Amor i testament

La senyora Patricia Lluch Bergada, a La Vanguardia del dia 11 de juny escriu (sic): “...según Eva Gabrielsson, lo primero que le dijo Stieg Larsson al conocerla fue ‘yo soy feminista’. ¿De verdad? Si realmente Stieg Larsson quería protegerla había una forma sencilla y rápida que todos sabemos que existe, que no habría trascendido hasta su muerte y que le habría dado derecho a todos sus bienes. Se llama hacer testamento. Y parece que Stieg no lo hizo. ¿Seguro que era el hombre que amaba tanto a las mujeres? Quizá Eva Gabrielsson con quien debería enfadarse es con el propio Stieg Larsson, y no con su familia”. Curiosa manera de jutjar la decisió, o oblit, del mort. O sigui que, segons la senyora Lluch, Stieg Larsson deixa d’estimar les dones perquè no va fer testament a favor de la seva companya. Pel mateix motiu perd la seva condició de feminista. Em sembla un argument pervers, francament: l’amor es basa en el testament?

El periodista i escriptor va morir l’any 2004 als cinquanta anys. Era uns mesos més jove que jo i crec que hi ha molta gent, com jo, que a aquesta edat no n’ha fet de testament. Per quina raó? Doncs en el meu cas no sabria dir-li, tot i que tinc poca cosa per deixar. Si a l’Eva Gabrielsson li interessava tant l’herència del seu company, com és que tampoc es va preocupar pel testament? Doncs segurament perquè se l’estimava i creia en la bona fe de la seva família. Perquè confiar forma part de l’essència humana. Tal vegada hi ha gent que és el contrari, desconfiada, interessada, que sempre pensa que la volen estafar i que va per la vida amb un advocat al moneder.
Lamento que es barregin les coses, i que actituds que pretenen reivindicar el gènere (el femení) i convertir-lo en una arma sexista i maliciosa denigrin els sentiments fins convertir-los en inútils obstacles per baixos i interessats instints. La senyora Gabrielsson fa el què ha de fer: estimar el company de tota la vida i blasmar la mesquinesa de qui s’ha aprofitat del treball ben fet d’un home honest.