no esperem res de bo d’Europa; els catalans no en traurem res de positiu. Es pot ser tan miserable com per incitar al robatori impune dels ciutadans? Això sí que és un espoli directe i transparent, no pas el que patim els catalans. Sense vergonya, amb tota la barra, l’Estat fot els diners dels contribuents mentre els manté econòmicament segrestats. No hi pot haver una traïció major que aquesta: robar els diners als ciutadans pobres. Mentrestant, els buròcrates de Brussel·les obren la subhasta a la venda de països sencers. Si ha de ser així, que et bombin Europa!


Publicat a La Vanguardia 20.03.2013
Publicat a El Periódico 20.03.2013
Publicat a l'Ara 20.03.2013

Rita Barberà forever...

Llegeixo a Vilaweb: “Inspectors de l'Agència Tributària s'han presentat en les comissions falleres de la Secció Especial de València”. I, tot seguit: “Rita Barberá ha qualificat d'increïble esta actuació, que ha subratllat que li sembla un ‘desconeixement total, un disbarat i un despropòsit’. L’alcaldessa ha explicat que ha traslladat aquesta opinió personalment al despatx del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, amb qui no ha pogut parlar, i que també l'ha fet arribar a responsables del partit”.

No fa gaires anys, tenia per client un membre de la dreta del PP, conegut i reconegut feixista valencià, fabricant de pinzells, que ens va retornar un xec perquè estava escrit en català. Argumentava que cap banc no entendria un document escrit en una llengua desconeguda. Cada any ens enviava una “participació” de loteria, si vols si no, per import de 10.000 pessetes: xantatge comercial. Aleshores ja vaig pensar que les “falles” mouen un munt de milions al País Valencià i que aquestes organitzacions, en principi populars, podien ser un colador de “negre” ben sucós pels espavilats. Això ho vam comentar amb un company de feina; casualment, avui ens hem trobat i hem comentat aquella pensada. A veure què en treu hisenda. Mentrestant somric, sorneguer, per la carallada de la senyora Barberà, que se sent traïda pels seus amics de Madrid. Com diria el seu amic Montoro, els qui s’han de preocupar són els que tenen comptes a Suïssa. A què vénen doncs els esgarips de l’alcaldessa? Alguna porqueria sota l’estora? S’hi ha deixat les claus...?

Hawaa, perquè?

A Lleida un grup de dones, unes àrabs i altres d’aquí, han engegat la revista Hawaa (Eva en català). Només sentir un dels principis de la seva fundació, ja fa posar la pell de gallina. Diuen: “En aquest projecte només es colaria un home si s’amagués sota d’un burca”.  És inquietant que una publicació que pretén “trencar els estereotips que persegueixen el món femení àrab” no tingui en compte, o no permeti, la participació als homes. Des d’un cert coneixement del món marroquí (no tots els musulmans són àrabs...) femení i masculí, puc afirmar amb certa convicció que pretendre canviar certes percepcions des d’una sola òptica és una batalla perduda.

Però el que em sorprèn és el nom de la publicació: Hawaa. Perquè la capçalera en àrab d’una publicació feta i pensada aquí? Perquè, si el que es pretén és explicar aquí qüestions d’allà, es fa amb la llengua d’allà? És així com es pretén la integració d’una cultura tan diferentde la nostra? Perquè no Eva? Oh, ja sé, és que Hawaa és més exòtic. Sí, s’imprimeix en les dues llengües, àrab i català, però si visiteu el web de Hawaa és absolutament tot en àrab. Només caldrà veure els temes i el seu enfocament, cap a on van dirigides les crítiques, si l’acceptar cultures només ho fa una de les parts. Per acabar, diria que la millor manera d’integrar-se en una societat és usant els seus ressorts, no pas crear-ne de nous: perquè no escriuen les dones àrabs a la Quera en lloc de crear un nou mitjà? Això sí que seria integrar-se.

Viu el chavisme sense Chávez?

Ahir, al telenotícies migdia de TV3, davant les imatges d’ingents quantitats de veneçolans honrant el gran Chávez, la presentadora, Núria Solé, deia que: “El chavisme és ben viu”. Per l’edat que aparenta ella, potser no va veure les concentracions enormes que es van formar a Madrid a la mort del dictador Francisco Franco Bahamonde: semblava que sí, que tot estava “atado y bien atado”. Si aleshores algú hagués dit que “El franquisme és ben viu” els oprimits hauríem pensat que era una opinió baldera: la prova n’ha estat el poc que va costar desmuntar-ho tot. El temps dirà si el chavisme era viu o no el dia 7 de març de 2012, però l’experiència demostra que els règims personalistes moren amb el seu messies. En tornem a parlar d’aquí a... un any?

