Sobre Steve Jobs

Tots els diaris del món s'han fet ressò de la Mort de Steve Jobs, fundador i dirigent d'Apple, el gra al cul de Windows. Ho dic així perquè és l'única companyia al món que ha fet ombra al gegant mundial de la informàtica i li arrabassa un queixalada de mercat molt important, tan quantitativament com qualitativa. Apple s'emporta el nínxol de la qualitat i el gust per les coses ben fetes. Per això em sorprenen ara els titulars que es pregunten si la poma sobreviurà al seu creador. Em sorprèn perquè potser jo no conec prou Steve Jobs, un personatge que ara tothom sembla tenir a la tauleta de nit des de fa anys, i que jo solament he vist de tant en tant per la televisió presentant algun dels seus productes amb aquell estil propi: vestimenta negra i pinta de pobre-ric. Per tant, la meva opinió ve de la ignorància.

Si realment Apple no sobreviu al seu fundador, aquest serà el major fracàs de Steve Jobs. Si va oblidar que un dels objectius fonamentals del directiu excel·lent és, abans que res, la pervivència, la transcendència, de la companyia per damunt dels seus dirigents, aleshores Steve Jobs haurà fracassat i no podíem esperar d'ell gaire més del què ens ha donat. La genialitat no és suficient, ni l'originalitat, sense algú capaç de traduir-la en quelcom fabricable i vendible; ningú, individualment, no és capaç de tirar endavant un projecte complex com és Apple. Si la figura del cap es converteix en un element imprescindible, aleshores l'equip és un porqueria i acabarà a la ruïna empès per la miopia del dirigent. Tota organització és un conjunt d'equilibris fràgils que es sosté amb fils entreteixits, prims com una teranyina. A voltes, desconeixem la importància de les connexions que suporten aquests fils i tallem, barroerament, parts essencials de l'equilibri. És la funció del dirigent per excel·lència identificar tots i cada un dels contactes i de les línies d'informació que conformen l'estructura organitzativa i transmetre'n la seva cura a tots els nivells del conjunt. Per tant, és d'esperar que, un home a qui tothom eleva a l'altar del escollits, hagi sabut transmetre amb diligència les seves habilitats, secrets i fórmules per a assegurar la continuïtat del seu geni i, sobretot, el geni de la seva companyia. Si no és així Steve Jobs, repeteixo, haurà fracassat i haurà privat als seus seguidors d'importants triomfs futurs.

La meva dona tenia una àvia aragonesa. Menuda, rabiüda, seca, amb la pell gastada pels anys passats al sol de les segues: la abuela Carmen. Ella tenia una frase per aquells qui es creuen imprescindibles: "don preciso ya murió y heredero no dejó". Descansi en pau Steve Jobs, visca Apple!


P.D. Observeu que no he utilitzat cap anglicisme per a parlar d'informàtica!



Ja era hora!

Al final ho sabem! Des de que tinc ús de raó que ho sento a dir. Al carrer, al bar, a les places, als cinemes, fins al pati de l’escola. Sempre em quedava el dubte de quina era la realitat d’un eufemisme que perdura en el temps. No sé si en l’espai, si en països nord enllà o sud ençà existeix l’expressió. Però ara s’ha acabat, a casa nostra. El jutjat número 7 ha establert quan val un ou, un testicle vull dir: 50.300 euros. Ara, doncs quan direm allò de “aquest cotxe li ha costat un colló (o dos; o un ou, o dos)” ja sabem que l’andròmina val 50.300 euros (o 100.600 segons el cas).
És bo, sobretot en temps de crisi, anar acotant el preu de les coses i saber a què ens hem d’atendre quan algú utilitza les gònades per a atribuir un valor determinat a les coses. Així tots sabrem a què atendre’ns. Per una vegada els jutges han fet justícia i ens han proporcionat la pedra de toc necessària per a poder valorar, per exemple, els pebrots. Solament em queda el dubte de quin és el criteri que ha usat la judicatura per a establir la xifra: per aquesta quantitat, qui estaria disposat a desprendre’s d’un (o dos) dels seus atributs? Vol, com a mínim, una reflexió tranquil·la, acurada, assenyada. Salut!

Boi(s), Boi(s), Boi(s)...

“No podem crear la sensació al ciutadà que operar-se és com tenir un tiquet i que quan passin tants dies, em tocarà”. Aquesta frase, pronunciada ahir pel Conseller de sanitat Boi Ruiz, em sembla d’allò més pintoresca. Vol dir el Conseller que no sabem quan ens tocarà? O vol dir que cadascú serà intervingut quan algú ho consideri oportú?
A mi m’han operat solament una vegada, i no pas de cap cosa greu; era una intervenció d’aquestes que en diuen programades, no venia d’aquí. Recordo però que des de que prens la decisió vius en una mena d’estat d’espera, com en un parèntesi que es fa llarg i penós. El sentiment no és de por, sinó d’incertesa. Aquesta incertesa repercuteix directament en l’estat d’ànim del pacient i, per extensió en la seva qualitat de vida. Sotmetre’s a una intervenció quirúrgica és un trasbals pel pacient i pel seu entorn; representa una baixa laboral, deixar les coses preparades a la feina, alterar el ritme de vida del cercle familiar, i a voltes també el d’amistats; planificar estades fora de casa, viatges, etc. I es complica més quan el centre hospitalari és lluny de la població de residència, com ens passa a la gent de comarques.
Sembla però que el senyor Ruiz no sigui sensible a aquests problemes, possiblement perquè ell no els té o bé els podria resoldre sense massa problemes. Si a més no sabem quan es produirà l’ingrés, la cosa es complica perquè planificar –ja complicat per se– amb poca perspectiva és enutjós i angoixant.
Ara, sembla que el departament vol donar una impressió de seriositat i ens ven l’idea de què ens operaran segons la urgència: així dependrem del criteri mèdic, i no pas del tiquet. Evidentment, es crearà una comissió de control (cobrant?), que es reunirà un o dos cops l’any, per a revisar aquest criteris i comprovar que s’ha seguit una lògica professional. Francament no hi veig la gràcia. Ara, en lloc de tenir una data fixa, senzillament ens diran “ja t’ho farem”, amb la possibilitat de què el futur sigui indefinit: sempre dependrà de la urgència de cassos posteriors al nostre. Embolica que fa fort.

Pietat, Manel!

Cada matí, a les vuit en punt, el Manel Fuentes em burxa l’orella amb l’editorial del seu programa El Matí, a Catalunya Ràdio. Invariablement, des de fa mesos, ens plantifica la crisi davant del nas amb una visió més aviat apocalíptica. No vull pas dir que sigui irreal, ben al contrari crec que no estem per tirar coets. Essent com és un programa de gran audiència, la seva veu arriba a tots els racons del país i té un pes important en la formació de l’opinió pública del nostre territori.

Jo li demanaria una mica de pietat: escoltar, just llevar-te, mentre esmorzes, que estem amb merda fins el coll no és la millor manera de començar el dia. Torno a dir que la situació és greu i que cal ser-ne conscient per tal de posar l’esforç individual i col·lectiu necessari per a sortir-ne, però no cal que l’anàlisi sigui sempre des de l’òptica negativa. Potser fóra interessant, ni que sigui de tant en tant, que el Manel ens donés una mica de llum, i no pas sempre fum, quan ens desvetlla a l’hora d’anar a treballar. Jo crec que el país li agrairia. Hi ha molta gent que ens llevem per treballar, malgrat totes les dificultats que cada dia ens entrebanquen, que hi posem il·lusió i ganes, que estimem el país i volem tirar-lo endavant; ni que sigui per orgull.
Agrairia, Manel, una mica d’optimisme i commiseració, sinó pel poder pel poble, i que ens ajudis a sortir de casa amb un somriure a la cara. La cara de pal, pels derrotats.

