Don Felipe i els nens

Felipe González, el darrer gran dinosaure després de Fraga, es pregunta: “¿Un niño tiene que aguantar presión en la puerta de su casa?” Doncs sí, diria jo. L’argument de González no s’aguanta per enlloc. De tot i en tot s’aprèn en aquesta vida, de les estones bones fins de les situacions més desagradables se’n treu allò que ens fa experts: les experiències. Els polítics que es veuen en aquesta tessitura, haurien de reflexionar, en lloc d’enfadar-se i demanar barreres policials. I el resultat d’aquesta reflexió, sigui quin sigui, el poden traslladar als seus fills i així proporcionar-los una lliçó de vida. El senyor González potser ha estat un d’aquests pares tan ocupats en realitzar-se, en arribar al cim i a mantenir-s’hi fins l’esgotament, que no ha tingut temps pels fills: ara ha fet salat, però que no vulgui privar d’altres col·legues d’aquesta oportunitat.

Aquest corporativisme que desenvolupen actualment els polítics, per allunar-se més i més del poble que els ha elegit, em recorda els temps en què els reis regnaven lluny del poble, de palau en palau, fins que un dia es llevaven i, de cop i volta, es trobaven amb el cap a la mà: no s’havien adonat, pobrets, de que “els temps estan canviant”.

L’estranya parella

No és que trobi estrany, o antinatural, que la Forcades i l’Oliveres vagin plegats pel món; crec que hi ha moltes coses que comparteixen. El que els converteix en una parella estranya és el manifest que han concebut entre tots dos. Me l’he llegit diverses vegades i fins i tot m’he empassat l’entrevista, una mica cuinada, que el Jaume Barberà els va fer a TV3 –amb “curioses” imatges de fons–.

Amb algun capgirell, el text és prou acceptable, i la idea d’un procés constituent no és gens menyspreable. Alguna d’aquestes hipèrboles, per exemple: quan diuen els impulsors que el model socioeconòmic ha fracassat, els dono la raó. Però quan invoquen l’opció assembleària no ho puc entendre: que no ha fracassat sempre també? D’altra banda, manifesten no voler presentar-se a unes eleccions, però en l’entrevista semblen reservar-se un paper de comissar polític que no m’agrada ni en pintura. Després ve allò de “de baix a dalt”, però el mateix Oliveres diu que (Vilaweb, 12.04.2013) “Si no sumem CUP, ICV i moviments socials, haurem fracassat”. Així en què quedem? La seva crida és realment àmplia, universal, o va solament dirigida a les elits de l’esquerra? De forma velada, durant l’entrevista, donen a entendre els dos signants que l’ANC o les mateixes CUP els han donat el vist i plau, però al capdavall han de matisar que solament han mantingut “contactes informals, personals”. En definitiva, són a les beceroles.

Però el que més m’aixeca les antenes, les alarmes, són els deu punts de la “llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts”. Lamento molt que dues persones a qui atribuïa una visió oberta i justa parlin en termes que em sonen a totalitaris amb mots i conceptes com expropiació, deute il·legítim, no als acomiadaments, democràcia participativa, no a les privatitzacions, etc. És a dir: com a bons dirigents, ens marquen el camí; ens diuen el què ens cal per ser feliços. Pel nostre bé.

Sabent de la tendència a defensar al senyor Hugo Chávez que té Teresa Forcades, diria que es nota un cert aire veneçolà inspirador. Potser a ella també li ha volat damunt del cap algun ocellet revelador? De moment els regalaré un barret a tots dos. Això sí: sense pardalet, per ara.

Més sobre l’’escrache’

A la Vanguardia (05.04.2013) Francesc-Marc Àlvaro parla d’aquesta fórmula de protesta que s’anomena ’escrache’ dels altres. Això és, quan es fa aquest escarni a les idees pròpies o aquelles per les quals ens sentim representats. Em permetrà aquest bon periodista que faci una distinció important, per a mi. Quan escarnim algú, no hauria tan de ser perquè ens és o no simpàtic, sinó per si representa o no postures justes o injustes. Així, l’escarni de personatges que s’oposen a la reforma d’una llei com  la hipotecària em sembla plenament justificat. Potser es tracta de que els nostres representants es donin compte de que no n’hi ha prou amb que guanyin les eleccions, sinó que després cal actuar amb justícia i d’acord amb els manament del poble, de que les lleis, quan són pèrfides, s’han de canviar: no es val a posar un cordó de policia davant el parlament per mantenir allunyades les protestes. D’aquí reaccions com  l’escarni. Amb tota la distància que ho separa, es veu que la mateixa Barcelona tenia botxins i esquarteradors. Aquests darrers desmembraven el reu i n’exposaven les parts a totes les portes de la ciutat, per escarments de ciutadans. Doncs no veig gens injust exposar a l’escarni públic aquells qui defensen postures contràries al pensar dels electors. Per tant, es tracta, per mi, d’una qüestió de justícia, no pas de simpaties.

El senyor Feijóo i el garrí del gitano

La Vanguàrdia, edició digital publica el següent títol: “Feijóo, el único que parecía ignorar las actividades del narco Marcial Dorado”.

Diu que van dos guardiacivils per un camí de rucs quan veuen venir un gitano amb un garrí sobre les espatlles. Els guàrdies, que ja el coneixen i saben que l’ha pispat, l’aturen i li pregunten,

         - On vas amb aquest garrí?

         - Garrí, quin garrí?

         - Aquest que dus damunt l’espatlla!

         - Collons, què hi fot aquest “bitxo” aquí? Fuig!!

Doncs bé: sembla que el Senyor Feijóo duia un porc a l’espatlla i ell és l’únic que no se n’havia adonat. Ja té pebrots!

És ara!

Les estratègies per a obtenir propòsits són variades. Una de moltes està en aprofitar els moments de debilitat del contrari. Al futbol, per exemple, quan per avatars del joc expulsen un jugador de l’equip contrari cal prémer l’accelerador per guanyar el partit. A voltes podem pensar que no és una acció gaire noble, però quan a l’altra banda hi ha algú molt poderós, que lluita amb armes superiors aquesta estratègia és elemental. No es pot deixar passar perquè ens hi anirà la vida.

L’Estat espanyol està ara en un moment de debilitat extrema. El partit al govern està apunt de ser imputat en estafes múltiples per al seu finançament i l’amic Bárcenas els té en escac permanent. Estem davant d’un govern doncs que ha perdut tota la credibilitat i que es debat en la merda. D’altra banda, la corona està a la corda fluixa, tant que els diaris més prestigiosos del planeta ja parlen de que la corrupció esquitxa les institucions més altes de l’Estat. I doncs, com diu l’himne, ara és hora catalans! Si no sabem aprofitar aquestes debilitats mai no aconseguirem res de res, cal atacar quan les defenses estan dedicades a altres escomeses i prémer tots el botons per a aconseguir l’objectiu: la independència. No podem deixar passar les oportunitats que ens ofereix la conjuntura actual, econòmica, social, internacional i anar a la nostra. D’altra manera, ells seran sempre els més forts.