Imatge de l’enterrament del dictador al Valle de los Caídos

La barra de l’Ibarra

Hi ha dues maneres de deixar un càrrec de rellevància, pública o privada: amb dignitat i sense dignitat. Els indignes no suporten veure’s apartats de la primera línia, de les multituds, i de tant en tant han de treure el cap per dir que encara viuen. És el cas del senyor Aznar, que, quan sembla que està tranquil, treu de nou aquell dit acusador i messiànic que ens assenyala el camí correcte. I també li passa al senyor Rodríguez Ibarra, insigne extremeny, que rebrota quan menys l’esperem. Als catalans ens té un sentiment especial: es veu que no li agradem gens. Per això no perd punt per presa i de seguida que pot ens compara amb feixistes com Hitler o Mussolini. Redéu quina mania! Es veu que ells no van patir aquests monstres, perquè sinó es guardarien prou d’invocar-los una vegada i una altra. Com ja he escrit altres vegades, aquestes referències resulten un insult pels  ciutadans que van haver de suportar aquelles dictadures que van dur a Europa a la pitjor guerra de tots els temps. La inconsciència que demostren fa que les meves orelles patinin sobre paraules estúltiques, xerremequeria estúpida. Endut per la paranoia fòbica, confon (en paraules de Cela, perquè ho entengui) “el culo con las témporas” i compara la decisió d’un parlament escollit a les urnes, amb l’acció colpista de Tejero. De veres que em costa veure-hi el paral·lelisme. Es necessita barra, senyor Ibarra!


Publicat a la Vanguardia del 09.03.2013

Catalona o Barçalunya?

Diuen que TV3 tanca corresponsalies històriques: Catalunya Nord, Terres de l'Ebre i el Pirineu, en què s'inclouen les d'Andorra, Alt Urgell, Cerdanya, Perpinyà i Pallars. Evidentment, els extrems geogràfics del país, els més allunyats de la capital, del cap i casal: Barcelona. Sembla que els territoris fora de l’àrea metropolitana no existeixen a la seva Catalunya, que als senyors de TV3 se’ls en fum del què hi pugui passar i que és millor tenir-los informativament més lluny, colla de pagesos!

Ja fa temps que es promociona inexplicablement el que anomenen “la marca Barcelona”, mentre la paraula Catalunya queda en un segon pla. Ja em perdonareu, però no és així que es promociona un país modern i em sembla que les nostres ments preclares l’espifien una altra vegada en vendre només la part. Els recursos i els esforços es concentren en uns pocs quilòmetres quadrats mentre la major part del territori queda en un anonimat gris, gairebé vergonyant: no sigui que quan vinguin les visites vegin patois per tot arreu; Catalunya s’acaba al nord amb el Besós i al sud amb el Llobregat; visca Can Fanga, morin els pobres! Per si de cas, podem començar a pensar en Catalona o Barçalunya, així no hi hauria malentesos i l’esdevenir gloriós de la ciutat quedarà per sempre salvaguardat.

Què dius que què?

Sota el títol de “Allò que diga Espanya ja no és problema nostre” Vicent Partal escriu el seu editorial d’avui a Vilaewb i l’acaba dient “Dit tot això, resulta xocant i em sembla que molt poc apropiat que la defensa que el conseller Homs fa de la declaració [de sobirania] es base a dir que no té conseqüències jurídiques. Ho trobe lamentable”. Jo també. Són declaracions com aquesta que fan que CIU perdi, merescudament, pistonades davant d’ERC. Junqueras té un discurs molt més coherent, que s’allunya de Madrid i deixa al voral els esgarips que surten de la capital com udols al buit. Mentre Mas i acòlits dediquen una bona part dels seus esforços a rebatre el Gobierno i l’estatus quo madrileny, ells saben que encara els tenim en compte i continuaran la seva ofensiva en tots els terrenys on ens puguin combatre.

Hem de demostrar per activa i per passiva que el nostre camp de batalla és un altre, que no el de la lluita estèril al constitucional. I això només es fa d’una manera: actuant proactivament cap a la independència. I això ara per ara no és gens visible al govern actual, ben al contrari continua entrant a totes les envestides del PP intentant rebatre allò que no cal. Aquest joc els va a Madrid. Amb majoria absoluta a les cambres i els estament judicials controlats, no els guanyarem mai. Creguem-nos el què diu Partal: a Espanya, que vagin dient!