La tempesteta periodística de la setmana

Personalitzo la meva crítica en el periodista Lluis Canut, però l’estenc a tots, tots, els periodistes esportius d’aquest país que semblen gaudir, més que a Madrid, amb qualsevol turbulència a can Barça. Així, aquesta setmana han petat les declaracions del Pep sobre la junta de Joan Laporta. A la caverna de TV3 li ha mancat temps per a ficar el dit a l’ull de tots el barcelonistes i, emparant-se es una suposada inquietud “social”, han engegat dos dies de suposades desavinences entre l’entrenador i el president. A mi no em van estranyar gens les paraules del Guardiola, que deia comprendre la inquietud d’unes famílies víctimes de la tonteria d’algun tal·lós: ell sap qui té al darrere, perquè ningú no es creu que una demanda d’aquestes proporcions hagi sorgit del magí i la butxaca d’una sola persona.
Posaria la mà al foc per dir que el 99% dels socis ni es va immutar, com jo. He de confessar que ni tan sols esperava “aclariments” del Pep: el que està dit, dit està.
Al programa Esport Club de TV3 dediquen més temps a ridiculitzar el gran rival que a parlar dels equips de casa, i és per això que parlo de caverna. Apa, bon vent us apreti el c... us enceti!

La Senyora Mascó, els gimnasos i els homes

Avui, mentre tornava d’una reunió especialment densa, he sentit la veu de la senyora Judith Mascó a la ràdio del cotxe. Jo que pensava que ja no era a la nòmina de Catalunya Ràdio, resulta que ha sobreviscut a l'escabetxada post-Bassas. Doncs mira, continua a l’emissora abocant les seves opinions, i les seves lliçons, des del punt de vista de la gent que diuen que tenen glamour. Aquesta senyora, que havia estat una model famosa i ara no sé a què es dedica –de fet tan me fa–, es va fotografiar a l’Àfrica amb una colla de nens de color (negre). Aleshores vaig comprendre quin és el paradigma del fantàstic llibre de Gustau Nerín: Blanc(a) bo(na) busca negre(a) pobre(a).

El què dèiem. Avui, aquesta senyora, que s’ha passejat enmig de la porqueria, ha dit per la ràdio que preferia els gimnasos exclusivament femenins, perquè “els homes fan fortor” i “pot anar en pilotes a la dutxa” i “tot és net”. Jo en canvi, diria que les dones no fan fortor, sinó que fan pudor directament i, per descomptat, més que els homes. A més, després de fer una mica d’exercici intens, tota la pell, sobretot les cuixes, se’ls torna d’un vermell lleig; veure-la en pilotes doncs, tota vermella, no m’atrau massa. I respecte a la neteja, més val que ho deixem. Recordo les experiències d’un vell amic que va treballar, durant força anys, en un càmping de Palamós. Les seves històries de neteja als lavabos femenins he preferit oblidar-les.
En fi, senyora Mascó, no entenc com va poder suportar les pudors africanes si no és capaç de resistir els perfums masculins. Francament patètic. Salut i, sobretot, peles senyora Mascó!

Alerta!

El bo del Tomàs Molina ens obsequia cada dia, un rere l’altre, amb alertes! contínues en el seu inefable Espai Terra. Alerta!, que tenim premi; alerta!, que s’acaba el termini; alerta!, que ve un temporal; alerta!, farà bon temps però no se’n refiïn, caldrà anar-ho seguint. Ahir mateix ens oferia imatges del monsó que, com cada any des de en fa milers, afecta el sud-est d’Àsia. Ja em perdonarà, però és una alerta inútil: aquella gent hi conviuen com poden i, n’estic segur, per a ells és una qüestió reiterativa, quotidiana, com una primavera succeeix cada hivern a les nostres latituds. Quan ens arribi el monsó a Catalunya ja en parlarem. Mentrestant, tranquils.

Fa uns anys vaig visitar el doctor Feliu Titus, neuròleg especialista en migranyes i les cefalees. Per entendre una possible causa d’aquesta dolència em va posar un exemple. El moment de més estrès per a un animal és quan es disposa a veure al riu. Aquells instants són especialment perillosos, doncs abaixa el cap i perd vista i oïda, la percepció de l’entorn hostil. És per això que beu nerviós, aixecant compulsivament el cap entre glop i glop. Es troba en estat d’alerta. Així, hi ha persones que estan en un estat d’alerta contínua, una situació que els provoca molt d’estrès; per això el cervell es queixa en forma de dolor. No podem passar-nos el dia bevent!
Doncs bé, en Tomàs ens posa en alerta a cada moment, –en ocasions he comptat fins a set alertes durant els vint minuts que dura el programa!– i és així com provoca l’inútil mal de cap. Tomàs, home, deixa’ns reposar, no ens tinguis tot el temps bevent! Calma’t. Sinó et passarà com en Pere amb el llop... ja no et farem cas i així no tindrem el cap com un bombo.

L’herència

Ara el senyor Mariano Rajoy, candidat a la presidència del Gobierno espanyol, ja comença a treure el problema de l’herència, de l’herència política i econòmica que li deixa el senyor Rodríguez Zapatero. I ho presenta com una excusa i una amenaça, com dient que el què passarà a partir del dia que governi, no serà culpa seva, sinó de la mala gestió del seu antecessor.

No solament no és admissible aquesta mena de discurs, sinó que és pervers i èticament reprovable. Quan algú es presenta a les eleccions ja sap com estan les coses al país i si no ho sap, malament. Com a servidor públic no pot excusar-se en les errades del seu antecessor: és hereu del bo i del dolent; cal que aprofiti allò que és bo i que corregeixi allò que és dolent. És així. El senyor Rajoy s’ha passat mesos, anys, criticant i negant el pa i la sal al Govern –en tot menys en el què afecta als catalans, que per això ja es posen d’acord –, dient que ell sí que tenia la solució i ara, en una parada de ruc, ens diu que bé, que tindria la solució sinó fos per la nefasta herència que li toca. És una postura inequívocament a la defensiva, perquè sap que haurà de prendre mesures impopulars i enutjoses, sobretot per a ell i el seu partit que veuran així com la seva popularitat baixa a tota vela.

Cal més responsabilitat i menys demagògia i dir i fer allò que cal pel benestar dels ciutadans, sense excuses, sense buscar culpables fora. Quan un hom opta a un càrrec ha de saber a què s’exposa i acceptar tot el què comporta, perquè aquesta és la grandesa dels grans. La gent mediocre sempre troba un manxaire a qui donar la culpa.

Successions

No deixa de sorprendre’m la insistència de l’esquerra catalana per la recuperació de l’impost de successions, una insistència que ressorgeix sobretot quan es tracta d’atacar l’actual govern català, més que defensar l’impost en sí. És curiós, en canvi, que aquests mateixos dirigents no parlin, ni per mal de morir, de les SICAV. Sembla que no existeixin.
Quan persones intel·ligents, com en Joan Majó, raonen que una herència “cau del cel als seus beneficiaris, sense cap mena d’esforç” és com a mínim una premissa perversa. Una família la formen no solament els progenitors, sinó també els fills. És que aquests fills, mentre han viscut amb els pares i també després, no han participat en l’esforç de constituir un patrimoni? És que aquells fills que han tingut cura dels seus pares, o altres familiars, no mereixen una compensació? És que els fills, o altres parents, que han estalviat diners a l’administració amb el seu esforç personal, cuidant els seus familiars dependents han de pagar encara? No en tinc dades, però estic segur que el 90% de les herències van a parar a familiars propers que han participat, com deia, en l’afany, en el projecte familiar comú. Aquells a qui realment els “caigui del cel” una pasterada, que paguin; però a qui succeeixi honorablement els seus predecessors, deixem-lo tranquil i ocupem-nos dels rics.