Si jo tingués un avi a Cuelgamuros també el trauria d’allà

Ahir, amb una mica de retard, vaig veure el reportatge de TV3 “Avi, et trauré d'aquí!”, un reportatge emocionant que desvetlla ràbia. Potser molts se n’han adonat, o potser no, però en les primeres imatges en què apareix Franco, es pon veure que calça botes altes amb esperons. Premonitori. Aquell nan amb veu de flauta i grassonet, s’exhibeix per les obres on defallien els republicans vençuts amb esperons: ho vaig trobar lamentable, de pallasso. Deia premonitori perquè els esperons són símbol de domini, que és el que exercia el botxí fins i tot sota el pali de l’església més tronada. Un domini que va arribar a l’aberració de traslladar cossos sense coneixement ni permís dels familiars. Alguns van dur flors sobre una tomba buida durant anys i anys, mentre l’home dels esperons encenia la llumeta del Pardo per continuar humiliant els qui ell creia vençuts. Uns fets vergonyants, cert, però encara trobo més pocavergonyes personatges com Alejandro Muñoz Alonso, senador pel PP que en la cantarella estúltica de “ahora no es el momento” continuen mantenint milers de famílies en un dol innoble: la barra d’aquest personatge no cabria a la basílica de Cuelgamuros. Tampoc tindria espai suficient el cara dura de Ramón Jáuregui, que presumeix d’haver fet alguna cosa. Als socialistes els van faltar pebrots per fer justícia i es van amagar darrera la bandera i els escuts de la gallina que encara abundes al Valle. D’Anselmo Álvarez, abat d’un cementiri, solament una paraula: miserable. Si el cel ha de fer la justícia final, aquest homenet ridícul no anirà al cel; massa mentides en tan pocs segons.

En una ocasió vaig sentir dir a no sé qui que algú pertany a una terra no quan hi neixen els seus fills, sinó quan hi enterra els seus morts. Unes paraules que mereixen una reflexió, perquè quan algú ha gosat desenterrar els morts per exiliar-los no veig quina condemna mereix. Potser per això persisteixen dues espanyes.

Males bèsties!

A algun il·luminat ara se li ha acudit, ara, que les clàusules que fixen interessos mínims en els contractes hipotecaris són il·legals. Collons, ha costat prou! És ja l’enèsima garrotada que els jutges claven a un contracte que, com que als poderosos banquers ja els anava bé, no havia estat modificat en anys i panys. El sistema ha estat pervers amb ganes. Quan anaves a contractar una hipoteca, t’adreçaven directament a préstecs amb interès variable, amb l’argument que com que podia baixar, tu et beneficiaves d’aquestes minves. Però quan es preguntava per les possibles pujades, el mindundi de torn et contestava que allò era impensable, tal com estaven les coses. L’argumentari de venda era clar. No solament això, sinó que quan demanaves per un contracte a interès fix, te’l desaconsellaven immediatament perquè aleshores l’interès era molt més car. Total: et convertien en especulador per dues bandes. Per una et deien això dels interessos i per l’altra la ja coneguda plusvàlua del totxo. Una especulació que afectava una cosa tan sagrada com és la llar d’una família. I ara ha resultat il·legal, però sense efectes retroactius. Imagineu-vos què passaria si s’haguessin de retornar els interessos cobrats de massa!

Espero que tots aquells que van vendre amb alegria alguna hipoteca a algun honrat pare de família es cremi a l’infern, on només hi ha plors i cruixir de dents.

Adéu, Europa?

Escolto, veig i llegeixo esmaperdut la notícia: “Europa exigeix a Xipre robar els seus ciutadans per tal de poder accedir al rescat”. Sí, ja sé que cap diari ni cap telenotícies ha presentat aquest titular, però la realitat és aquesta. El fruit del treball i l’esforç dels ciutadans és arrambat impunement per l’Estat per tal de pagar els deutes d’una banca depredadora. Com a mínim es podria cedir la propietat d’aquest Estat als seus súbdits!

Europa decep; molt. Paladins de l’estat del benestar, les institucions de l’UE es rendeixen al gran capital capitanejat per una glamurosa, però implacable, Christine Lagarde, que passeja els seus foulards arreu en una gran aportació gloriosa del poder femení que ha de canviar el món. Realment tot decebedor, repeteixo. Tant, que em venen ganes, ara que els catalans accedirem a la independència, de deixar la bella princesa fenícia definitivament en mans de Zeus i seguir un altre camí: no esperem res de bo d’Europa; els catalans no en traurem res de positiu. Es pot ser tan miserable com per incitar al robatori impune dels ciutadans? Això sí que és un espoli directe i transparent, no pas el que patim els catalans. Sense vergonya, amb tota la barra, l’Estat fot els diners dels contribuents mentre els manté econòmicament segrestats. No hi pot haver una traïció major que aquesta: robar els diners als ciutadans pobres. Mentrestant, els buròcrates de Brussel·les obren la subhasta a la venda de països sencers. Si ha de ser així, que et bombin Europa!


Publicat a La Vanguardia 20.03.2013
Publicat a El Periódico 20.03.2013
Publicat a l'Ara 20.03.2013

Rita Barberà forever...

Llegeixo a Vilaweb: “Inspectors de l'Agència Tributària s'han presentat en les comissions falleres de la Secció Especial de València”. I, tot seguit: “Rita Barberá ha qualificat d'increïble esta actuació, que ha subratllat que li sembla un ‘desconeixement total, un disbarat i un despropòsit’. L’alcaldessa ha explicat que ha traslladat aquesta opinió personalment al despatx del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, amb qui no ha pogut parlar, i que també l'ha fet arribar a responsables del partit”.

No fa gaires anys, tenia per client un membre de la dreta del PP, conegut i reconegut feixista valencià, fabricant de pinzells, que ens va retornar un xec perquè estava escrit en català. Argumentava que cap banc no entendria un document escrit en una llengua desconeguda. Cada any ens enviava una “participació” de loteria, si vols si no, per import de 10.000 pessetes: xantatge comercial. Aleshores ja vaig pensar que les “falles” mouen un munt de milions al País Valencià i que aquestes organitzacions, en principi populars, podien ser un colador de “negre” ben sucós pels espavilats. Això ho vam comentar amb un company de feina; casualment, avui ens hem trobat i hem comentat aquella pensada. A veure què en treu hisenda. Mentrestant somric, sorneguer, per la carallada de la senyora Barberà, que se sent traïda pels seus amics de Madrid. Com diria el seu amic Montoro, els qui s’han de preocupar són els que tenen comptes a Suïssa. A què vénen doncs els esgarips de l’alcaldessa? Alguna porqueria sota l’estora? S’hi ha deixat les claus...?

Hawaa, perquè?

A Lleida un grup de dones, unes àrabs i altres d’aquí, han engegat la revista Hawaa (Eva en català). Només sentir un dels principis de la seva fundació, ja fa posar la pell de gallina. Diuen: “En aquest projecte només es colaria un home si s’amagués sota d’un burca”.  És inquietant que una publicació que pretén “trencar els estereotips que persegueixen el món femení àrab” no tingui en compte, o no permeti, la participació als homes. Des d’un cert coneixement del món marroquí (no tots els musulmans són àrabs...) femení i masculí, puc afirmar amb certa convicció que pretendre canviar certes percepcions des d’una sola òptica és una batalla perduda.

Però el que em sorprèn és el nom de la publicació: Hawaa. Perquè la capçalera en àrab d’una publicació feta i pensada aquí? Perquè, si el que es pretén és explicar aquí qüestions d’allà, es fa amb la llengua d’allà? És així com es pretén la integració d’una cultura tan diferentde la nostra? Perquè no Eva? Oh, ja sé, és que Hawaa és més exòtic. Sí, s’imprimeix en les dues llengües, àrab i català, però si visiteu el web de Hawaa és absolutament tot en àrab. Només caldrà veure els temes i el seu enfocament, cap a on van dirigides les crítiques, si l’acceptar cultures només ho fa una de les parts. Per acabar, diria que la millor manera d’integrar-se en una societat és usant els seus ressorts, no pas crear-ne de nous: perquè no escriuen les dones àrabs a la Quera en lloc de crear un nou mitjà? Això sí que seria integrar-se.

Viu el chavisme sense Chávez?

