divendres, 8 de febrer de 2013

Jo no tinc por


Imma Monsó escriu sobre l’autoritat (La Vanguardia 07.02.2013, “Quan teníem por”). I és ella, i persones que pensen com ella, qui em fa por. No entenc encara com es pot associar autoritat amb por: l’autoritat ha de fer por? Sembla que sí, almenys a la senyora Monsó li provoca certa enyorança quan escriu (sic): “Quan teníem por del superior immediat, la vida tampoc no era fàcil, les nostres ferides no eren menors... però almenys tot quedava a casa. I de fet, això tenia certs avantatges”. Crec una falta de maduresa, un capteniment infantil, necessitar la referència de l’autoritat com a pedra de toc dels nostres actes. Penso que les persones que necessiten mirar de reüll al seu superior mentre expressen una opinió pròpia, són gent poc autònoma, amb nul·la capacitat de decisió, insegura, amb poca autoestima i susceptible d’admetre l’autoritarisme amb facilitat. Són aquella mena de gent que quan són davant de la realitat, no gosen mirar i sempre esperen que algú ho faci per ells. Per això em fan por: perquè admeten guiatges que els treguin responsabilitat, perquè admeten la dictadura per no haver de pensar i decidir.
Caldria rellegir Eric Fromm (“La por a la llibertat”) per entendre què ens porta a acceptar que ens dirigeixin i entendre les raons de l’esclavatge del pensament, i posar l’autoritat allà on li correspon: al servei dels administrats, i recordar que quan l’autoritat fa por és que ha malbaratat el respecte.