Condicions al diàleg

Ahir vaig sentir per la ràdio l’acostament que ERC vol fer cap al Govern de la Generalitat, enterrant així qualsevol misèria que pogués quedar del tripartit: president nou, estratègia nova. Esquerra no ha acabat mai de definir quins són els seus aliats i qui és el seu enemic i ho ha pagat dolorosament a les urnes en diverses ocasions. Tan dolenta és la indefinició com l’immobilisme, un immobilisme que identifica un PP que no para de dir que “nosaltres no hem canviat”. Per se, ni una cosa ni l’altra són millor o pitjor, tot depèn de la utilitat que se li doni.
Aquest acostament que dèiem, el va escenificar ahir la senyora Anna Simó. La senyora Simó em va decebre el dia que va inaugurar la residència de Taradell. Aquell dia, que havia de ser una jornada institucional i festiva, es va convertir en un míting de l’aleshores Consellera de Benestar Social i Família. Vaig pensar aleshores que tenia poc sentit de govern i molta reivindicació personal i política. És per això que ara no em sorprèn massa quan diu que votarà els pressupostos de la Generalitat sempre que CiU accepti d’una vegada “que està en minoria”. Mal començament, senyora Simó. Ningú que vulgui negociar de veres pot demanar al seu interlocutor que accepti, d’antuvi, la derrota. És la humiliació del “perdedor” el què vol ERC? Cal recordar-li que, malgrat no tenir majoria absoluta, el poble de Catalunya va elegir CiU per ser governada i que la formació té la obligació de prendre les mesures i creï les lleis que estimi oportunes per a tirar endavant el seu projecte? És evident que necessita recolzaments, però això no implica oblidar els seus propòsits; com també és evident que li caldrà cedir, si vol pactar. Ara bé, ho ha de fer des de la posició que li proposa la Senyora Simó? No ho sé, francament. Però sé que no es pot exigir la humiliació del contrari, perquè és la millor manera de començar malament una negociació.
En certa manera, la posició d’Anna Simó em recorda allò de “cautivo y desarmado el ejército rojo...”. Llavors va començar l’estossinada del vençut.

Benvolguda Alícia

He observat que gairebé en totes fotografies en què surts, que no són poques, ho fas amb la boca oberta, com la de l’esquerra de la imatge. Rares vegades apareixes amb la boca tancada, perquè aleshores quedes com en la fotografia de la dreta: compara’t, compareu. Cadascú que s’imagini el que bonament pugui. Arribo doncs a la conclusió que el teu rictus natural és amb la boca permanentment oberta.

Em dedico una estona, no gaire, a mirar el vídeo de la Diada Nacional de Catalunya de TV3, en la part que ofereix els moments del discurs del Màrius Serra. Al minut 2:48 et remous al seient per recol·locar-hi el paner, mentre et ventes; boca tancada, barbeta enlaire, vista endavant. En aquell moment, el Màrius ens parla de la paraula futbol. Quan al minut 4:44 el glosador recorda els onze conceptes que conformen la recuperació del català, en el moment que pronuncia la paraula nacional continues amb la boca tancada, la barbeta enlaire i la vista endavant. Però com que aquesta paraula et provoca picors, primer et grates la cama amb el ventall i després el nas amb el dit. Quan l’escriptor pronuncia les paraules immersió lingüística, minut 5:46, ja no et ventes, però continues amb la boca tancada, la barbeta enlaire i la vista endavant i gestos inequívocs d’impaciència: moviments nerviosos de mans i cames, enravenada com un cagarro tieso, que deia el meu avi. Quan el gran Serra acaba, sembla que et relaxes, el pitjor ja ha passat i et ventes encarcaradament; la boca tancada, la barbeta enlaire i la vista endavant.
Agrairia ara l’opinió del meu amic Manel Rovira, mestre en la interpretació del llenguatge corporal, per a afinar, però tota vegada que no el tinc a mà, gosaré. El vestit morat, color de dolor en la nostra cultura cristiana, denota emprenyament en el context en què et mostres. El cos encarcarat, els moviments nerviosos conviden a pensar en malestar. La mirada altiva, mirant endavant, és el desafiament. I la boca tancada... ens ofereixes doncs, la teva pitjor imatge, magníficament retratada en el pla que ens ofereix el realitzador (gràcies!): el conferenciant en primer terme, l'Alícia en segon, cosa que permet seguir les teves reaccions.
És això, Alícia, el que vols mostrar al poble català? Altivesa, desafiament, malestar el dia de la nostra Festa Nacional. Mala peça al teler, Alícia; mala peça al teler.

Obsessions, fixacions

Ja vaig escriure en una ocasió sobre el senyor Raúl Vallés i ara hi torno. Sabem de la fixació malaltissa que algunes persones mostren per altres. La seva obsessió és tal que es converteix, de vegades, en el leitmotive d'una bona part de la seva vida. Aquesta fixació comporta una actitud de dependència cap al subjecte odiat: sense ell, l'obsés no pot desenvolupar la seva personalitat amb normalitat. Un exemple d'això és l'actual entrenador de futbol del principal equip de la capital del regne, que no pot viure sense el seu etern rival.
Doncs bé, sembla que a Don Raúl Vallés, mourinho ultramuntà, li succeeix alguna cosa semblant amb tot el que fa olor de català i no perd punt per presa per referir-se al seu “rival” quan en té ocasió. Així, aprofitant que el Ges passa per Sant Pere de Torelló, carrega contra “autonomies perifèriques” (?) i arremet contra canals de televisió i suposades i inútils ambaixades. Tot això a causa de la malèvola llei D'Hont, que permet a Catalunya fer el que li dóna gana. Així, pensa que podria obviar-se l'esmentada llei per a evitar la “subhasta d'escons” que es produeix cada vegada que algun dels dos dinosaures polítics no aconsegueix majoria absoluta. Perfecte.
El que Don Raúl anomena “subhasta d'escons” no és altra cosa que la negociació necessària i democràtica que emprenen dues o més forces polítiques per a poder formar un govern estable. Això ocorre en tot el món lliure, fins en l'eternament bipartidista Anglaterra, on en l'última contesa electoral els laboristes han hagut de pactar amb els liberals per a poder accedir al poder. Res de subhasta Don Raúl. Estratègia política, voluntat d'enteniment. Evidentment, quan dos negocien és per a obtenir algun benefici i ambdós han de cedir si volen arribar a un acord. És o no és així? Em dolen les fixacions malaltisses contra el meu país perquè mai he dit ni escrit res contra algun dels pobles d'Espanya ni del món. Puc haver criticat les postures de certs polítics o opinadors, però mai he jutjat una societat per les actituds individuals dels seus representants. Això a Don Raúl no sembla importar-li gens quan funda certes organitzacions de dubtosos objectius que en comptes d'afirmar, neguen.
Finalment, i aprofitant que el Mèder passa per Vic, dir-li que el 99,99% de catalans i el 99,98% dels catalans independentistes no tenen cap aspiració a annexar-se cap territori. La denominació Països Catalans té una intenció històrico–lingüística, més que postular una opció política. També el Rosselló i l'Alguer parlen català, però són i seran, fins que així ho vulguin, territori francès i italià. Per cert que el Rosselló va ser una cessió ignominiosa i traïdora del rei Felip IV de Castella i III d'Aragó als francesos, en firmar la pau després de la derrota de Dunes el 1659.

Castella, jo... i d'altres

La fotografia que acompanya aquesta ratlles és d’un capitell de la portada de l’església de Santa Maria de Siones al Valle de Mena, Burgos. La vaig fer aquest agost passat durant una estada que vam fer amb la Carme a la zona de las Merindades. Una merindad és una forma d’organització medieval que comprenia diversos nuclis de població sota el govern d’un merino. Encara que avui la figura del merino ha desaparegut, aquesta zona de Castilla-León conserva encara l’estructura de poblament d’aquells temps. Las Merindades ja no pertany a la Meseta paisatgísticament i humana, sinó que el seu clima plenament atlàntic l’acosta més a la veïna Cantàbria. Fins i tot comparteixen l’antiga cultura pasiega que, molt mitificada, amb prou feines perdura a les valls verdes de les muntanyes.

