dimecres, 13 de febrer de 2013

Alicia amb Zaragoza al país dels miserables


Quan escrivia sobre el llenguatge que usen els polítics en les seves converses privades, poc m’imaginava que la misèria es limitava a les paraules. Però no. La realitat m’ha descavalcat i  ara, no prou contents amb la seva xerrameca de pinxos, es dediquen a espiar-se, a tenir cites secretes, a escoltar-se com vulgars sicaris de fireta i a sortir a la primera plana dels diaris com si fossin estrelles de premsa groga.
Què pot portar a una senyora com Alicia Sánchez-Camacho a acceptar una entrevista amb una desconeguda per parlar d’un tercer? Resulta que Alicia se’n va a dinar amb la Victoria, ex-parella del fill d’un polític enretirat, que és germà d’un altre en actiu. La segona li explica a la primera que el fill de l’enretirat du maletes de diners a Andorra. Aquesta senyora resulta que és la ex del fill del polític. Al mateix temps, l’Alicia es posa d’acord amb un paio del partit opositor per gravar la conversa i així poder-la utilitzar quan els convingui. Ara, l’Alicia diu que ella no en va fer cas, que posar-se d’acord amb el Zaragoza res de res i que demandarà no sé qui per no sé què. El Zaragoza, intrigant entre els “mindundis” de la política, diu que el què publiquen els diaris “no s’ajusta a la realitat”, curiós eufemisme.
Voleu més misèria que aquesta? Com pot ser que algú s’escolti una desconeguda que ven munició contra la seva ex-parella? I com s’arriba a un acord amb la competència per comprar-la a mitges? Vergonyós.