Ahir, al telenotícies migdia de TV3, davant les imatges d’ingents quantitats de veneçolans honrant el gran Chávez, la presentadora, Núria Solé, deia que: “El chavisme és ben viu”. Per l’edat que aparenta ella, potser no va veure les concentracions enormes que es van formar a Madrid a la mort del dictador Francisco Franco Bahamonde: semblava que sí, que tot estava “atado y bien atado”. Si aleshores algú hagués dit que “El franquisme és ben viu” els oprimits hauríem pensat que era una opinió baldera: la prova n’ha estat el poc que va costar desmuntar-ho tot. El temps dirà si el chavisme era viu o no el dia 7 de març de 2012, però l’experiència demostra que els règims personalistes moren amb el seu messies. En tornem a parlar d’aquí a... un any?

Imatge de l’enterrament del dictador al Valle de los Caídos

La barra de l’Ibarra

Hi ha dues maneres de deixar un càrrec de rellevància, pública o privada: amb dignitat i sense dignitat. Els indignes no suporten veure’s apartats de la primera línia, de les multituds, i de tant en tant han de treure el cap per dir que encara viuen. És el cas del senyor Aznar, que, quan sembla que està tranquil, treu de nou aquell dit acusador i messiànic que ens assenyala el camí correcte. I també li passa al senyor Rodríguez Ibarra, insigne extremeny, que rebrota quan menys l’esperem. Als catalans ens té un sentiment especial: es veu que no li agradem gens. Per això no perd punt per presa i de seguida que pot ens compara amb feixistes com Hitler o Mussolini. Redéu quina mania! Es veu que ells no van patir aquests monstres, perquè sinó es guardarien prou d’invocar-los una vegada i una altra. Com ja he escrit altres vegades, aquestes referències resulten un insult pels  ciutadans que van haver de suportar aquelles dictadures que van dur a Europa a la pitjor guerra de tots els temps. La inconsciència que demostren fa que les meves orelles patinin sobre paraules estúltiques, xerremequeria estúpida. Endut per la paranoia fòbica, confon (en paraules de Cela, perquè ho entengui) “el culo con las témporas” i compara la decisió d’un parlament escollit a les urnes, amb l’acció colpista de Tejero. De veres que em costa veure-hi el paral·lelisme. Es necessita barra, senyor Ibarra!


Publicat a la Vanguardia del 09.03.2013

Catalona o Barçalunya?

Diuen que TV3 tanca corresponsalies històriques: Catalunya Nord, Terres de l'Ebre i el Pirineu, en què s'inclouen les d'Andorra, Alt Urgell, Cerdanya, Perpinyà i Pallars. Evidentment, els extrems geogràfics del país, els més allunyats de la capital, del cap i casal: Barcelona. Sembla que els territoris fora de l’àrea metropolitana no existeixen a la seva Catalunya, que als senyors de TV3 se’ls en fum del què hi pugui passar i que és millor tenir-los informativament més lluny, colla de pagesos!

Ja fa temps que es promociona inexplicablement el que anomenen “la marca Barcelona”, mentre la paraula Catalunya queda en un segon pla. Ja em perdonareu, però no és així que es promociona un país modern i em sembla que les nostres ments preclares l’espifien una altra vegada en vendre només la part. Els recursos i els esforços es concentren en uns pocs quilòmetres quadrats mentre la major part del territori queda en un anonimat gris, gairebé vergonyant: no sigui que quan vinguin les visites vegin patois per tot arreu; Catalunya s’acaba al nord amb el Besós i al sud amb el Llobregat; visca Can Fanga, morin els pobres! Per si de cas, podem començar a pensar en Catalona o Barçalunya, així no hi hauria malentesos i l’esdevenir gloriós de la ciutat quedarà per sempre salvaguardat.

Què dius que què?

Sota el títol de “Allò que diga Espanya ja no és problema nostre” Vicent Partal escriu el seu editorial d’avui a Vilaewb i l’acaba dient “Dit tot això, resulta xocant i em sembla que molt poc apropiat que la defensa que el conseller Homs fa de la declaració [de sobirania] es base a dir que no té conseqüències jurídiques. Ho trobe lamentable”. Jo també. Són declaracions com aquesta que fan que CIU perdi, merescudament, pistonades davant d’ERC. Junqueras té un discurs molt més coherent, que s’allunya de Madrid i deixa al voral els esgarips que surten de la capital com udols al buit. Mentre Mas i acòlits dediquen una bona part dels seus esforços a rebatre el Gobierno i l’estatus quo madrileny, ells saben que encara els tenim en compte i continuaran la seva ofensiva en tots els terrenys on ens puguin combatre.

Hem de demostrar per activa i per passiva que el nostre camp de batalla és un altre, que no el de la lluita estèril al constitucional. I això només es fa d’una manera: actuant proactivament cap a la independència. I això ara per ara no és gens visible al govern actual, ben al contrari continua entrant a totes les envestides del PP intentant rebatre allò que no cal. Aquest joc els va a Madrid. Amb majoria absoluta a les cambres i els estament judicials controlats, no els guanyarem mai. Creguem-nos el què diu Partal: a Espanya, que vagin dient!

Beatriz Talegón

Beatriz Talegón té 30 anys i diu que “en política con 30 años estás listo para comerte el mundo” (entrevista a El Mundo de 19.02.2013). Carai, per no dir una altra cosa. Aquesta noia es veu que va fer un discurs a la Internacional Socialista celebrada a Portugal que va irritar a més d’un vell militant del partit de progrés. Els va criticar per haver-se apalancat en el poder i perdut de vista l’ideal de transformació que implica el socialisme –es veu que han perdut el progressisme–. Ho diu ella, presidenta de la  IUSY (International Union of Socialist Youth) i ex-Asesora de la Dirección General de Asuntos Europeos a l’ ‘ambaixada’ de Castilla-La Mancha, un càrrec que li proporcionava 42.281,89 euros nets anuals. Ara, com que s’ha de menjar el món si vols si no, fa d’assessora de la delegació socialista en el Parlament Europeu, adjunta a la secretaria general del PSOE a Castilla-La Mancha, secretària general de las Juventudes Socialistas de España en Europa i secretària General de la Unió Internacional de Joves Socialistes.Si busqueu al diccionari de la RAE el significat de “talega” el seu cognom queda justificat i augmentat.

Es necessita barra per declarar-se “rebel” amb aquest currículum i amb l’ambició política que traspuen les seves declaracions; es necessita barra, quan cobra el què deu cobrar cada mes, pretendre ser la cara de la regeneració socialista. Sembla una autèntica política professional, d’aquelles que no deixen l’escó, el càrrec, perquè no saben fer res mes (és al PSOE des dels 22 anys), perquè al carrer se la menjarien de viu en viu. La prova: pocs dies després de la seva brillant intervenció, va ser expulsada d’una manifestació contra els desnonaments a Madrid. Acompanyada per l’ex-ministre Juan F. López Aguilar, va ser escridassada i empentada i la policia els va haver de protegir mentre ella, lacrimògena, marxava amb la cua entre les cames. Que crua és la realitat! Es veu que el poble, no tant estúpid com pretenen certs polítics, no s’ha acabat de creure que el seu posat de pija quadri amb la rebel·lia dels desheretats.

Morir per la pàtria

La comarca del Maestrat Aragonès té un 3700 habitants. És un territori torturat per muntanyes escabroses, dures i contínues que l’aïllen de contrades veïnes més amables. Formada per pobles petits –Cantavella i Castellote amb prou feines arriben als 800 habitants  situats a més de 1000 metres d’alçada, els seus habitants menen una vida dura. Tradicionalment dedicats a l’agricultura i la ramaderia, darrerament el turisme ha proporcionat un cert dinamisme a la seva economia. Per la seva orografia, però, una part del territori ha estat sempre més relacionada amb les poblacions del Maestrat castellonenc, d’accés més benvolent.