Mai m’havia imaginat que a Burgos existia un paisatge tan allunyat de la imatge àrida dels seus camps del sud, i això solament es descobreix viatjant (no pas turistejant). Corrent per estretes i solitàries carreteres, deixant-te sorprendre pels pobles i paisatges, et trobes a voltes amb sorpreses com el romànic magnífic de Siones. L’art medieval m’enamora, sigui a Itàlia, a Catalunya o a Espanya. M’enamora i em corprèn perquè imagino el treball dels constructors de fa mil anys, traginant pedres, polint-les, amuntegant-les amb una destresa capaç de deixar-nos esglésies formidables com aquesta. Mil anys i aquest capitell a la intempèrie ha resistit tossudament per fer-nos encara el llengot que el seu escultor va voler petrificar: “Aquí em teniu. Em foto de vosaltres com fa mil anys em fotia de pagesos, bisbes i senyors. Que us aprofiti, perquè d’aquí a mil anys més, quan ja no hi sigueu, jo encara faré la ganyota als vostres hereus!”.
També vam parlar amb la gent del territori, com els propietaris del magnífic i auster castell de Virtus, magníficament conservat. Són ells que ens van explicar la seva lluita amb turistes entestats en visitar el què és “casa seva”, uns turistes mal educats que acaben insultant-los i rebentant-los la porta perquè pensen que “todo el monte és orégano”. Una gent, els propietaris, que s’estimen i tenen cura del castell, que hi viuen permanentment i que n’exploten les terres ramaderes i agrícoles. En realitat, l’edifici és més bonic pel què no té que no pas pel què té. Quadrat, de línies simples, sense obertures, donat el seu caràcter eminentment defensiu, els seus murs sòlids són l’única cosa admirable. La mare, Teresa, i el seu fill, Rosendo, s’estimen casa seva i la seva terra com jo m’estimo Catalunya. El meu respecte per aquesta gent.

Parlo avui de Castella perquè la trobo fascinant, malgrat les meves males relacions amb l’estat espanyol, i per proclamar arreu que la meva profunda i irrenunciable catalanitat no m’impedeix visitar i admirar qualsevol cultura. Tan de bo tothom, també a la pell de brau, comprengués el meu sentiment.

Visca Catalunya lliure i independent!
Català, alatac! (petons, Màrius!).

El caçador de sabors

Aquest paio que surt a la foto es diu Mark Brownstein, és nord-americà i viu a Hong Kong. Té una feina que podria semblar fins i tot poètica: és caçador de sabors. Consisteix en recórrer el món a la recerca de sabors desconeguts pels occidentals i presentar-los a grans xefs perquè els incorporin a la seva refinada cuina. En vaig veure un reportatge, realitzat per ell mateix, on visita el nord de l’Índia, el desert de Thar, acompanyat per un aborigen i on troba un arbust que produeix un fruit que els locals anomenen kair. Són unes boletes minúscules i verdes que amb prou feines es veuen i que formen part d’una dieta pobríssima en una zona desèrtica i improductiva. La producció del kair és molt escassa, tota vegada que les plantes que el produeixen ho fan mig enterrades a l’arena i amb una pluviometria miserable. L’amic Mark arriba a una petita localitat de cabanes, Tajsi, on unes dones autòctones vestides amb saris multicolors, els cuinen un plat amb la famosa fruita i altres verdures. Tot molt propi. Després representa que torna a Hong Kong, on mira de vendre la seva descoberta a cuiners de bandera.
Suposem que té èxit i que aconsegueix que el kair es posi de moda als restaurants del món i engega una demanda que excedeix la producció. Què passarà amb els habitants de Tajsi? Doncs que no podran menjar kair mai més. No podran menjar kair perquè els seus recol·lectors preferiran vendre’l als clients del cretí del Mark, que els pagaran molt millor la fruita que no pas al mercat local. Com que el preu anirà pujant a mesura que les collites escassegin, els recol·lectors esgotaran les plantes, les del seu entorn i totes les que trobin. Arribarà un moment en que el kair tindrà un preu tan exorbitant que ja ni tan sols el podran pagar tots els occidentals, sinó solament quatre privilegiats farts de pa. I així serà com un menjar de pobres s’haurà convertit en menjar de molt rics, tot deixant els pobres més pobres i els rics més rics. La gent de Tajsi ja no podrà menjar mai més kair, i el senyor Brownstein haurà omplert la seva butxaca.
I així anar fent...


P.D. Per cert, el senyor Brownstein no explica que el 1974 l’estat indi va fer esclatar la seva primera bomba atòmica a la zona més despoblada del desert de Thar. Si ho fes, potser no en vendria ni un quilo de kair.

Urgències

Ja fa anys, uns quants, a casa vam fer l’assegurança de la llar. Ens va semblar cara i gairebé inútil, malgrat que vèiem la necessitat de fer-la i sabent que, en cas de sinistre, mai ens tornarien el què tinguéssim en aquell moment. Ho vaig expressar a la persona que ens va fer la pòlissa. Era una persona coneguda i amb experiència i em va contestar: “Les assegurances es fan per no haver-les de fer servir”. I, quan ho vaig haver rumiat, vaig trobar que tenia raó.

Durant els darrers anys, les autoritats sanitàries ens han estat venent la moto de que , sis plau, no col·lapséssim les urgències predicant-ho a tort i a dret; que acudíssim al nostre CAP i que allà ens atendrien i ja ens derivarien, si era el cas. Com que malgrat tot som prou cívics, sembla que n’hem anat fent cas i els serveis d’urgències s’han anat normalitzant, tant que ara gairebé no tenien visites. I vet-ho aquí com ara ens refreguen que ens tanquen els CAP de nit perquè solament hi van dues o tres persones! A Torelló ja ho vam viure això fa temps. Com que els usuaris i metges ens vam queixar de que es suprimís el servei, ens van encolomar el succedani de l’ambulància del SEM, però com que no s’utilitzava la van suprimir i santes pasqües. Ara ens venen la idea de telefonar a Sanitat Respon, com si parlar amb algú a l’altra banda del fil, que gairebé segur que no és metge, ens pogués curar.
Si no va gent a urgències, doncs millor: així, quan algú ho necessiti, se’l podrà atendre bé. Les urgències, com les assegurances, hi són per no haver-les de fer servir, però quan les necessitem cal que hi siguin i ben a prop. Senyors governants, que estalviarem és segur però no ens feu combregar amb rodes de molí: el servei no serà el mateix.

Capsigranys

Sembla que el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) no té altra feina que estudiar els capsigranys (La Vanguardia, 31.08.2011). Aquest ocellet és un empalador que clava les seves preses, insectes majoritàriament, a les espines de plantes i arbustos per a menjar-se-les o bé per a guardar-les com a reserva. Després de seriosos estudis han arribat a la curiosa conclusió de que, si bé és veritat que qui més plora més mama, això no significa ser el més fort. Ben al contrari, la bramera és un dispendi energètic tan gran que no es veu compensat amb una major ingesta. Carai!
I com que alguna utilitat havia de tenir aquesta investigació, algun crack de la ciència conclou que això és aplicable als nadons humans: qui més plora és queda més petit. Collons! Si la raça humana és comparable a un capsigrany, plego!

L’obsessió dels uns i dels altres

Segurament l’entrenador del Madrid té una obsessió malaltissa pel barça, més que per l’equip per les seves victòries. Però no és menys cert que els periodistes esportius de TV3 estan hipnotitzats per aquest homenet maleducat i pretensiós. El programa que es va emetre ahir, 31 d’agost(http://www.esport3.cat/video/3669430/El-pla-de-Mou), n’és una mostra. Sembla mentida que persones pretesament intel·ligents no sàpiguen on són els límits. Al programa diari Esport Club l’amic Valls no perd punt per presa i dedica més temps al contrari que no pas als de casa. Però no està content amb això, sinó que amb l’inefable Soler, es dediquen a escampar rumors estúpids que solament tenen per objectiu irritar al protagonista: són la caverna catalana i em fa vergonya. Vergonya perquè aquesta no és la manera. Tan que admiren al Pep (el tracten com un col·legui!) i no són capaços de donar-se compte que apuntar-se a la provocació és cosa de cretins. No anem bé així: a TV3 també fiquen el dit a l’ull, ni que sigui de paraula.

Que ve l’estramoni!

