Quan escrivia sobre el llenguatge que usen els polítics en
les seves converses privades, poc m’imaginava que la misèria es limitava a les
paraules. Però no. La realitat m’ha descavalcat i ara, no prou contents amb la seva xerrameca
de pinxos, es dediquen a espiar-se, a tenir cites secretes, a escoltar-se com
vulgars sicaris de fireta i a sortir a la primera plana dels diaris com si
fossin estrelles de premsa groga.
Què pot portar a una senyora com Alicia Sánchez-Camacho a
acceptar una entrevista amb una desconeguda per parlar d’un tercer? Resulta que
Alicia se’n va a dinar amb la Victoria, ex-parella del fill d’un polític
enretirat, que és germà d’un altre en actiu. La segona li explica a la primera
que el fill de l’enretirat du maletes de diners a Andorra. Aquesta senyora
resulta que és la ex del fill del polític. Al mateix temps, l’Alicia es posa d’acord
amb un paio del partit opositor per gravar la conversa i així poder-la
utilitzar quan els convingui. Ara, l’Alicia diu que ella no en va fer cas, que
posar-se d’acord amb el Zaragoza res de res i que demandarà no sé qui per no sé
què. El Zaragoza, intrigant entre els “mindundis”
de la política, diu que el què publiquen els diaris “no s’ajusta a la realitat”,
curiós eufemisme.
Voleu més misèria que aquesta? Com pot ser que algú s’escolti
una desconeguda que ven munició contra la seva ex-parella? I com s’arriba a un
acord amb la competència per comprar-la a mitges? Vergonyós.