Beatriz Talegón

Beatriz Talegón té 30 anys i diu que “en política con 30 años estás listo para comerte el mundo” (entrevista a El Mundo de 19.02.2013). Carai, per no dir una altra cosa. Aquesta noia es veu que va fer un discurs a la Internacional Socialista celebrada a Portugal que va irritar a més d’un vell militant del partit de progrés. Els va criticar per haver-se apalancat en el poder i perdut de vista l’ideal de transformació que implica el socialisme –es veu que han perdut el progressisme–. Ho diu ella, presidenta de la  IUSY (International Union of Socialist Youth) i ex-Asesora de la Dirección General de Asuntos Europeos a l’ ‘ambaixada’ de Castilla-La Mancha, un càrrec que li proporcionava 42.281,89 euros nets anuals. Ara, com que s’ha de menjar el món si vols si no, fa d’assessora de la delegació socialista en el Parlament Europeu, adjunta a la secretaria general del PSOE a Castilla-La Mancha, secretària general de las Juventudes Socialistas de España en Europa i secretària General de la Unió Internacional de Joves Socialistes.Si busqueu al diccionari de la RAE el significat de “talega” el seu cognom queda justificat i augmentat.

Es necessita barra per declarar-se “rebel” amb aquest currículum i amb l’ambició política que traspuen les seves declaracions; es necessita barra, quan cobra el què deu cobrar cada mes, pretendre ser la cara de la regeneració socialista. Sembla una autèntica política professional, d’aquelles que no deixen l’escó, el càrrec, perquè no saben fer res mes (és al PSOE des dels 22 anys), perquè al carrer se la menjarien de viu en viu. La prova: pocs dies després de la seva brillant intervenció, va ser expulsada d’una manifestació contra els desnonaments a Madrid. Acompanyada per l’ex-ministre Juan F. López Aguilar, va ser escridassada i empentada i la policia els va haver de protegir mentre ella, lacrimògena, marxava amb la cua entre les cames. Que crua és la realitat! Es veu que el poble, no tant estúpid com pretenen certs polítics, no s’ha acabat de creure que el seu posat de pija quadri amb la rebel·lia dels desheretats.

Morir per la pàtria

La comarca del Maestrat Aragonès té un 3700 habitants. És un territori torturat per muntanyes escabroses, dures i contínues que l’aïllen de contrades veïnes més amables. Formada per pobles petits –Cantavella i Castellote amb prou feines arriben als 800 habitants  situats a més de 1000 metres d’alçada, els seus habitants menen una vida dura. Tradicionalment dedicats a l’agricultura i la ramaderia, darrerament el turisme ha proporcionat un cert dinamisme a la seva economia. Per la seva orografia, però, una part del territori ha estat sempre més relacionada amb les poblacions del Maestrat castellonenc, d’accés més benvolent.

Avui llegeixo a La Comarca, diari local alcanyisenc, que “amenazan con retirar la ambulancia con médico y desfibrilador (Samu) más cercana a los pueblos del Maestrazgo. Se trata del vehículo ubicado en Vilafranca (Castellón) que presta servicio a los pueblos limítrofes gracias a un convenio suscrito entre la DGA y la Generalitat Valenciana”. Una vegada atesos per aquest servei, els pacients són traslladats a l’hospital de Castelló... a una hora i mitja de camí.  Si es suprimeix aquest servei, els pacients seran atesos per un anomenat servei vital bàsic, sense metge ni desfibril·lador, i traslladats a Terol... a dues hores de carretera.

Impressionant. Enganxats al carro de les retallades, les administracions es dediquen a escatimar els recursos allà on els fa menys mal: les zones on la quantitat de vots no pot afectar gaire les seves aspiracions. Les zones rurals, poblades per gent gran, aïllades i amb comunicacions precàries, pateixen la desaparició de serveis bàsics, vitals. Possiblement l’excusa és que el servei només s’utilitza unes poques vegades l’any. És clar: no es pot mantenir un servei d’emergències només per salvar de la mort dos avis l’any i algun jove de tan en tan.

Jo pensava que el pagament d’impostos servia, entre d’altres coses, precisament per això, per poder donar assistència malgrat que un territori no generi prou recursos per mantenir-la, per a igualar en drets tots els ciutadans que han complert el seu deure de contribuents. Ara resulta que no, que els diners públics, guanyats amb molt d’esforç pels ciutadans, només han servit per engreixar administracions perverses, per pagar experts fantasma, per retribuir polítics indecents i omplir la panxa de corruptes diversos. Mentrestant, gent del Maestrat turolenc hauran de morir perquè a ells no els falti de res. Són uns miserables.

Oh, és que jo no ho sabia!

A La Vanguardia del 25 de febrer, el lector Pere Serra Vilas es queixa de que una entitat bancària no li va voler donar canvi d’un bitllet de 500 €. Primer l’havia d’ingressar al seu compte per “deixar constància de l’operació”. L’home es queixa amb santa indignació. Però des d’Ausbanc (Asociación de Usuarios de Servicios Bancarios) li contesta Montse Andrés Sabaté, Delegada d’Ausbanc a Catalunya, en pura teoria, una experta. Una experta que comença la seva resposta dient: “En principio no existe ninguna ley...”. I encara més endavant: “...no parece acorde...”. Espectacular.