La senyora Isabel Esteban Güell publica a La Vanguardia la carta que podeu llegir aquí al costat. Dir-li que: baladre, belladona, cascall, cicuta, dieffenbàquia, figuera, ginesta, grèvol, heura, hortènsia, mandràgora, muguet, patata, regalèssia i, també l’estramoni, són algunes de les plantes tòxiques que en més o menys abundància es poden trobar als camps i boscos del nostre país. Algunes són ben conegudes, però ara s’està posant de moda l’estramoni.
No és inquietant que hi hagi plantes tòxiques en un país (més o menys) civilitzat; no són patrimoni de la selva, no estan amagades en boscos remots de territoris salvatges. Sempre han estat aquí entre nosaltres, no solament per emmetzinar-nos si som menjadors indòmits de tot el què és verd, sinó també per curar-nos. La majoria d’elles tenen usos medicinals prou importants.
El que sí que és digne d’atenció és la pregunta que fa al final de la carta (sic): “¿Cuántos chicos, niños o viejos tendrán que fallecer para que presten atención? Creo que debería hacerse algo al respecto.” Jo suggeriria instal·lar càmeres de vídeo a jardins, boscos i descampats, amb vigilància a distància les vint-i-quatre hores del dia (hi ha qui surt a la nit, ves), amb un sistema d’audio que avisés els qui s’hi acosten. També es podria constituir un cos de vigilants escampats per aquí i per allà, per tal d’evitar que ningú no toqués aquestes males bèsties. O posar-los un senyal (ben dissenyat, esclar) prou visible per a advertir als ignorants. Finalment, si res de tot això no evita que algun capsigrany encara s’emmetzini, jo les arrencaria totes i perill neutralitzat.
Senyora Esteban, qui ha de fer què? Jo aconsellaria de sortir tranquil·lament a passeig sense massa preocupacions i no tastar tot allò que ens fa gràcia; això és: sentit comú.


Publicat a La Vanguardia del dia 2 de setembre de2011

Vacances impagables

Els qui ens coneixen, a la Carme i a mi, saben que viatjar ens agrada. Però crec que ens va agradant cada vegada més perdre’ns, sobretot quan arribes a les vacances molt apurat. Aleshores, el que més apreciem és arribar a algun indret que no és al mapa i vagarejar entre els llibres i el coneixement d’un territori limitat i proper. Perdre’t no és fàcil avui, quan internet ens obre a tots els paisatges i sempre hi ha un gratunya que es dedica a fer guies de tot. És gratificant trobar allò que no esperes: gent diferent, paisatges formidables, monuments desconeguts en indrets remots i solitaris. No és fàcil perquè també necessites que la gent casual que t’envolta t’hi acompanyi.
Aquest estiu hem estat de sort. La foto que acompanya aquestes ratlles és el lloc que vam escollir, casualment, per passar-hi uns dies. Situat en un poble oblidat, en aquesta posada hi vam trobar la calma i el silenci que buscàvem propiciada pels amics Olga i Benito. Cultes, senzills, atents, grans conversadors, proporcionen allò que et cal per a una estada com cal. La calma i el silenci renten l’ànima, lluny de sorolls televisius i lectures de la immediatesa.
Observeu la fotografia. Un jardí recollit, petit, suficient, que es pot contemplar des de l’ombra amiga d’un porxo que convida a deixar-se anar indefinidament; ben assegut, ajagut o “dans mon hamac” com deia Georges Moustaki. Sense pressa, sense calor, en silenci, llegir tota una llarguíssima tarda aquí és fàcil.
No penseu pas que us diré on és: només faltaria que s’omplís de camacus en un tres i no res i em quedés sense la calma desitjada. De tota manera, si us plau demanar-m’ho, després d’una aprofundida anàlisi de la vostra persona, em pensaré si us en dono l’adreça, o no.

La princesa dels espanyols

La princesa, la dels espanyols, està prima, massa prima. Jo no sóc pas metge per a poder fer un diagnòstic de si pateix alguna malaltia referent al trastorn del menjar. Però sí que a les fotografies es veu excessivament magra.
Ni la gran Mariàngel Alcàzar, no recull a les seves cròniques reials aquest detall tan evident, jo almenys no ho he pas llegit ni sentit de la seva veu. És estrany, tan atenta com està de les evolucions, anades i vingudes de la reial família borbònica. I si ella no ho recull, començo a pensar que potser tinc la vista espatllada i em caldrà dur-la a cal ferrer. Caldria fer-hi alguna cosa, no, amiga Mariàngel? No són un bon exemple per a les espanyoles aquest bracets escanyolits y trencadissos; de segur que en aquestes desfilades tan concienciades no la hi voldrien perquè les seves rodoneses no són suficients. Ai, ai, Mariàngel!
L'amic i parent Antoni Pladevall, un historiador com n'hi ha pocs, quan explicava la gran epidèmia que va assolar Europa, i per descomptat Catalunya, sempre insistia que havia estat la pesta bobònica, no pas la borbònica, que vindria més tard! I quina raó tenia.
A totes aquestes dir-hi que a mi se me'n fot tres collons (amb perdó) que la princesa espanyola sigui un sac de mal profit; però mira, com que demà marxo de vacances, m'ha abellit ficar-me una mica amb la monarquia, que sempre va bé.

La fam... del periodista

Ariadna: t'ha tocat. T'ha tocat perquè aquests dies surts tu a donar-nos, diàriament i puntual, els resultats de la famolenca banya Àfrica. Ens informeu de quants nens han mort, dels desplaçats que arriben a camps de refugiats perduts enmig del desert. Ens ensenyeu vaques mortes i pous d'aigua fangosa; dones que arrosseguen grans bidons, d'homes que traginen sacs de qui sap què. També ens poseu al dia de les crides de l'ONU i ONG (?) al món per a evitar una catàstrofe humanitària.
Ara sonarà dur: n'estic tip. Ja en tinc prou. Vull que ensenyeu aquests vídeos tan esclaridors a qui n'és el responsable, perquè jo, us ho ben asseguro, no en sóc. Ni tinc mitjans ni diners per fer més del què ja faig. Hi ha governs, corporacions, grans empresaris, i gent molt i molt rica que n'és la culpable, i ni en parleu ni molt menys els denuncieu: ens aneu ficant coll avall -com aquells ànecs del foie-gras- tota la porqueria que ells ni veuen ni veuran mai. Repeteixo: n'estic tip! D'aquí quinze dies, aquests periodistes tan concienciats, ni es recordaran de la banya, ni dels banyuts, ni de la mare que els va matricular
El periodista Bru Rovira va escriure un gran llibre que es diu Áfricas on narra les seves experiències al continent negre. En un dels passatges, referint-se als moderns cooperants, explica que: "...qui va a l'Àfrica amb el bitllet de tornada a la butxaca, més val que es quedi a casa". .
Doncs això, filmadors de desgràcies.

Sincronitzeu, ara!

Aquest dies toca natació sincronitzada. Diaris i, sobretot, la televisió, ens ofereixen les imatges d’aquestes noies encotillades en una banyador que es capbussen a la piscina. Bé doncs: a mi no m’agrada la natació sincronitzada. Gens.
Com deia, aquestes noies s’emboteixen en un mallot que se’ls arrapa al cos, ple de pedreria i dibuixos d’un disseny dubtós, més de circ que no pas d’esport. Al cap hi duen una pasta estranya, una mena de cola brillant que els dona l’aspecte d’aquelles nines de cartró amb el cabell pintat. Surten marcant el pas, estil militar. Als qui hem fet la mili, ens recorda la veu xusquera del sergent d’instrucció que ens cridava “¡esa barbilla arriba, como los legionarios!”. Tibades com una corda de violí, amb un somriure plastificat als llavis, que ja no perdran en tota l’actuació, el caminar marcial, s’aturen “firmes!” i es llencen a l’aigua. Al ritme d’una melodia, més o menys interpretada, comencen un seguit de moviments espasmòdics, com si les sotmetessin a un electroxoc continu, entrant i sortint de l’aigua com dofines embogides. Sobretot, mouen les cames picant convulsivament l’aigua mentre ensenyen les dents, sempre la barbeta enlaire, i amb tot el cos deformat, ert, rígid. L’exercici avança al ritme de la música i acaba en un paroxisme final el qual, totes juntetes en una mena de corol·lari formidable d’estil cabaret de pit i cuixa, finalitzen amb el cap fora de l’aigua (no sé com no s’ofeguen, pobretes) i aquell somriure artificial enganxat als morros.
Tot plegat, pel meu gust, patètic. Em sap greu no poder apreciar, des del meu costat masculí o femení, la grandiositat de l’espectacle d’aquestes joves empastifades de brillantina, somrients com conilletes, que s’esforcen cada dia per arribar a l’excel·lència. Hauré de deixar aquest món sense poder gaudir-ne. De tota manera, miraré d’esforçar-m’hi encara.