Avui llegeixo a La Comarca, diari local alcanyisenc, que “amenazan con retirar la ambulancia con médico y desfibrilador (Samu) más cercana a los pueblos del Maestrazgo. Se trata del vehículo ubicado en Vilafranca (Castellón) que presta servicio a los pueblos limítrofes gracias a un convenio suscrito entre la DGA y la Generalitat Valenciana”. Una vegada atesos per aquest servei, els pacients són traslladats a l’hospital de Castelló... a una hora i mitja de camí.  Si es suprimeix aquest servei, els pacients seran atesos per un anomenat servei vital bàsic, sense metge ni desfibril·lador, i traslladats a Terol... a dues hores de carretera.

Impressionant. Enganxats al carro de les retallades, les administracions es dediquen a escatimar els recursos allà on els fa menys mal: les zones on la quantitat de vots no pot afectar gaire les seves aspiracions. Les zones rurals, poblades per gent gran, aïllades i amb comunicacions precàries, pateixen la desaparició de serveis bàsics, vitals. Possiblement l’excusa és que el servei només s’utilitza unes poques vegades l’any. És clar: no es pot mantenir un servei d’emergències només per salvar de la mort dos avis l’any i algun jove de tan en tan.

Jo pensava que el pagament d’impostos servia, entre d’altres coses, precisament per això, per poder donar assistència malgrat que un territori no generi prou recursos per mantenir-la, per a igualar en drets tots els ciutadans que han complert el seu deure de contribuents. Ara resulta que no, que els diners públics, guanyats amb molt d’esforç pels ciutadans, només han servit per engreixar administracions perverses, per pagar experts fantasma, per retribuir polítics indecents i omplir la panxa de corruptes diversos. Mentrestant, gent del Maestrat turolenc hauran de morir perquè a ells no els falti de res. Són uns miserables.

Oh, és que jo no ho sabia!

A La Vanguardia del 25 de febrer, el lector Pere Serra Vilas es queixa de que una entitat bancària no li va voler donar canvi d’un bitllet de 500 €. Primer l’havia d’ingressar al seu compte per “deixar constància de l’operació”. L’home es queixa amb santa indignació. Però des d’Ausbanc (Asociación de Usuarios de Servicios Bancarios) li contesta Montse Andrés Sabaté, Delegada d’Ausbanc a Catalunya, en pura teoria, una experta. Una experta que comença la seva resposta dient: “En principio no existe ninguna ley...”. I encara més endavant: “...no parece acorde...”. Espectacular.

L’experta no es mulla. La llei existeix o no existeix i una acció està d’acord o no amb la legalitat, però les paraules “en principio” i “no parece” indiquen els dubtes que la senyora Andrés escampa per la ment de l’atribolat Pere Serra. Ja fa dies que respostes ambigües com aquesta abunden per tot arreu; teòrics experts que donen respostes sense valor, sense suc ni bruc. Produeix un cert desassossec escoltar o llegir els qui en teoria haurien de donar indicacions certes: o bé no són tan experts, o bé naveguen per salvar els trastos. Fins i tot els nostres polítics s’apunten a la moda i ara els dirigents dels partits responen amb un “a mi no em consta” tal o qual cosa, per així, si es descobreix el marro, lliurar-se de responsabilitats. Mala opció: aquesta postura és la que eludeix la responsabilitat que comporta el càrrec. Si el desconeixement de la llei no justifica el seu incompliment, respondre el “jo no ho sabia” no excusa el polític, ni l'expert, del deure de saber.

Aplaudint

Llegeixo el diari dissabte al matí mentre sento, de fons, els esgarips de la Coppulo parlant de la nevada, més aviat rància, de la nit passada. La fotografia dels diputats del PP aplaudint Mariano Rajoy, en acabar el debat de la nació, em desvetlla i m’irrita. Sembla que la dreta d’aquest país té facilitat pel culte al líder i, malgrat que l’estat de la nació és penós com la nevada, ells vinga aplaudir. De veres que no puc entendre que, mentre el país es dessagna, el govern i el seu partit es dediquin a celebrar la victòria pírrica de la majoria absoluta. Si haguessin aplaudit des de l’oposició i tot, potser la mostra d’alegria tindria una certa justificació, però quan solament t’aplaudeix la claca des del galliner, hi ha poca cosa per celebrar. És més, sembla una befa als administrats que són els qui han rebut, reben i rebran les clatellades d’una situació perversa creada per l’elit espanyola i que paguem la plebs.

Com la nevada, amplificada per veus barcelonines que només veuen nevar dos o tres cops a la vida, el debat es devalua per l’exagerada proclama victoriosa dels qui s’aplaudeixen a sí mateixos. Deplorable.

Hi ha alguna cosa que “canta”

Ara resulta que la senyora Alicia Sánchez-Camacho va denunciar les escoltes que havia patit a la policia nacional espanyola en lloc dels mossos d’esquadra. Es veu que no té gaire confiança en els agents de l’ordre de Catalunya. Recolzant-se en aquest fet, la policia nacional s’ha fet càrrec de la investigació i no deixa anar ni un mot del què està fent; passen dels mossos i de l’Espadaler. De primer penses que el cos foraster fa valer la seva prevalença i, en un acte més de menyspreu a les institucions del país, les bandeja una vegada més. A mesura però que es va sabent coses, un es pregunta altres coses. De cop i volta, uns tristos informes fets al llarg d’anys, obtenen una categoria insospitada i són l’objecte d’una extremada recerca i custòdia per part del govern central. Què carai diuen aquests informes? Perquè la jutgessa prohibeix, ara, la seva difusió?

No penseu pas que em malfiï, no! Però és que el tuf que s’escampa un dia i un altre ens converteix en mosques sobrevolant pilons, a veure si hi veiem alguna cosa.

Olé pel Pàmies!

Abans que res, felicitar l’escriptor Sergi Pàmies per la seva excel·lent columna a La Vanguardia del dia 15 titulada “Inhibidors”. A part de que remarca un fet extraordinàriament greu –la inhibició de les comunicacions que va patir el congrés per odre del seu president–, ho fa d’una manera excel·lent (sic): “La inhibició de comunicacions ordenada des del Parlament, però, simbolitza perfectament la degradació política que, des de fa anys, estem patint. Convertir el Congrés en l’escenari de reunions secretes és el súmmum de la irresponsabilitat i del cinisme. I té, a més, un valor pedagògic suïcida, perquè la idea que es transmet és de por, d’autoritarisme i de corrupció dels deures de servei i representació”. I encara (sic): “A Espanya (i a Catalunya), quan algú es fa responsable d’alguna cosa, no passa mai res”. Mai millor expressada l’actitud estúpida del senyor Jesús Posada i el silenci còmplice de la cambra.

Sorprèn molt que el Congrés tingui inhibidors. Això vol dir que en qualsevol moment es poden tallar les comunicacions amb la institució per antonomàsia de la democràcia: la representació del poder del poble. I encara més que els seus integrants, els senyors diputats, no diguin ni mu. A l’adjectivació perfecta que fa el Sergi Pàmies, solament afegir-ne un: misèria. La misèria d’aquells a qui ja no sembla importar res més que cobrar de l’erari públic el seu sou, i les seves dietes, cada mes puntualment. Perquè el respecte escrupolós per l’ètica democràtica s’ha convertit en una entelèquia d’il·luminats. Felicitats i glòria, doncs, pel Pàmies i vergonya eterna pels excelsos diputats! Apa!


Inhibidors

Què té el rei?

Llegeixo a Vilaweb una notícia datada avui a les 17:42 h que fa així (sic): “[ Diego Torres]...  ha exhibit davant del jutge José Castro un correu electrònic en què Urdangarin demanava a la noble alemanya Corinna Sayn-Wittgenstein, amant de Juan Carlos, que l'incorporés en una de les seves fundacions per recomanació del mateix rei d'Espanya”. Amant del rei... caram!