L’experta no es mulla. La llei existeix o no existeix i una acció està d’acord o no amb la legalitat, però les paraules “en principio” i “no parece” indiquen els dubtes que la senyora Andrés escampa per la ment de l’atribolat Pere Serra. Ja fa dies que respostes ambigües com aquesta abunden per tot arreu; teòrics experts que donen respostes sense valor, sense suc ni bruc. Produeix un cert desassossec escoltar o llegir els qui en teoria haurien de donar indicacions certes: o bé no són tan experts, o bé naveguen per salvar els trastos. Fins i tot els nostres polítics s’apunten a la moda i ara els dirigents dels partits responen amb un “a mi no em consta” tal o qual cosa, per així, si es descobreix el marro, lliurar-se de responsabilitats. Mala opció: aquesta postura és la que eludeix la responsabilitat que comporta el càrrec. Si el desconeixement de la llei no justifica el seu incompliment, respondre el “jo no ho sabia” no excusa el polític, ni l'expert, del deure de saber.

Aplaudint

Llegeixo el diari dissabte al matí mentre sento, de fons, els esgarips de la Coppulo parlant de la nevada, més aviat rància, de la nit passada. La fotografia dels diputats del PP aplaudint Mariano Rajoy, en acabar el debat de la nació, em desvetlla i m’irrita. Sembla que la dreta d’aquest país té facilitat pel culte al líder i, malgrat que l’estat de la nació és penós com la nevada, ells vinga aplaudir. De veres que no puc entendre que, mentre el país es dessagna, el govern i el seu partit es dediquin a celebrar la victòria pírrica de la majoria absoluta. Si haguessin aplaudit des de l’oposició i tot, potser la mostra d’alegria tindria una certa justificació, però quan solament t’aplaudeix la claca des del galliner, hi ha poca cosa per celebrar. És més, sembla una befa als administrats que són els qui han rebut, reben i rebran les clatellades d’una situació perversa creada per l’elit espanyola i que paguem la plebs.

Com la nevada, amplificada per veus barcelonines que només veuen nevar dos o tres cops a la vida, el debat es devalua per l’exagerada proclama victoriosa dels qui s’aplaudeixen a sí mateixos. Deplorable.

Hi ha alguna cosa que “canta”

Ara resulta que la senyora Alicia Sánchez-Camacho va denunciar les escoltes que havia patit a la policia nacional espanyola en lloc dels mossos d’esquadra. Es veu que no té gaire confiança en els agents de l’ordre de Catalunya. Recolzant-se en aquest fet, la policia nacional s’ha fet càrrec de la investigació i no deixa anar ni un mot del què està fent; passen dels mossos i de l’Espadaler. De primer penses que el cos foraster fa valer la seva prevalença i, en un acte més de menyspreu a les institucions del país, les bandeja una vegada més. A mesura però que es va sabent coses, un es pregunta altres coses. De cop i volta, uns tristos informes fets al llarg d’anys, obtenen una categoria insospitada i són l’objecte d’una extremada recerca i custòdia per part del govern central. Què carai diuen aquests informes? Perquè la jutgessa prohibeix, ara, la seva difusió?

No penseu pas que em malfiï, no! Però és que el tuf que s’escampa un dia i un altre ens converteix en mosques sobrevolant pilons, a veure si hi veiem alguna cosa.

Olé pel Pàmies!

Abans que res, felicitar l’escriptor Sergi Pàmies per la seva excel·lent columna a La Vanguardia del dia 15 titulada “Inhibidors”. A part de que remarca un fet extraordinàriament greu –la inhibició de les comunicacions que va patir el congrés per odre del seu president–, ho fa d’una manera excel·lent (sic): “La inhibició de comunicacions ordenada des del Parlament, però, simbolitza perfectament la degradació política que, des de fa anys, estem patint. Convertir el Congrés en l’escenari de reunions secretes és el súmmum de la irresponsabilitat i del cinisme. I té, a més, un valor pedagògic suïcida, perquè la idea que es transmet és de por, d’autoritarisme i de corrupció dels deures de servei i representació”. I encara (sic): “A Espanya (i a Catalunya), quan algú es fa responsable d’alguna cosa, no passa mai res”. Mai millor expressada l’actitud estúpida del senyor Jesús Posada i el silenci còmplice de la cambra.

Sorprèn molt que el Congrés tingui inhibidors. Això vol dir que en qualsevol moment es poden tallar les comunicacions amb la institució per antonomàsia de la democràcia: la representació del poder del poble. I encara més que els seus integrants, els senyors diputats, no diguin ni mu. A l’adjectivació perfecta que fa el Sergi Pàmies, solament afegir-ne un: misèria. La misèria d’aquells a qui ja no sembla importar res més que cobrar de l’erari públic el seu sou, i les seves dietes, cada mes puntualment. Perquè el respecte escrupolós per l’ètica democràtica s’ha convertit en una entelèquia d’il·luminats. Felicitats i glòria, doncs, pel Pàmies i vergonya eterna pels excelsos diputats! Apa!


