Imma Monsó escriu sobre l’autoritat (La Vanguardia
07.02.2013, “Quan teníem por”). I és
ella, i persones que pensen com ella, qui em fa por. No entenc encara com es
pot associar autoritat amb por: l’autoritat ha de fer por? Sembla que sí,
almenys a la senyora Monsó li provoca certa enyorança quan escriu (sic): “Quan teníem por del superior immediat, la
vida tampoc no era fàcil, les nostres ferides no eren menors... però almenys
tot quedava a casa. I de fet, això tenia certs avantatges”. Crec una falta
de maduresa, un capteniment infantil, necessitar la referència de l’autoritat com
a pedra de toc dels nostres actes. Penso que les persones que necessiten mirar
de reüll al seu superior mentre expressen una opinió pròpia, són gent poc
autònoma, amb nul·la capacitat de decisió, insegura, amb poca autoestima i
susceptible d’admetre l’autoritarisme amb facilitat. Són aquella mena de gent
que quan són davant de la realitat, no gosen mirar i sempre esperen que algú ho
faci per ells. Per això em fan por: perquè admeten guiatges que els treguin
responsabilitat, perquè admeten la dictadura per no haver de pensar i decidir.
Caldria rellegir Eric Fromm (“La por a la llibertat”) per entendre què ens porta a acceptar que
ens dirigeixin i entendre les raons de l’esclavatge del pensament, i posar l’autoritat
allà on li correspon: al servei dels administrats, i recordar que quan l’autoritat
fa por és que ha malbaratat el respecte.