La perversió de la bankia

Després d’uns dies d’obligada abstinència, torno al blog per referir-me a l’anunci que apareix a la televisió durant aquests darrers dies de la nova entitat Bankia. Aquest banc està format per la fusió de set caixes: Caja Madrid, Bancaja, La Caja, Caja de Ávila, Caixa Laietana, Caja Segovia y Caja Rioja. De passada, felicitats a la Laietana, que se n’ha anat a fer les amèriques. Bé, el que dèiem. L’anunci ens presenta professionals exercint el seu ofici habitual (un barber, una pediatre...) que de cop i volta, il·luminats per la llum de don Rodrigo Rato (president de l’entitat) prenen una decisió important: esdevenir accionistes de Bankia i, en conseqüència, convertir-se en banquers.
La qüestió és perversa: els bancs ens han ficat al merdissar de la crisi, ens cobren fins l’hora, ens carreguen amb comissions usuràries, els hem hagut de salvar amb els diners de tots, ens neguen el crèdit, això sí amb vaselina, i ara tenen la barra de demanar-nos els pocs calers que ens han quedat. Collons, collons! Té gràcia la cosa, perquè es veu que d’aquesta manera ens podem convertir tots en banquers. En banquers, al cap i a la fi, de nosaltres mateixos. En definitiva: ara, quan ens neguin el crèdit ens podran dir que ho fem nosaltres, que per això som banquers i hem de salvaguardar la solidesa de l’entitat. De nou l'engany vestit de beneficis espuris.
Repeteixo, pervers. Algú hi deu haver que vetlli per l’ètica de la publicitat. Si és així, tenen feina.

Als qui pensen que la vida hauria de ser més fàcil

El dia 16 de juny va morir al poble d’Aiguaviva de Bergantes, el tio Nicolás. Feia gairebé dos anys que la seva dona, la tia Madalena, l’havia precedit. Formen part de la meva família aragonesa, afegida per part de la meva dona, la Carme. El tio Nicolás tenia 96 anys i havia nascut, i viscut fins que va poder, al poble veí de las Parras de Castellote, un cul de món esquerp i ressec, on amb prou feines hi viuen una quarantena de persones. Li va tocar fer la guerra civil, un parèntesi tràgic de la seva vida que ell resumia explicant que, quan el van llicenciar, va tornar de Madrid a las Parras a peu.
La guerra li va agrejar el caràcter, i la convivència amb la tia Madalena no sempre va ser plàcida. Ella havia fet de minyona a Barcelona, allà pels anys 50, quan el racionament les feia passar punyeteres a tothom. Es van casar i no tenien ni un ral: ni viatge de nuvis, ni mobles, ni casa, ni res de res. Solament un cos jove acostumat a una vida dura i penitent. Per això van arrendar un mas, el de las Valles, i les terres, que van afegir a la magre herència que els havien deixat. Eren temps del maquis, i quan no els robaven els guerrillers ho feia la guàrdia civil, enduent-se allò que els feia gràcia o que els omplia els estómacs encongits. Llauraven una terra endurida, polsosa i desagraïda i en treien, amb molt d’esforç i treball, allò que els volia donar. Al mas, no hi tenien llum i amb prou feines aigua per rentar-se just la cara a l’alba, bans de sortir al tros. Hi havia camps propers que permetien tornar a casa després de la feina, i d’altres tan llunyans que no hi havia temps ni per tornar a dormir: al ras, encongit pel fred a l’hivern i rostit a l’estiu, el tio Nicolás i la tia Madalena pencaven de sol a sol com uns maleïts...


Segar i batre i alimentar el porc i matar-lo i fer-ne embotit i conserva, i vetllar pollastres i gallines i conills i la truja i els garrins, i esmolar l’eina i ferrar la mula i dur-la al cóm; i cosir i veremar i premsar i trascolar i cremar lluquet i adobar la bota. Anar a la font i fer el dinar i asprar l’hort i engrunar el blat-de-moro i anar a buscar llenya i estellar-la i fer foc i canviar teules que hi ha degoters. I a guardar xais i alguna cabra i munyir-la i vendre la llet i xollar quan és el temps i guardar el gra i arreplegar olives i anar al molí, per l’oli o per la farina, i estar al cas del moliner. I acudir a zofra i netejar el fem de l’estable i pagar la contribució i vendre els ous i vigilar el vi, que no tombi, i recordar-se de santa Bàrbara quan el cel ennegreix, i maleir la pedregada i esperar l’escassa pluja. I gelar-se els peus per la nevada i caure a l’esbarzer i fer pa i menjar-se’l sec i empassar-se les mongetes cada dia i les patates i les mongetes i els cigrons i algun tros de cansalada i farinetes; i baixar al poble per sant Roc i ballar amb la dona i xerrar una mica, que de tanta solitud gairebé hem perdut els mots. I passar por i el maquis i la benemèrita i la mare que els va parir i anar a missa a escoltar el mossèn; i la rella que es trenca i la falç oscada i les albarcas foradades i la merda per tot i dormir poc i menjar malament i les mans endurides i la pell cremada pel sol impenitent i la malaltia que no vingui, valga’m Déu!



I van tenir una filla, que corria descalça pel restoll ressec, que es va criar entre tota la feina, quan quedava un moment, quan la Madalena podia, quan el Nicolás volia. I la filla va tenir fills i aquests fills, fills. El Nicolás, que ha mort ara, i la Madalena van ser cuidats, mimats per tres generacions i van morir a casa, voltats dels seus, petits i grans, apagant-se lentament, com una candela, consumit pels anys.
Nosaltres hem fet poc. Anar-lo a veure de tant en tant, parlar-l’hi i escoltar-lo fins que el senderi el va emparar. Ara, una ombra desconeguda que ja no ens veia, se n’ha anat.
I vam pujar a las Parras, el seu poble malgrat tota la misèria. Vam pujar al cementiri pel camí costerut i solitari i el vam enterrar allà, al turó, sota el xiprer, al costat de la Madalena.

Jo no vull que vingui en Cesc

Jo no vull el Cesc Fàbregas al Barça. Massa ambigüitat, excessiu festeig. Aquest noi es va deixar enlluernar pels diners de l’Arsenal quan era encara un adolescent (potser els seu pares hi tenen alguna cosa a veure) i se’n va anar a Anglaterra a fer les amèriques. Ara diu que vol tornar a casa, però també deixa anar que està molt bé al seu actual equip i que deixa el seu destí en mans de l’atzar...

El Cesc se’n va anar a guanyar diners, però ja fa un temps que es va adonar que a més, per a un esportista, és important guanyar títols i que al costat de l’Arsène Wenger no ho aconseguirà. Si més no, a curt termini.
Tot això està bé, però, em repeteixo, em molesta i preocupa l’ambigüitat de la persona, una actitud que no quadra amb el compromís que el Pep exigeix als seus homes. De tota manera, que no s’amoïnin els seus admiradors: el Cesc vindrà encara que hagi de pagar ell la diferència de la fitxa. Això potser deixarà a zero aquells primers diners que li va semblar que guanyaria.

I doncs allò: perdoneu, però algú...