Inhibidors

Què té el rei?

Llegeixo a Vilaweb una notícia datada avui a les 17:42 h que fa així (sic): “[ Diego Torres]...  ha exhibit davant del jutge José Castro un correu electrònic en què Urdangarin demanava a la noble alemanya Corinna Sayn-Wittgenstein, amant de Juan Carlos, que l'incorporés en una de les seves fundacions per recomanació del mateix rei d'Espanya”. Amant del rei... caram!

Fa uns quants anys, potser 15, em van convidar a dinar a un restaurant barcelonès (no, no era a la Camarga). Un  lloc discret amb una cuina i una decoració més que acceptables. Érem un grup de persones que veníem de signar un bon acord i al nostre amfitrió li va venir de gust d’oferir-nos una bona estona gastronòmica. El personatge era un presumit, un autèntic exhibicionista, i no va poder evitar de demostrar-nos la seva amistat amb el propietari del local. Entre riures, bon humor i efluvis alcohòlics (una mica massa de Raimat chardonay, potser) ens va xiuxiuejar que el propietari era un dels amics barcelonins del rei, un cercle reduït que organitzava els xeflis del monarca, xeflis pujats de to, naturalment. No vaig saber si creure’l, la veritat, però altres detalls que vaig observar posteriorment em van fer veure que alguna cosa de veritat hi havia en tot plegat.

No he conservat aquelles “amistats”; la vida m’ha portat per camins divergents. Ara però, m’agradaria de poder mantenir una altra conversa amb aquell parell de sapastres: qui sap si em contarien alguna història prou sucosa com per poder il·lustrar, ara, aquestes pobres paraules.

Alicia amb Zaragoza al país dels miserables

Quan escrivia sobre el llenguatge que usen els polítics en les seves converses privades, poc m’imaginava que la misèria es limitava a les paraules. Però no. La realitat m’ha descavalcat i  ara, no prou contents amb la seva xerrameca de pinxos, es dediquen a espiar-se, a tenir cites secretes, a escoltar-se com vulgars sicaris de fireta i a sortir a la primera plana dels diaris com si fossin estrelles de premsa groga.

Què pot portar a una senyora com Alicia Sánchez-Camacho a acceptar una entrevista amb una desconeguda per parlar d’un tercer? Resulta que Alicia se’n va a dinar amb la Victoria, ex-parella del fill d’un polític enretirat, que és germà d’un altre en actiu. La segona li explica a la primera que el fill de l’enretirat du maletes de diners a Andorra. Aquesta senyora resulta que és la ex del fill del polític. Al mateix temps, l’Alicia es posa d’acord amb un paio del partit opositor per gravar la conversa i així poder-la utilitzar quan els convingui. Ara, l’Alicia diu que ella no en va fer cas, que posar-se d’acord amb el Zaragoza res de res i que demandarà no sé qui per no sé què. El Zaragoza, intrigant entre els “mindundis” de la política, diu que el què publiquen els diaris “no s’ajusta a la realitat”, curiós eufemisme.

Voleu més misèria que aquesta? Com pot ser que algú s’escolti una desconeguda que ven munició contra la seva ex-parella? I com s’arriba a un acord amb la competència per comprar-la a mitges? Vergonyós.

El benefici del PP

Sincerament, no puc recordar on he llegit avui que les finances del PP estan sanejades, segons els comptes publicats aquesta setmana. El periodista explicava que a l’exercici de 2012, el partit va guanyar dos milions d’euros. Caram!

De primer he pensat que Déu n’hi do, que estava prou bé. Però m’ha vingut al cap alguna pregunta: els ingressos dels partits no venen, en part, de l’erari públic en forma de subvencions? Què passa doncs amb aquests guanys? Què en fa el PP? S’ho reparteixen? No són els partits entitats sense ànim de lucre? No és un lucre aquest benefici? Dos milions no és cap blederia. Entenc doncs que si un PP té beneficis, no deu necessitar la subvenció de l’Estat i per tant que hauria de retornar aquest guany a Hisenda. En aquests temps revoltats, fiscalitzar les finances dels nostres polítics hauria de ser una qüestió prioritària i, vista la voracitat recaptatòria de les administracions, podrien recuperar per aquest camí uns quants euros, que bona falta ens fan als administrats.