Fa uns quants anys, potser 15, em van convidar a dinar a un restaurant barcelonès (no, no era a la Camarga). Un  lloc discret amb una cuina i una decoració més que acceptables. Érem un grup de persones que veníem de signar un bon acord i al nostre amfitrió li va venir de gust d’oferir-nos una bona estona gastronòmica. El personatge era un presumit, un autèntic exhibicionista, i no va poder evitar de demostrar-nos la seva amistat amb el propietari del local. Entre riures, bon humor i efluvis alcohòlics (una mica massa de Raimat chardonay, potser) ens va xiuxiuejar que el propietari era un dels amics barcelonins del rei, un cercle reduït que organitzava els xeflis del monarca, xeflis pujats de to, naturalment. No vaig saber si creure’l, la veritat, però altres detalls que vaig observar posteriorment em van fer veure que alguna cosa de veritat hi havia en tot plegat.

No he conservat aquelles “amistats”; la vida m’ha portat per camins divergents. Ara però, m’agradaria de poder mantenir una altra conversa amb aquell parell de sapastres: qui sap si em contarien alguna història prou sucosa com per poder il·lustrar, ara, aquestes pobres paraules.

Alicia amb Zaragoza al país dels miserables

Quan escrivia sobre el llenguatge que usen els polítics en les seves converses privades, poc m’imaginava que la misèria es limitava a les paraules. Però no. La realitat m’ha descavalcat i  ara, no prou contents amb la seva xerrameca de pinxos, es dediquen a espiar-se, a tenir cites secretes, a escoltar-se com vulgars sicaris de fireta i a sortir a la primera plana dels diaris com si fossin estrelles de premsa groga.

Què pot portar a una senyora com Alicia Sánchez-Camacho a acceptar una entrevista amb una desconeguda per parlar d’un tercer? Resulta que Alicia se’n va a dinar amb la Victoria, ex-parella del fill d’un polític enretirat, que és germà d’un altre en actiu. La segona li explica a la primera que el fill de l’enretirat du maletes de diners a Andorra. Aquesta senyora resulta que és la ex del fill del polític. Al mateix temps, l’Alicia es posa d’acord amb un paio del partit opositor per gravar la conversa i així poder-la utilitzar quan els convingui. Ara, l’Alicia diu que ella no en va fer cas, que posar-se d’acord amb el Zaragoza res de res i que demandarà no sé qui per no sé què. El Zaragoza, intrigant entre els “mindundis” de la política, diu que el què publiquen els diaris “no s’ajusta a la realitat”, curiós eufemisme.

Voleu més misèria que aquesta? Com pot ser que algú s’escolti una desconeguda que ven munició contra la seva ex-parella? I com s’arriba a un acord amb la competència per comprar-la a mitges? Vergonyós.

El benefici del PP

Sincerament, no puc recordar on he llegit avui que les finances del PP estan sanejades, segons els comptes publicats aquesta setmana. El periodista explicava que a l’exercici de 2012, el partit va guanyar dos milions d’euros. Caram!

De primer he pensat que Déu n’hi do, que estava prou bé. Però m’ha vingut al cap alguna pregunta: els ingressos dels partits no venen, en part, de l’erari públic en forma de subvencions? Què passa doncs amb aquests guanys? Què en fa el PP? S’ho reparteixen? No són els partits entitats sense ànim de lucre? No és un lucre aquest benefici? Dos milions no és cap blederia. Entenc doncs que si un PP té beneficis, no deu necessitar la subvenció de l’Estat i per tant que hauria de retornar aquest guany a Hisenda. En aquests temps revoltats, fiscalitzar les finances dels nostres polítics hauria de ser una qüestió prioritària i, vista la voracitat recaptatòria de les administracions, podrien recuperar per aquest camí uns quants euros, que bona falta ens fan als administrats.

Jo no tinc por

Imma Monsó escriu sobre l’autoritat (La Vanguardia 07.02.2013, “Quan teníem por”). I és ella, i persones que pensen com ella, qui em fa por. No entenc encara com es pot associar autoritat amb por: l’autoritat ha de fer por? Sembla que sí, almenys a la senyora Monsó li provoca certa enyorança quan escriu (sic): “Quan teníem por del superior immediat, la vida tampoc no era fàcil, les nostres ferides no eren menors... però almenys tot quedava a casa. I de fet, això tenia certs avantatges”. Crec una falta de maduresa, un capteniment infantil, necessitar la referència de l’autoritat com a pedra de toc dels nostres actes. Penso que les persones que necessiten mirar de reüll al seu superior mentre expressen una opinió pròpia, són gent poc autònoma, amb nul·la capacitat de decisió, insegura, amb poca autoestima i susceptible d’admetre l’autoritarisme amb facilitat. Són aquella mena de gent que quan són davant de la realitat, no gosen mirar i sempre esperen que algú ho faci per ells. Per això em fan por: perquè admeten guiatges que els treguin responsabilitat, perquè admeten la dictadura per no haver de pensar i decidir.

Caldria rellegir Eric Fromm (“La por a la llibertat”) per entendre què ens porta a acceptar que ens dirigeixin i entendre les raons de l’esclavatge del pensament, i posar l’autoritat allà on li correspon: al servei dels administrats, i recordar que quan l’autoritat fa por és que ha malbaratat el respecte.

Malala: cada cosa, quan toca

Amb la columna d’ahir de Pilar Rahola a La Vanguardia (“Esperança”, 06.02.2013), totalment d’acord. Crec que existeix un cretinisme creixent entre certs clergues que interpreten l’Alcorà segons les vel·leïtats del seu piu (disculpeu l’expressió). És inacceptable que una persona amb dos dits de seny sigui capaç de posar burca a les nenes nounades, només perquè el seu desig sexual no perdona res. Que es posi el burca ell allà on li càpiga.

Hi ha però un punt que no veig clar i que m’agradaria discutir: el cas de Malala. El seu, i el d’altres infants, elevats a la fama per qüestions diverses. No sé si és correcte comparar aquesta nena pakistanesa –amb nou anys és més nena que jove– amb Nelson Mandela o Anna Frank. Em pregunto si no posem damunt les seves menudes espatlles una responsabilitat que no li pertoca. Em qüestiono si la BBC té, o tenia, dret a arriscar la seva vida amb publicacions al web dels seus escrits. Penso si les entrevistes i la publicitat que li donen els mitjans són el millor per a ella i la seva causa, si és que es pot parlar de causa amb nou anys. En efecte, la imatge de persones fràgils, sobretot dones i nenes, és poderosa en la defensa de drets i llibertats, però no sé si el seu ús respon prou bé a l’ètica del propi missatge. A mi, per exemple, la imatge de Carme Chacon embarassada passant revista a una parada militar em va semblar penosa: la representació de la vida davant els professionals de la mort. No sé, ja dic, si estem tractant prou bé la Malala. No fóra millor que la deixéssim madurar fins poder decidir per ella mateixa en llibertat i maduresa?

El cas de la grua del poeta i la novel•lista premiada

Llegeixo als diaris i veig per la TV que han donat el premi Ramon Llull de novel·la a l’escriptora Sílvia Soler. Me n’alegro de veres. Un premi amb aquest prestigi i la dotació econòmica que comporta, sempre és benvingut. No he llegit mai res de la Sílvia Soler, però en canvi l’escolto, a voltes, per la ràdio. Per això, quan el 22 de novembre de l’any passat va parlar per la ràdio de la metàfora com a recurs literari, em va sorprendre la seva interpretació d’un poema de Salvat-Papasseit. Ara recupero el què vaig escriure aleshores.