Amor i testament

La senyora Patricia Lluch Bergada, a La Vanguardia del dia 11 de juny escriu (sic): “...según Eva Gabrielsson, lo primero que le dijo Stieg Larsson al conocerla fue ‘yo soy feminista’. ¿De verdad? Si realmente Stieg Larsson quería protegerla había una forma sencilla y rápida que todos sabemos que existe, que no habría trascendido hasta su muerte y que le habría dado derecho a todos sus bienes. Se llama hacer testamento. Y parece que Stieg no lo hizo. ¿Seguro que era el hombre que amaba tanto a las mujeres? Quizá Eva Gabrielsson con quien debería enfadarse es con el propio Stieg Larsson, y no con su familia”. Curiosa manera de jutjar la decisió, o oblit, del mort. O sigui que, segons la senyora Lluch, Stieg Larsson deixa d’estimar les dones perquè no va fer testament a favor de la seva companya. Pel mateix motiu perd la seva condició de feminista. Em sembla un argument pervers, francament: l’amor es basa en el testament?

El periodista i escriptor va morir l’any 2004 als cinquanta anys. Era uns mesos més jove que jo i crec que hi ha molta gent, com jo, que a aquesta edat no n’ha fet de testament. Per quina raó? Doncs en el meu cas no sabria dir-li, tot i que tinc poca cosa per deixar. Si a l’Eva Gabrielsson li interessava tant l’herència del seu company, com és que tampoc es va preocupar pel testament? Doncs segurament perquè se l’estimava i creia en la bona fe de la seva família. Perquè confiar forma part de l’essència humana. Tal vegada hi ha gent que és el contrari, desconfiada, interessada, que sempre pensa que la volen estafar i que va per la vida amb un advocat al moneder.
Lamento que es barregin les coses, i que actituds que pretenen reivindicar el gènere (el femení) i convertir-lo en una arma sexista i maliciosa denigrin els sentiments fins convertir-los en inútils obstacles per baixos i interessats instints. La senyora Gabrielsson fa el què ha de fer: estimar el company de tota la vida i blasmar la mesquinesa de qui s’ha aprofitat del treball ben fet d’un home honest.

San Gil

M’ha sorprès el to empleat per la senyora Coppulo, al programa El Secret, en qualificar la senyora Maria San Gil “d’autèntica”, un to de lloança i fins i tot d’admiració. També és autèntic el senyor Fraga i també ho és l’inefable Hugo Chávez; i què menys autèntic que el gran Berlusconi. Però, ah! La senyora San Gil és una dona, i com a tal ja és menys poc democràtica que els seus companys mascles (com diuen les femellistes d’avui).
No discutiré ara l’ambigüitat de la paraula autèntic, però si entenem per autèntica que és conseqüent, fet i fet no ho és gens quan diu haver deixat la política activa i es dedica a fer entrevistes com la d’avui. Quan un hom deixa la vida pública política, no concedeix aquesta mena de converses en les quals, és evident, es dedica a fer política de primer nivell. Avui mateix declara a Terra Noticias (sic): Además, ha dicho que no se esperaba que presentaran su dimisión tres magistrados del Tribunal Constitucional y ha recordado que este tribunal revocó la sentencia contra Bildu que había dictado el Supremo. 'Para esto podrían haber dimitido antes de la sentencia, nos habrían hecho un favor a todos', ha asegurado. Són unes declaracions antidemocràtiques en essència, doncs negar el dret a existir de Bildu és negar la paraula al 30% de la ciutadania basca, que ella pretén fer-nos creure que defensa. Això no tan sols no té res d'autèntic, sinó una falsedat insultant.
I segueix: A su entender, se ha dado un 'paso atrás como los cangrejos' cuando se estuvo a punto de 'tocar con los dedos la derrota', ya que se ha cambiado 'el verbo derrotar por negociar' con ETA, a la que 'le han salido gratis los 857 asesinatos'. Derrota. Una paraula temible. Derrota és sinònim d’humiliació, i en conseqüència de la perpetuació de l’odi i el rancor, que al capdavall fan més mal que la pròpia guerra perquè tendeixen a allargar-se en el temps fins a enquistar-se. Ningú discutirà que la senyora San Gil ha derrotat un càncer, però per aquest motiu hauria d’haver après que qualsevol ésser humà és susceptible de ser perdonat, fins i tot ella mateixa.
Finalment, diu: San Gil ha querido dejar claro que 'para nada' tiene previsto dejar San Sebastián después de que Bildu se haya hecho con la alcaldía y ha indicado que ahora 'hay mucha gente pensando' qué van a hacer con ese alcalde. 'Intentaremos cambiar el alcalde, que es mejor', ha apostillado. Doncs potser fóra millor que deixés governar als qui s’ho han guanyat a les urnes, i que no es posés a conspirar. Que s’esperi quatre anys, que presenti un programa millor que el de Bildu i així potser, solament potser, guanyarà. Mentrestant, que procuri reflexionar sobre la seva autenticitat.
Per tots aquests motius, qualificar “d’autèntica” la senyora San Gil, en el to empleat, és d'una papanateria certament destarotada. La postura irreductible i intransigent d’aquesta senyora tan autèntica no mereix gens de confiança i allunya Euskadi d’una pau vertadera i generosa; per part de tots. Senyora San Gil, quedi’s a casa a cuinar (vostè mateixa ho ha dit), i senyora Coppulo porti’ns al programa gent de pau.

Sant Ferriol i la bota

La història de sant Ferriol és dispersa, diversa i els catalans n’hem tret una de pròpia. Originalment, sembla que fou tribú romà a Vienne, prop de la ciutat de Lió. Convertit al cristianisme, el governador Crispí l’empresonà i torturà. Ferriol es va escapar, però va ser detingut quan travessava el Ger i li van tallar la testa allà mateix. Pels catalans però, en Ferriol era un lladregot que campava per la Garrotxa alleugerint les bosses dels viatgers. A en Ferriol li agradava el vi i, a la taverna, competia amb els seus sequaços per veure qui aguantava dret després d’empassar-se quantitats ingents de suc de raïm, convenientment premsat, fermentat, trascolat i reposat. L’home però era bon cristià i confessava els seus crims a un capellà, qui finalment el va convèncer perquè deixés la mala vida que duia. Els seus companys, sentint-se traïts, li van clavar un cop d’aixada al cap i el van enterrar al celler de la taverna, sota un carretell de vi. Malgrat que el taverner n’obria l’aixeta cada dia, d’aquella bota sempre en rajava vi. Encuriosit, l’home va remoure la bota i va veure astorat que del terra en sortia un dit que en fregava la fusta: era el d’en Ferriol, que s’havia quedat dret i eixerit eixint de la terra per complaure trincons i buidaampolles. D’aleshores ençà, quan una cosa no s’acaba mai, diem que “sembla la bóta de sant Ferriol”, dit amb el to d’ironia que correspon. Esmentar, sense ironia, que sant Ferriol és patró dels lladres i que en honor seu, el 18 de setembre feien festa i no robaven a ningú.

Avui, per la ràdio, he sentit per enèsima vegada la mala pensada de CiU d’eliminar definitivament l’impost de successions. Crítica que ve de membres del gloriós tripartit, qui després de polir-se sense embuts pressupostos espuris, ara clamen contra les mesures, més o menys encertades, per corregir els excessos de vuit anys de govern “d’esquerres i progressista” (Obiols dixit). Sembla que la caixa de la Generalitat no era precisament la bóta del sant garrotxí. Discuteixen si el Govern deixarà d’ingressar entre 50 i 150 milions d’euros. A mi, una xifra o l’altra, em sembla la xocolata del lloro, però a més aquesta quantitat afigura que és la solució a tots els problemes de pressupost, i s’estira i s’arronsa com la veta dels calçotets. Ara serveix per no haver de retallar la sanitat, ara per no escapçar la despesa en educació, ara per fer contenta la faràndula, després per seguir investigant i així “na fent”. Si la caixa catalana no ho era, l’impost sí que sembla la bóta de sant Ferriol: solució per a pitofs, gats i barralers. Si tot el problema del pressupost del país són 150 milions d’euros, jo mateix em veig amb cor d’arreglar-ho sense gaires empentes: ja està bé!

