Em dedico una estona, no gaire, a mirar el vídeo de la Diada Nacional de Catalunya de TV3, en la part que ofereix els moments del discurs del Màrius Serra. Al minut 2:48 et remous al seient per recol·locar-hi el paner, mentre et ventes; boca tancada, barbeta enlaire, vista endavant. En aquell moment, el Màrius ens parla de la paraula futbol. Quan al minut 4:44 el glosador recorda els onze conceptes que conformen la recuperació del català, en el moment que pronuncia la paraula nacional continues amb la boca tancada, la barbeta enlaire i la vista endavant. Però com que aquesta paraula et provoca picors, primer et grates la cama amb el ventall i després el nas amb el dit. Quan l’escriptor pronuncia les paraules immersió lingüística, minut 5:46, ja no et ventes, però continues amb la boca tancada, la barbeta enlaire i la vista endavant i gestos inequívocs d’impaciència: moviments nerviosos de mans i cames, enravenada com un cagarro tieso, que deia el meu avi. Quan el gran Serra acaba, sembla que et relaxes, el pitjor ja ha passat i et ventes encarcaradament; la boca tancada, la barbeta enlaire i la vista endavant.
Agrairia ara l’opinió del meu amic Manel Rovira, mestre en la interpretació del llenguatge corporal, per a afinar, però tota vegada que no el tinc a mà, gosaré. El vestit morat, color de dolor en la nostra cultura cristiana, denota emprenyament en el context en què et mostres. El cos encarcarat, els moviments nerviosos conviden a pensar en malestar. La mirada altiva, mirant endavant, és el desafiament. I la boca tancada... ens ofereixes doncs, la teva pitjor imatge, magníficament retratada en el pla que ens ofereix el realitzador (gràcies!): el conferenciant en primer terme, l'Alícia en segon, cosa que permet seguir les teves reaccions.
És això, Alícia, el que vols mostrar al poble català? Altivesa, desafiament, malestar el dia de la nostra Festa Nacional. Mala peça al teler, Alícia; mala peça al teler.