La qüestió estava en la paraula grua (Quina grua el meu estel,/quin estel la meva grua!) sobre la qual la senyora Soler diu (sic): “És molt bonic fer una metàfora a partir d’una grua, no trobeu? Perquè és poc inspiradora una grua, en principi, no? Vull dir si veus paisatge, veus un cirerer florit, és més fàcil...”. Dedueixo que ha entès que el Salvat-Papasseit comparava el seu estel amb un aparell d’aquests que serveixen per elevar càrregues i que tenen una estètica dubtosa. Cras error. Jo no era, evidentment, al cap del Salvat-Papasseit quan va escriure el poema, però dubto molt que es referís a la baluerna que empastifa el cel de molts espais. Una grua pot ser també un ocell magnífic i, sobretot, un estel de paper, allò que fem volar tibant un fil els dies de vent. A la tercera estrofa del poema, el poeta diu: “De la meva barca estant / dono al cordill tota mida”. Així doncs, crec que Joan Salvat-Papasseit –desgraciadament ja no li ho podem preguntar– es referia a aquesta joguina estesa arreu del món. En definitiva, i si fos així, no existiria ni tan sols la metàfora que la Senyora Soler pretenia posar com a exemple.  També es podria tractar de l’ocell, doncs hi ha referències a les aus amb paraules com ala, gavot o oronella. Ves a saber... Tot el que vulgueu, excepte el trasto galdós que aixeca pesos cel amunt.


Publicat a La Vanguardia del 8 de febrer de 2013
Vegeu "La grua del Salvat Papasseit"

El Círculo de Josep Piqué

El Círculo de Economía ha reclamat un “diàleg sense apriorismes” al Gobierno central i a la Generalitat de Catalunya. A través de Josep Piqué, el seu president, acusa el Govern de “generar desorientació i sorpresa entre el món econòmic”. Un ja està cansat dels personatges  com Piqué que pretenen representar no sé qui, no sé què;  que demanen explicacions a governs constituïts democràticament amb la intenció de defensar espuris interessos particulars. Un personatge com Josep Piqué, un ex del PP, un ex d’Aznar, a Catalunya té molt poca autoritat moral (certes lleialtats duen a moltes infidelitats). Diàleg sense apriorismes? La llei, la constitució, l’estat de dret, no són apriorismes? No ho és recórrer qualsevol cosa al Tribunal constitucional? Desorientació i sorpresa: m’estranyaria que els empresaris, acostumats a heure-se-les amb imprevistos a cada cantonada, no reaccionessin amb rapidesa i sentit comú. Potser són el senyor Piqué i el seu Círculo el paradigma de la calavera atònita del Jesús Moncada? Desperti’s don Josep, que encara l’enxamparan rient!

Foment, de què?

A l’editorial d’avui de VilaWeb, Vicent Partal, sempre clarivident, afirma que “Foment no viu en aquest món” i encara més “no saben que no viuen en aquest món”. I, al meu entendre, Partal la clava. Veient i sentint Gay de Montellà un a vegades té la sensació de passat, en el sentit de temps i en el sentit de caducat. Ara, aquesta organització que presideix, havia organitzat un acte, entre polític i corporatiu, d’afirmació dels valors de l’empresariat del país –allò de la puta i la ramoneta versió civil–. Sembla però que no els ha sortit bé i la majoria d’empresaris del país se’ls ha girat d’esquena en un gest que dona la mesura de la desafecció envers aquesta organització. La prova: primer, s’havia de celebrar al Palau Blaugrana, després al Palau de Congressos i finalment es farà a la seu de Foment. Ha rebaixat l’aforament de 5000 a 500, i encara si l’omplen.

Que fomenta doncs Foment? Em pregunto jo si no s’ha desconnectat d’una realitat que vessa per tots els porus del país. Mal pesi a Foment, al senyor Gay i al senyor Rosell, l’empresari no pot viure d’esquena a les decisions que la pren la societat. I ara ja no toca parlar de pacte fiscal, un concepte que va quedar obsolet ja fa dies i que ara, com a mal menor, volen recuperar a Foment. A vegades, l’empresari, es creu per sobre de la intel·ligència mitjana i mira de reüll el poble, pobret. El seu error, la seva miopia, el porten a sentir-se superior i amb el dret, per tant, de corregir. Sempre fent una passa enrere. S’equivoca Foment perquè no fomenta els desitjos i les ambicions de la ciutadania i es queda ancorada en enunciats tronats. Què fomenta doncs Foment? La divisió? Els caldria recordar que l’empresariat contra el poble sol acabar malament.

L’ou o la gallina?

El ministre Montoro és tot un cas. Ja té pinta de funcionari del segle XIX, i ara, amb el look que li donen aquestes ulleres amb la muntura perfilada en groc, encara sembla una mica més vidriós. Però el seu aspecte, certament còmic, no preocuparia si les conseqüències de la seva amnistia fiscal no tiressin a funestes. Després de què l’impagable Bárcenas reconegués que havia regularitzat 11 milions d’euros, el ministre, preguntat per totes bandes, contesta que malgrat haver aflorat i pagat els impostos i recàrrecs, la procedència dels milions l’ha de determinar el jutge. O sigui, que a Hisenda tant li fa d’on vinguin els diners: la qüestió és recaptar. Jo, des del meu humil forat, em pregunto si això no ha estat una manera maquiavèl·lica per a blanquejar grans sumes amb la connivència de l’Administració. Si Hisenda no investiga la procedència dels diners, qui ho ha de fer? El jutge només actuarà si té denúncia, causada per una investigació. No ho ha de fer Hisenda, sobretot quan els diners estan dipositats en comptes poc transparents, qui investigui? Senyor Montoro: primer investigar i després cobrar o primer cobrar i després... res? El què fa la necessitat!

Publicat a La Vanguardia del dia 2 de febrer de 2013

Petits avantatges de la incultura

La matinada de diumenge, dos gambirots van entrar a la meva oficina i es van endur els dos ordinadors que hi havia. Res més. Bé, i un termòmetre... digital.  Això sí: ho van deixar tot potes enlaire. Papers, llibres, carpetes, arxivadors, tot a munts, escampat per terra; rebregat, trepitjat. Armaris oberts, lleixes fora de lloc, cadires bolcades... Un batibull que et deixa l’estómac  encongit. I la impotència de pensar amb quina impunitat pot algú remenar-te la vida, abocar-la per terra com si fos un sac de patates, escampant-la damunt les rajoles. Entre tant de merder però, una llumeta se’m va encendre: havia deixat la meva ploma al despatx, encara hi seria? Quan la feina de la policia es va anar acabant, la vaig veure: allà, damunt la taula, al mateix lloc on l’havia deixada el dia abans, lluïa la meva ploma. El cor se’m va alegrar. El valor de l’objecte és considerable, però és un regal  molt estimat de qui jo més estimo i el preu és, doncs, impagable. Havia estat de sort, doncs. L’home de la judicial me la va donar i jo me la vaig ficar, com un garrepa, de pressa, a la butxaca.

Després, pensant-hi, vaig capir que de sort res de res: aquells sapastres havien vist en la ploma un trasto inútil, un objecte sense valor. Van preferir l’escriptura digital a l’analògica. Encara sort de la incultura!