Capitost de la banda de baladrers, l’amic Herrera no es cansa de dir que la supressió només beneficia els rics, quan ja sap que aquests no paguen ni cinc a través de societats patrimonials i altres adminicles més o menys sofisticats. Seguint amb la parèmia, sembla que aquest impost és la terra a l’Havana del fracassat tripartit. Mentrestant, entonem, amb il·lusió!, els goigs del sant, a veure si ens regala una bóta.

Gloriós Màrius Serra!

Us convido a llegir aquest deliciós article d'un mag de la paraula. Ho podeu fer clicant sobre la imatge

de l'esquerra per fer-la gran, o bé accedit a l'enllaç Mar o muntanya?. Sibil·lina i cruel crítica a patums, papanates, publicistes i genteta xupiguai.

Com que avui ve a Torelló, l'escoltaré amb atenció i, entre nosaltres, un xic de devoció.

L’estadística, el temps i el canvi climàtic

Durant tot el passat mes de maig, els nostres experts meteoròlegs ens han repicat les orelles amb la mitjana de temperatures del mes: no sé quant més altes que la mitjana dels darrers no sé quants anys. Efectivament, deu ser així. Durant els primers dies de juny, però, resulta que batem rècords (sempre n’hem de batre un o altre) de temperatures baixes. Si els valors darrers s’haguessin produït dos dies abans, la mitjana de rècord de maig ja no ho seria i ens trobaríem dintre de la normalitat. Ergo, treure conclusions de dades estadístiques de períodes curts per a fenòmens aleatoris, no sembla massa científic.
Dit això, em pregunto: si una diferència de dos dies pot fer variar formidablement una mitjana, què signifiquen 10, 30, 50 o 100 anys en els processos planetaris? La prevalent periodística sobre la tecnològica fa que cada vegada més es necessitin notícies i resultats immediats, bandejant la prudència i qualsevol principi científic. A voltes em sembla estar en una apocalipsi permanent. No anem pa bé.

 
 
 
 
 
 
Vinyeta: El Canigó :: Canvi Climàtic - Pau Ricart Masip
Publicat a La Vanguardia el 06.06.2011

Titulars i fidelitat












A La Vanguardia del dijous 2 de juny, Josep Corbella entrevista Elisabeth Cardis, epidemiòloga especialista en radiacions de telèfons mòbils. El títol de l’article diu així (sic): “Els nens són més sensibles a les radiacions que els adults”. Dues de les preguntes que li fa el periodista, i les respostes, són (sic):



Fer servir un dispositiu
de mans lliures n’elimina
el risc?
Permeti que puntualitzi: el
possible risc. No sabem si
hi ha risc o no. El que sabem
és que pot haver-n’hi.


Més endavant...


És més important prendre
aquesta precaució en
nens que en adults?
És probable que els efectes
de les radiacions dels mòbils,
si es confirma que comporten
un risc, siguin més
greus en nens que en
adults.


Per tant, afirmar, com diu el titular, que els mòbils són més sensibles és enganyós i no respon a les paraules de l’epidemiòloga i falsegen la seva opinió. Literalment, la senyora Cardis, no diu enlloc el què s’afirma a l’encapçalament.
No és la primera vegada que això es produeix (ja me n’he queixat més d’una vegada). Hi ha molta gent que fa un repàs als titulars, i a vegades no té temps de llegir l’article, deixant en el lector una idea totalment tergiversada.

De la fauna i altres espècies

Ahir, l’amic Tomàs Molina ens va obsequiar amb un altre acudit, aquesta vegada doble, comentant una fotografia. La imatge és la que es veu a dalt. Encara que no té gaire qualitat, qualsevol observador d’aus (no cal ser expert) veuria immediatament que les aus que hi apareixen són perdius. Es tracta d’una llocada vigilada de prop per la femella. Tan els colors, com les ratlles del ventre i el bec vermell no es poden confondre. Però l’inefable Tomàs, amb aquell somriure una mica tonto (perdoneu), ens diu que són codornius! Al Diccionari de l’IEC, si es busca codorniu, el resultat és: "No s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca". Ras i curt, codorniu no existeix. El subconscient castellà va trair en Tomàs i va catalanitzar directament el nom de la pobre bestiola, que en realitat es diu guatlla.

De tota manera l’ocell de la imatge continua essent el què és: una magnífica perdiu. Com es pot veure a la segona imatge, les dues aus són absolutament diferents. Ai, la cultureta!

 

Els homes que no saben riure amb l'humor femení (títol larssonià)

La pallassa Pepa Plana, en una entrevista que li fa Jesús Sancho deixa anar la perla següent (sic):

-¿Y cómo afronta la situación un payaso que está encima del escenario y ve que el público no ríe?
- Al público lo tienes que seducir, que entre en tu juego y en tu código. A veces no te entiende. Hay un tipo de código. Yo soy mujer y emito en femenino mis códigos por lo que me doy cuenta de que un tipo de público masculino no ha aprendido a reír con el humor femenino. De entrada le cuesta mucho porque piensa que se ríe de mí y no conmigo. Poco a poco vas rompiendo estos tabúes. En cambio, la mujer de la misma edad se entrega instantáneamente porque te entiende en el momento. Aunque no hago espectáculos de humor en femenino sino para todos.

O sigui que, per una banda, per fer riure cal seduir el públic, la qual cosa suposa un esforç pel pallasso. Ara bé, quan el qui no riu és "un tipo de público masculino", aleshores la culpa és d'aquests espectadors que "no ha aprendido a reír con el humor femenino". Les dones, en canvi si no riuen, no passa res: continuen essent bones espectadores. Començo estar una mica tip de dues coses: les femellistes que sempre s'han de reivindicar i del costum, estès a tots els nivells periodístics, de separar per sexes tot allò que és separable.
La reivindicació permanent de la condició de dona pressuposa, gairebé sempre, una superioritat de lo femení sobre lo masculí, ja d'entrada, i emet un missatge subliminal que diu: compte tu, home, no diguis res que jo, dona, pugui interpretar com una manifestació masclista perquè t'exposes a l'escarni públic. Hi ha anuncis que recomanen un producte que té com a prescriptor, per exemple: Fulana de Tal, mestra i mare. Com si la condició de mare pressuposés ser bona mare i un títol comparable al de mestra. Ser mare solament pressuposa haver parit, però res més; el que se'n desprèn, per infusió (tendresa, protecció, amor, etc.) s'ha de demostrar. Per tant: el "yo soy mujer y emito en femenino mis códigos" no significa que els codis són emesos com cal; i que siguin femenins no garanteix que siguin graciosos. I, permeti'm dubtar, senyora Planas, de què "la mujer de la misma edad se entrega instantáneamente porque te entiende en el momento"; n'hi deu haver de totes.
La periodista Sílvia Coppulo és la mestressa en separar els homes de les dones: hi té una fixació especial i persistent. De manera que li agradaria que, aquestes fabuloses enquestes amb gran valor sociològic, que es fan en 5 o 10 minuts per antena i a través de xarxes socials o SMS, estiguessin separades per sexes. Es queixa de què la senyora Carme Chacon hagi estat bandejada per ser dona. Permeti'm: he, he, he, he. Miri senyora Coppulo: la senyora Chacon és una política amb totes les conseqüències, que ha jugat les seves cartes i ha perdut. El seu discurset ploramiques i enverinat és d'un maquiavelisme expert, digne del baró socialista més bregat. No es preocupi: tornarà, guanyarà i, espero, continuarà sent dona.
Finalment, i per si de cas, la senyora Plana acaba dient: "Aunque no hago espectáculos de humor en femenino sino para todos". Així sia.
Encara que sigui molt suat... perdoneu, però algú ho havia de dir!

La crisi en quatre vinyetes

Una explicació clara, senzilla, simple, de l'origen i les conseqüències de la crisi econòmica que ens toca patir.