Jo no tinc por

Imma Monsó escriu sobre l’autoritat (La Vanguardia 07.02.2013, “Quan teníem por”). I és ella, i persones que pensen com ella, qui em fa por. No entenc encara com es pot associar autoritat amb por: l’autoritat ha de fer por? Sembla que sí, almenys a la senyora Monsó li provoca certa enyorança quan escriu (sic): “Quan teníem por del superior immediat, la vida tampoc no era fàcil, les nostres ferides no eren menors... però almenys tot quedava a casa. I de fet, això tenia certs avantatges”. Crec una falta de maduresa, un capteniment infantil, necessitar la referència de l’autoritat com a pedra de toc dels nostres actes. Penso que les persones que necessiten mirar de reüll al seu superior mentre expressen una opinió pròpia, són gent poc autònoma, amb nul·la capacitat de decisió, insegura, amb poca autoestima i susceptible d’admetre l’autoritarisme amb facilitat. Són aquella mena de gent que quan són davant de la realitat, no gosen mirar i sempre esperen que algú ho faci per ells. Per això em fan por: perquè admeten guiatges que els treguin responsabilitat, perquè admeten la dictadura per no haver de pensar i decidir.

Caldria rellegir Eric Fromm (“La por a la llibertat”) per entendre què ens porta a acceptar que ens dirigeixin i entendre les raons de l’esclavatge del pensament, i posar l’autoritat allà on li correspon: al servei dels administrats, i recordar que quan l’autoritat fa por és que ha malbaratat el respecte.

Malala: cada cosa, quan toca

Amb la columna d’ahir de Pilar Rahola a La Vanguardia (“Esperança”, 06.02.2013), totalment d’acord. Crec que existeix un cretinisme creixent entre certs clergues que interpreten l’Alcorà segons les vel·leïtats del seu piu (disculpeu l’expressió). És inacceptable que una persona amb dos dits de seny sigui capaç de posar burca a les nenes nounades, només perquè el seu desig sexual no perdona res. Que es posi el burca ell allà on li càpiga.

Hi ha però un punt que no veig clar i que m’agradaria discutir: el cas de Malala. El seu, i el d’altres infants, elevats a la fama per qüestions diverses. No sé si és correcte comparar aquesta nena pakistanesa –amb nou anys és més nena que jove– amb Nelson Mandela o Anna Frank. Em pregunto si no posem damunt les seves menudes espatlles una responsabilitat que no li pertoca. Em qüestiono si la BBC té, o tenia, dret a arriscar la seva vida amb publicacions al web dels seus escrits. Penso si les entrevistes i la publicitat que li donen els mitjans són el millor per a ella i la seva causa, si és que es pot parlar de causa amb nou anys. En efecte, la imatge de persones fràgils, sobretot dones i nenes, és poderosa en la defensa de drets i llibertats, però no sé si el seu ús respon prou bé a l’ètica del propi missatge. A mi, per exemple, la imatge de Carme Chacon embarassada passant revista a una parada militar em va semblar penosa: la representació de la vida davant els professionals de la mort. No sé, ja dic, si estem tractant prou bé la Malala. No fóra millor que la deixéssim madurar fins poder decidir per ella mateixa en llibertat i maduresa?

El cas de la grua del poeta i la novel•lista premiada

Llegeixo als diaris i veig per la TV que han donat el premi Ramon Llull de novel·la a l’escriptora Sílvia Soler. Me n’alegro de veres. Un premi amb aquest prestigi i la dotació econòmica que comporta, sempre és benvingut. No he llegit mai res de la Sílvia Soler, però en canvi l’escolto, a voltes, per la ràdio. Per això, quan el 22 de novembre de l’any passat va parlar per la ràdio de la metàfora com a recurs literari, em va sorprendre la seva interpretació d’un poema de Salvat-Papasseit. Ara recupero el què vaig escriure aleshores.

La qüestió estava en la paraula grua (Quina grua el meu estel,/quin estel la meva grua!) sobre la qual la senyora Soler diu (sic): “És molt bonic fer una metàfora a partir d’una grua, no trobeu? Perquè és poc inspiradora una grua, en principi, no? Vull dir si veus paisatge, veus un cirerer florit, és més fàcil...”. Dedueixo que ha entès que el Salvat-Papasseit comparava el seu estel amb un aparell d’aquests que serveixen per elevar càrregues i que tenen una estètica dubtosa. Cras error. Jo no era, evidentment, al cap del Salvat-Papasseit quan va escriure el poema, però dubto molt que es referís a la baluerna que empastifa el cel de molts espais. Una grua pot ser també un ocell magnífic i, sobretot, un estel de paper, allò que fem volar tibant un fil els dies de vent. A la tercera estrofa del poema, el poeta diu: “De la meva barca estant / dono al cordill tota mida”. Així doncs, crec que Joan Salvat-Papasseit –desgraciadament ja no li ho podem preguntar– es referia a aquesta joguina estesa arreu del món. En definitiva, i si fos així, no existiria ni tan sols la metàfora que la Senyora Soler pretenia posar com a exemple.  També es podria tractar de l’ocell, doncs hi ha referències a les aus amb paraules com ala, gavot o oronella. Ves a saber... Tot el que vulgueu, excepte el trasto galdós que aixeca pesos cel amunt.