Molta “xitxa” i poca “xatxa”

Molta “xitxa” i poca “xatxa”: quan érem petits utilitzàvem aquesta expressió quan algú xerrava molt i no feia gran cosa, o quan algú tenia una gran corpenta però pocs fets. Avui llegeixo que un equip d’investigadors ha reconstruït en 3D el cervell de vuit centímetres del dinosaure ampelosaurus trobat el 2007 al jaciment de Lo Hueco, a Conca. Aquests vuit centímetres contrasten amb els quinze metres de llargada de l’animal. Es veu que, malgrat que l’evolució de l’espècie és de milers d’anys, el seu cervell no era una prioritat i es va quedar en un cigronet. Els científics han arribat a la conclusió que l’ampelosaurus era més aviat babau, lent, poc àgil i una mica sord. No sé si és el cas, però ja fa anys vaig llegir que havien existit dinosaures amb un cervell tan petit que amb prou feines podien gestionar les seves necessitats bàsiques i que molts d’ells probablement no es donaven compte de que vivien, ni intuïen l’entorn on es movien. És una mica trist: un cos gran i poderós incapaç de percebre la seva pròpia existència.

La impressió que em fan algunes organitzacions és la del dinosaure que, ocupat en sobreviure, en perviure per sobre de tot i de tots, s’obliden de la vida que es mou fora de les seves estructures. Al PSC potser li passa que, preocupat per engrandir la seva corpenta de votants, s’ha oblidat de desenvolupar el cervell i ara no sap ni que existeix.

Maternitat subrogada, paternit@t per sempre

Diguem que conec bé el què passa quan diuen a algú que no pot tenir fills de manera natural. Tot un procés de culpes, desil·lusions, tristesa, frustracions, s’apoderen de qui rep el diagnòstic i comença tot un procés de dol i acceptació. Sembla que l’atàvic instint de reproducció de l’espècie ressuscita davant la impossibilitat d’acomplir-lo. Però és realment l’instint el que mena moltes parelles a dur a extrems inversemblants la seva necessitat reproductiva? El més sorprenent és el que s’anomena de les “mares de lloguer”, més elegantment “maternitat subrogada”. És èticament acceptable llogar una dona, cobrant o no, perquè gesti un infant per un tercer? És necessari arribar fins aquí per tenir un fill?

Fa més de vint anys, quan tot això era gairebé ciència ficció, un gran metge i humanista, Alfons Vergés, em va comentar en una ocasió la quantitat de dones i homes que acudien a la seva consulta de reproducció assistida empesos per la pressió social, familiar, de tenir descendència. D’un altres, homes, que expressaven la obligació de la dona de ser fèrtil. De dones per a les quals un fill no era altra cosa que un objecte d’estatus social. Amb aquesta constatació expressava els mateixos dubtes, ja aleshores, que jo plantejo avui.

Per acabar, només recordar que, en realitat, el naixement d’un fill no és el final del procés: és el principi. Nou mesos de gestació, propis o de lloguer, no són res més que el començament de molts anys de paternitat-maternitat. Tota una vida.

Traïdors!

“A partir d'avui dia 20-1-2013 els treballadors del Teatre Nacional de Catalunya, en protesta pel desmantellament de la cultura catalana, faran ús preferent del castellà. Preguem disculpin les molèsties. Gràcies”. Amb aquest barra els treballadors del TNC volen lluitar pels seus drets laborals. Doncs bé, sapigueu que faré l’impossible perquè us fotin de potes al carrer. Amb la lluita de tot un poble per preservar la seva llengua no s’hi juga. Per mi mateix, per tots aquells que vam suportar anys d’ostracisme i repressió, us asseguro que no mouré un dit per vosaltres. Què cony us heu cregut?

Llàgrimes de cocodrila

Fa uns mesos, la claca del PP al Congrés de Diputats aplaudia a tota màquina les darreres mesures que el Govern de Rajoy acabava d’aprovar. Va ser una imatge que va estendre’s arreu de les xarxes com la pólvora: tots els diputats de la gavina drets i galejant com desesperats el martiri dels administrats. Aquella va ser una imatge ignominiosa que donava una idea del nivell d’aquells diputats.

El passat 18 de gener, la Vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, anunciava un fons social d’habitatges per a desnonats. Entre algun sanglot i estudiades pauses, com en un funeral, va recordar els qui han perdut bous i esquelles en mans de la voracitat bancària. Si era indignant l’aplaudiment al Congrés, també ho és el ploricó de la senyora Sáenz. La comèdia no va resultar convincent, i si no era comèdia és certament penós que tota una Vicepresidenta no sàpiga gestionar les seves emocions correctament. Fa una mica d’angúnia comprovar que el destí d’un país està en mans d’una senyora que somiqueja en públic. Ja em perdonareu, però cada cosa al seu moment i al seu lloc: és el que diferencia els grans dels poca-traça.

El temps nostre de cada dia

No és la primera vegada que em sorprèn, pel seu rigor tremolós, la predicció del temps que l’equip de meteoròlegs de TV3 elabora. En la previsió que ahir (17.01.2013) van fer en els dos telenotícies, migdia i vespre, es va advertir d’una borrasca tremenda que ens afectarà el dissabte i el diumenge. El senyor Molina fins i tot va parlar “d’ensurt meteorològic” davant de la tempesta que, es veu, s’acosta. Aquest matí he consultat el web del SMC en l’apartat dedicat a “Avisos de Situació Meteorològica de Perill” i el resultat és el mapa verd: no hi ha perill, ni pel dissabte ni pel diumenge. Solament un “Preavís per Acumulació de Pluja”. Confusió. Aquesta és la sensació que em queda. Per acabar-ho d’adobar, a TV3 ens diuen que cal seguir “minut a minut” l’evolució de la borrasca. És a dir: no som capaços ni de preveure que farà d’aquí a dos minuts? Aleshores, de què serveix la predicció que ens ofereixen? Perquè tant de meteoròleg si al capdavall no es pot preveure més enllà de la mera observació? I ja per reblar el clau, quan tots esperàvem el mapa a mitjà termini, el senyor Molina s’equivoca i ens en presenta un que no val. Si la situació era realment per estar alerta, diria que ens mereixíem més rigor i assegurar que no hi havia errors. És lamentable.

“Malgré-nous”

Alsàcia és una regió francesa a l’extrem nord-est del país que, entre els Vosges i el Rin, és a la frontera amb alemanya. La seva capital és Estrasburg, seu del parlament europeu. Històricament ha estat un territori disputat contínuament entre els dos països, sobretot pel seu dinamisme i la seva capacitat de crear riquesa. Han estat “assimilats” manta vegades pels uns i pels altres per mirar d’eliminar qualsevol rastre d’identitat. Parlen l’alsacià, encara que la llengua oficial és el francès.

L’any 1942 Alsàcia estava ocupada pels nazis i, tota vegada que els seus habitants no mostraven cap mena de desig per incorporar-se a la Wehrmacht, l’exèrcit alemany va llevar per força 100.000 joves que es va endur al front rus per enfrontar-se a Stalin: van ser els “malgré-nous”. Trenta-mil no van tornar mai. De la resta, una part es van passar a l’exèrcit roig primer i al francès després. Una altra van ser considerats culpables de crims de guerra i afusellats pels russos. La majoria van ser fets presoners pels francesos i els aliats i obligats a treballs forçats durant anys. En una interlocutòria a la cimera d’Hamburg de 1945 es pot llegir: “Els alsacians amb uniforme alemany van ser concentrats al camp d’internament de Tambov i van seguir la sort dels presoners de la Wermatcht, amb condicions de vida molt dures, taxes de mortalitat elevades i severes reeducacions antifeixistes”. El darrer alliberat dels “malgré-nous” no ho va ser fins l’any 1955.

Aquesta és la petita i desconeguda història dels “malgré-nous”. Si avui viatgeu a Alsàcia i podeu fer una mínima amistat amb algun dels seus habitants, comprovareu que el tema és encara irritant per a ells i conserven un ressentiment evident contra els “francesos de l’interior” i són gelosos de la seva part alemanya. França, sempre maldestra amb les minories, ha mirat d’ofegar una vegada i una altra un sentiment de pertinença molt mal entès. El problema persisteix.

