Com deia, aquestes noies s’emboteixen en un mallot que se’ls arrapa al cos, ple de pedreria i dibuixos d’un disseny dubtós, més de circ que no pas d’esport. Al cap hi duen una pasta estranya, una mena de cola brillant que els dona l’aspecte d’aquelles nines de cartró amb el cabell pintat. Surten marcant el pas, estil militar. Als qui hem fet la mili, ens recorda la veu xusquera del sergent d’instrucció que ens cridava “¡esa barbilla arriba, como los legionarios!”. Tibades com una corda de violí, amb un somriure plastificat als llavis, que ja no perdran en tota l’actuació, el caminar marcial, s’aturen “firmes!” i es llencen a l’aigua. Al ritme d’una melodia, més o menys interpretada, comencen un seguit de moviments espasmòdics, com si les sotmetessin a un electroxoc continu, entrant i sortint de l’aigua com dofines embogides. Sobretot, mouen les cames picant convulsivament l’aigua mentre ensenyen les dents, sempre la barbeta enlaire, i amb tot el cos deformat, ert, rígid. L’exercici avança al ritme de la música i acaba en un paroxisme final el qual, totes juntetes en una mena de corol·lari formidable d’estil cabaret de pit i cuixa, finalitzen amb el cap fora de l’aigua (no sé com no s’ofeguen, pobretes) i aquell somriure artificial enganxat als morros.
Tot plegat, pel meu gust, patètic. Em sap greu no poder apreciar, des del meu costat masculí o femení, la grandiositat de l’espectacle d’aquestes joves empastifades de brillantina, somrients com conilletes, que s’esforcen cada dia per arribar a l’excel·lència. Hauré de deixar aquest món sense poder gaudir-ne. De tota manera, miraré d’esforçar-m’hi encara.