Publicat a La Vanguardia del 8 de febrer de 2013
Vegeu "La grua del Salvat Papasseit"

El Círculo de Josep Piqué

El Círculo de Economía ha reclamat un “diàleg sense apriorismes” al Gobierno central i a la Generalitat de Catalunya. A través de Josep Piqué, el seu president, acusa el Govern de “generar desorientació i sorpresa entre el món econòmic”. Un ja està cansat dels personatges  com Piqué que pretenen representar no sé qui, no sé què;  que demanen explicacions a governs constituïts democràticament amb la intenció de defensar espuris interessos particulars. Un personatge com Josep Piqué, un ex del PP, un ex d’Aznar, a Catalunya té molt poca autoritat moral (certes lleialtats duen a moltes infidelitats). Diàleg sense apriorismes? La llei, la constitució, l’estat de dret, no són apriorismes? No ho és recórrer qualsevol cosa al Tribunal constitucional? Desorientació i sorpresa: m’estranyaria que els empresaris, acostumats a heure-se-les amb imprevistos a cada cantonada, no reaccionessin amb rapidesa i sentit comú. Potser són el senyor Piqué i el seu Círculo el paradigma de la calavera atònita del Jesús Moncada? Desperti’s don Josep, que encara l’enxamparan rient!

Foment, de què?

A l’editorial d’avui de VilaWeb, Vicent Partal, sempre clarivident, afirma que “Foment no viu en aquest món” i encara més “no saben que no viuen en aquest món”. I, al meu entendre, Partal la clava. Veient i sentint Gay de Montellà un a vegades té la sensació de passat, en el sentit de temps i en el sentit de caducat. Ara, aquesta organització que presideix, havia organitzat un acte, entre polític i corporatiu, d’afirmació dels valors de l’empresariat del país –allò de la puta i la ramoneta versió civil–. Sembla però que no els ha sortit bé i la majoria d’empresaris del país se’ls ha girat d’esquena en un gest que dona la mesura de la desafecció envers aquesta organització. La prova: primer, s’havia de celebrar al Palau Blaugrana, després al Palau de Congressos i finalment es farà a la seu de Foment. Ha rebaixat l’aforament de 5000 a 500, i encara si l’omplen.

Que fomenta doncs Foment? Em pregunto jo si no s’ha desconnectat d’una realitat que vessa per tots els porus del país. Mal pesi a Foment, al senyor Gay i al senyor Rosell, l’empresari no pot viure d’esquena a les decisions que la pren la societat. I ara ja no toca parlar de pacte fiscal, un concepte que va quedar obsolet ja fa dies i que ara, com a mal menor, volen recuperar a Foment. A vegades, l’empresari, es creu per sobre de la intel·ligència mitjana i mira de reüll el poble, pobret. El seu error, la seva miopia, el porten a sentir-se superior i amb el dret, per tant, de corregir. Sempre fent una passa enrere. S’equivoca Foment perquè no fomenta els desitjos i les ambicions de la ciutadania i es queda ancorada en enunciats tronats. Què fomenta doncs Foment? La divisió? Els caldria recordar que l’empresariat contra el poble sol acabar malament.

L’ou o la gallina?

El ministre Montoro és tot un cas. Ja té pinta de funcionari del segle XIX, i ara, amb el look que li donen aquestes ulleres amb la muntura perfilada en groc, encara sembla una mica més vidriós. Però el seu aspecte, certament còmic, no preocuparia si les conseqüències de la seva amnistia fiscal no tiressin a funestes. Després de què l’impagable Bárcenas reconegués que havia regularitzat 11 milions d’euros, el ministre, preguntat per totes bandes, contesta que malgrat haver aflorat i pagat els impostos i recàrrecs, la procedència dels milions l’ha de determinar el jutge. O sigui, que a Hisenda tant li fa d’on vinguin els diners: la qüestió és recaptar. Jo, des del meu humil forat, em pregunto si això no ha estat una manera maquiavèl·lica per a blanquejar grans sumes amb la connivència de l’Administració. Si Hisenda no investiga la procedència dels diners, qui ho ha de fer? El jutge només actuarà si té denúncia, causada per una investigació. No ho ha de fer Hisenda, sobretot quan els diners estan dipositats en comptes poc transparents, qui investigui? Senyor Montoro: primer investigar i després cobrar o primer cobrar i després... res? El què fa la necessitat!