L’exemple dels “malgré-nous” em suggereix dos missatges. L’un pels polítics catalans: dels estats europeus, no en podem esperar gran cosa per la nostra causa. La història i la seva realitat els pesa molt, massa com per prendre partit. No ens en refiem. L’altre missatge és per Espanya: serem, “malgré-vous”.

Tot gratis

Fa dies que els polítics ens burxen l’orella amb aquella sonsònia que diu que el “tot gratis” no existeix. Ens ho diuen, per exemple, per justificar retallades, o per evitar abusos. I tenen raó. Res no és gratis, perquè quan l’administració em dóna un servei jo, com a contribuent, ja l’he pagat. La perversió està en fer-nos creure que amb el què paguem no n’hi ha prou i que és per culpa nostra que no s’arribin a cobrir-ne el cost, perquè som uns “abusons” i uns inconscients. Sí home, sí: és que som uns “mamandúrries” (Mònica Oltra dixit).

Per si no n’hi hagués prou ara ens surten amb lenvasonvas. Tres noietes, cantant una enganxifosa tonada,  ens dicten què hem de fer perquè els fabricants d’envasos guanyin més calers de franc. Carai quina pensada: sense més ni més, ens fan responsables del medi ambient, pretenent que classificar en una dotzena de cubells els residus que generen altres, és obligació nostra. Hem de treballar pel Govern i els recicladors. Ah! I que sigui gratis! Doncs serà que no.


Publicat a La Vanguardia el 17.01.2012
Citat a La Vanguardia el 24.01.2012

Forcades versus Chávez

Llegeixo al El Periódico el titular: “La monja Forcades atribueix el càncer de Chávez a la seva entrega política que ha posat "en risc la vida biològica"”. Aquesta curiosa deducció la fa la mare Teresa en el context d’un vídeo de suport al mandatari que ha gravat a petició del consolat veneçolà a Barcelona. També es declara admiradora d’Hugo Chávez de qui diu “està fent un bé immens al seu país i al món”.

Teresa Forcades fa cara de bona noia, quan convé du pantalons, i ben posats, i no s’està de criticar a tort i a dret la perversa indústria farmacèutica. Ha escrit llibres, pronuncia conferències, viatja, atén entrevistes i fins i tot ha merescut l’atenció de l’enganxós Albert Om. És intel·ligent i té una ment lògica certament remarcable. Per això aquesta defensa del líder de la revolució bolivariana m’ha sorprès. Si bé és cert que Chávez ha dut progressos socials al seu país, s’hauria de veure a quin preu, un extrem que jo no puc valorar. Si m’he de regir per la imatge que aquest militar dóna en les seves aparicions, diria que es tracta d’un megalòman capaç de qualsevol cosa per conservar el poder, modificant constitucions i lleis per tal de perpetuar-se al poder. Solament per aquesta actitud cal dubtar dels mitjans per aconseguir els seus objectius objectius. Recordeu els seus “expropiese” en directe? O el seu “huele a asufre” pronunciat a l’ONU? Francament, des d’aquí, no sembla una persona de fiar.

A Teresa Forcades li faria alguna pregunta: vol dir que no s’ho ha cregut una mica? No es deixa portar pel riu pervers de la fama? No es veu, des d’aquesta impostura que donen els mitjans, capaç de pontificar sobre qualsevol tema? Potser ara es veu amb la necessitat de dir-ne alguna de tan en tan per no perdre el tren. Sic transit gloria mundi, germana.

El Periódico, 13.01.2013

A Duran li dura

Com sempre que en passa alguna de grossa, Duran i Lleida és fora, al servei d’Espanya. Aquesta vegada se n’ha anat a Xile, poca broma, com a president de la comissió d'Afers d'Estrangers del congrés espanyol, per assistir a una trobada sobre humanisme cristià a la Universitat Miguel de Cervantes. Mentre el partit on milita ha reconegut el seu finançament il·legal i al parlament de Catalunya s’ha redactat un esborrany per “declarar la sobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic, iniciant el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir, com a plasmació del dret a l’autodeterminació dels pobles”, l’home d’Alcampell es passeja per la pampa i declara que “és clar que no penso dimitir” al diari La Tercera.

El “plumeru” de Duran ja ha assolit unes dimensions inaudites, tant que dissimular-lo ja resulta una tasca absolutament inútil. La seva voluntat de jubilar-se a Unió, de no deixar el setial ni per fum de sabatots, es veu des de distàncies immesurables, gairebé com la que separa Alcampell de Xile.

A Duran li passa que és un polític professional i li resultaria difícil ser altra cosa en aquesta vida. Va néixer l’any 1952 i el 1976 ja era membre del Consell Nacional d’Unió. És a dir, des dels 24 anys que no ha fet altra cosa que política: idò, què voleu que faci? Per això no n’hi queda altra que defensar amb ungles i dents la seva habitació del Majèstic madrileny, fins i tot traint, si cal, els principis del seu partit. Duran durarà perquè no defensa el país, sinó a ell mateix.


Fotografia procedent del web de CiU.

Immutabilitat estepària

Escoltava ahir els discursos dels representants espanyols a la inauguració del TGV i no vaig poder reprimir una certa tristesa: en gairebé quaranta anys de democràcia, la retòrica hispano-castellana ha canviat ben poc. Grans paraules, tòpics intemporals, grandiloqüència imperial. Tan el Príncep, malgrat un bon català, com don Mariano no van estalviar-nos res dels discursos del general: semblava la inauguració d’un pantà durant els anys 50.

L’estil del discurs d’aquests personatges habitants del centre de l’estepa, ens dóna una idea prou exacta de la seva mentalitat carpetovetònica, de la immutabilitat dels seus principis de conquesta i domini. És precisament quan van a un d’aquests dominis que no poden reprimir, ni que sigui per mostrar-se moderns, mirar-nos per damunt de l’espatlla i de reüll, de perdonar-nos la vida. Presumir de “orgullo colectivo ante el mundo”, com va fer el Príncep, per una obra que ha sofert retards clamorosos, que resta inacabada i amb deutes als expropiats és propi de savis de Vilatrista. Parafrasejant Jaume Vicens Vives, Rajoy ens va deixar anar que “Catalunya debe seguir siendo polo y pilastra de España”, en una ensabonada buida i merament abúlica xerrameca escoltada mil vegades.

A voltes crec que, efectivament, ens prenen per babaus, que sí, que som cornuts i encara paguem el beure. Llavors s’estranyen que cridem independència? Déu meu, quanta mòmia!

Publicitant la perversió

Aquests dies nadalencs vaig sentir una frase per la ràdio que em va irritar especialment. No la podré citar textualment perquè no en recordo les paraules exactes. Referint-se a l’actual crisi, deia una cosa així com: “ja ens ho arreglarem nosaltres”. El sentit era dir que davant les retallades i la pèrdua de serveis, la societat ja s’espavilaria per suplir-los. La va pronunciar la doctora Sílvia Coppulo al programa “El suplement” de Catalunya Ràdio.

Dic que em va irritar perquè el què pretenen els governs és precisament això: no passa res; retallem, que aquesta colla de tòtils, la ciutadania, sempre acaben pagant per nosaltres. Si bé de per sí ja és una actitud elementalment perversa, encara ho és més que una periodista ho publiciti gratis i alegrement per la ràdio. Crec, amb tota sinceritat, que els periodistes haurien de rumiar una mica més els missatges que deixen anar diàriament pels mitjans; sobretot haurien de tenir consciència de què allò que diuen no ho es queda a la cuina de casa, sinó que arriba a milers de persones arreu del país. Francament, fer-li el joc al Gobierno en les seves clatellades al ciutadans ho trobo, si més no, de mal gust. Compte amb les paraules: no totes se les endú el vent.