En el conte s’han obviat els seus nombrosos amants. Coco va
ser cobejada per homes rics i amb títols nobiliaris dels ambients fastuosos que
freqüentava. Étienne Balsan va ser qui la va introduir als salons de l’alta
societat, els quals ja no va abandonar mai. No hem d’oblidar, entre altres, el
seu gran amor Arthur Capel “Boy”, casat, que li va finançar les botigues que
ella anava obrint. També han oblidat mencionar que el pintor català Josep M.
Sert li va decorar l’Hôtel de Rohan-Montbazon, a París. Sert es va casar amb ‘Misia’
Marie Sophie Olga Zénaïde Godebska, amiga de Chanel.
Quan es va declarar la Segona Guerra Mundial, Coco va aprofitar
per prendre represàlies contra els seus empleats, que havien participat en les
vagues de 1936, i els va acomiadar a tots. Del seu famós perfum Chanel nº 5
només en tenia un 10% dels drets. La resta era dels Wertheimer, una família
jueva. El 1941 va reclamar la propietat de la marca a les autoritats alemanyes,
afirmant que “eren propietat de jueus” refugiats als Estats Units i sol·licità
una “compensació pels danys patits durant aquests disset anys”. Si bé no ho va
aconseguir – els Wertheimer havien estat més llestos– aprofitar-se de la
condició de jueus per robar-los els drets no sembla massa ètic.
Les seves activitats anti-jueves, d’extrema dreta i les
diatribes antisemites van ser una constant durant el conflicte. Però el més
greu va ser que, segons documents d’arxius alemanys i de l'MI6, va convertir-se
en l’agent F-7124 amb el nom en clau “Westminster” reclutada com a espia de
l'Abwehr, servei d’intel·ligència alemany. Només un conjunt de circumstàncies
i, sobretot, la intervenció del seu amic Winston Churchill, van impedir que fos
jutjada i condemnada. Els membres del comitè que la van interrogar no coneixien
els documents classificats que avui són públics, cosa que explicaria la seva
decisió. Esporuguida, es va exiliar a Suïssa fins el 1954.
El maig de 1968 va ser un punt d’inflexió en la personalitat
de Coco Chanel: es va tornar tirànica i va renegar de l’onada hippie que envaïa
els carrers. Se la va acusar de manllevar les idees de Sert per als seus
dissenys i se’n va defensar amb violència inusitada, cosa que la va posar en
evidència. Quan Mary Quant i André Courrèges van popularitzar la minifaldilla
ella s’hi va posar de cul i en va escriure i dir mil pestes.
A poc a poc es va anar quedant sola. Envoltada de cortesanes
tronades, criticava les noies amb texans i el feminisme, amb especial virulència.
Enfadada amb el món es va anar aïllant i va morir el 1971 a l’Hotel Ritz a la
Place Vendôme de Paris.
Com que el guionista de CatRàdio ens presentava Coco Chanel
com un exemple de l’alliberament de la dona, com una persona procedent d’orígens
molt humils i per tant bona persona, i defensora del feminisme, m’ha semblat adient
aportar certs aspectes que evidencien el biaix manipulat de la biografia.