Publicat a La Vanguardia del dia 2 de febrer de 2013

Petits avantatges de la incultura

La matinada de diumenge, dos gambirots van entrar a la meva oficina i es van endur els dos ordinadors que hi havia. Res més. Bé, i un termòmetre... digital.  Això sí: ho van deixar tot potes enlaire. Papers, llibres, carpetes, arxivadors, tot a munts, escampat per terra; rebregat, trepitjat. Armaris oberts, lleixes fora de lloc, cadires bolcades... Un batibull que et deixa l’estómac  encongit. I la impotència de pensar amb quina impunitat pot algú remenar-te la vida, abocar-la per terra com si fos un sac de patates, escampant-la damunt les rajoles. Entre tant de merder però, una llumeta se’m va encendre: havia deixat la meva ploma al despatx, encara hi seria? Quan la feina de la policia es va anar acabant, la vaig veure: allà, damunt la taula, al mateix lloc on l’havia deixada el dia abans, lluïa la meva ploma. El cor se’m va alegrar. El valor de l’objecte és considerable, però és un regal  molt estimat de qui jo més estimo i el preu és, doncs, impagable. Havia estat de sort, doncs. L’home de la judicial me la va donar i jo me la vaig ficar, com un garrepa, de pressa, a la butxaca.

Després, pensant-hi, vaig capir que de sort res de res: aquells sapastres havien vist en la ploma un trasto inútil, un objecte sense valor. Van preferir l’escriptura digital a l’analògica. Encara sort de la incultura!

Molta “xitxa” i poca “xatxa”

Molta “xitxa” i poca “xatxa”: quan érem petits utilitzàvem aquesta expressió quan algú xerrava molt i no feia gran cosa, o quan algú tenia una gran corpenta però pocs fets. Avui llegeixo que un equip d’investigadors ha reconstruït en 3D el cervell de vuit centímetres del dinosaure ampelosaurus trobat el 2007 al jaciment de Lo Hueco, a Conca. Aquests vuit centímetres contrasten amb els quinze metres de llargada de l’animal. Es veu que, malgrat que l’evolució de l’espècie és de milers d’anys, el seu cervell no era una prioritat i es va quedar en un cigronet. Els científics han arribat a la conclusió que l’ampelosaurus era més aviat babau, lent, poc àgil i una mica sord. No sé si és el cas, però ja fa anys vaig llegir que havien existit dinosaures amb un cervell tan petit que amb prou feines podien gestionar les seves necessitats bàsiques i que molts d’ells probablement no es donaven compte de que vivien, ni intuïen l’entorn on es movien. És una mica trist: un cos gran i poderós incapaç de percebre la seva pròpia existència.

La impressió que em fan algunes organitzacions és la del dinosaure que, ocupat en sobreviure, en perviure per sobre de tot i de tots, s’obliden de la vida que es mou fora de les seves estructures. Al PSC potser li passa que, preocupat per engrandir la seva corpenta de votants, s’ha oblidat de desenvolupar el cervell i ara no sap ni que existeix.

Maternitat subrogada, paternit@t per sempre

Diguem que conec bé el què passa quan diuen a algú que no pot tenir fills de manera natural. Tot un procés de culpes, desil·lusions, tristesa, frustracions, s’apoderen de qui rep el diagnòstic i comença tot un procés de dol i acceptació. Sembla que l’atàvic instint de reproducció de l’espècie ressuscita davant la impossibilitat d’acomplir-lo. Però és realment l’instint el que mena moltes parelles a dur a extrems inversemblants la seva necessitat reproductiva? El més sorprenent és el que s’anomena de les “mares de lloguer”, més elegantment “maternitat subrogada”. És èticament acceptable llogar una dona, cobrant o no, perquè gesti un infant per un tercer? És necessari arribar fins aquí per tenir un fill?

Fa més de vint anys, quan tot això era gairebé ciència ficció, un gran metge i humanista, Alfons Vergés, em va comentar en una ocasió la quantitat de dones i homes que acudien a la seva consulta de reproducció assistida empesos per la pressió social, familiar, de tenir descendència. D’un altres, homes, que expressaven la obligació de la dona de ser fèrtil. De dones per a les quals un fill no era altra cosa que un objecte d’estatus social. Amb aquesta constatació expressava els mateixos dubtes, ja aleshores, que jo plantejo avui.

Per acabar, només recordar que, en realitat, el naixement d’un fill no és el final del procés: és el principi. Nou mesos de gestació, propis o de lloguer, no són res més que el començament de molts anys de paternitat-maternitat. Tota una vida.

Traïdors!

“A partir d'avui dia 20-1-2013 els treballadors del Teatre Nacional de Catalunya, en protesta pel desmantellament de la cultura catalana, faran ús preferent del castellà. Preguem disculpin les molèsties. Gràcies”. Amb aquest barra els treballadors del TNC volen lluitar pels seus drets laborals. Doncs bé, sapigueu que faré l’impossible perquè us fotin de potes al carrer. Amb la lluita de tot un poble per preservar la seva llengua no s’hi juga. Per mi mateix, per tots aquells que vam suportar anys d’ostracisme i repressió, us asseguro que no mouré un dit per vosaltres. Què cony us heu cregut?