El dia 16 de juny va morir al poble d’Aiguaviva de Bergantes, el tio Nicolás. Feia gairebé dos anys que la seva dona, la tia Madalena, l’havia precedit. Formen part de la meva família aragonesa, afegida per part de la meva dona, la Carme. El tio Nicolás tenia 96 anys i havia nascut, i viscut fins que va poder, al poble veí de las Parras de Castellote, un cul de món esquerp i ressec, on amb prou feines hi viuen una quarantena de persones. Li va tocar fer la guerra civil, un parèntesi tràgic de la seva vida que ell resumia explicant que, quan el van llicenciar, va tornar de Madrid a las Parras a peu.
La guerra li va agrejar el caràcter, i la convivència amb la tia Madalena no sempre va ser plàcida. Ella havia fet de minyona a Barcelona, allà pels anys 50, quan el racionament les feia passar punyeteres a tothom. Es van casar i no tenien ni un ral: ni viatge de nuvis, ni mobles, ni casa, ni res de res. Solament un cos jove acostumat a una vida dura i penitent. Per això van arrendar un mas, el de las Valles, i les terres, que van afegir a la magre herència que els havien deixat. Eren temps del maquis, i quan no els robaven els guerrillers ho feia la guàrdia civil, enduent-se allò que els feia gràcia o que els omplia els estómacs encongits. Llauraven una terra endurida, polsosa i desagraïda i en treien, amb molt d’esforç i treball, allò que els volia donar. Al mas, no hi tenien llum i amb prou feines aigua per rentar-se just la cara a l’alba, bans de sortir al tros. Hi havia camps propers que permetien tornar a casa després de la feina, i d’altres tan llunyans que no hi havia temps ni per tornar a dormir: al ras, encongit pel fred a l’hivern i rostit a l’estiu, el tio Nicolás i la tia Madalena pencaven de sol a sol com uns maleïts...
Segar i batre i alimentar el porc i matar-lo i fer-ne embotit i conserva, i vetllar pollastres i gallines i conills i la truja i els garrins, i esmolar l’eina i ferrar la mula i dur-la al cóm; i cosir i veremar i premsar i trascolar i cremar lluquet i adobar la bota. Anar a la font i fer el dinar i asprar l’hort i engrunar el blat-de-moro i anar a buscar llenya i estellar-la i fer foc i canviar teules que hi ha degoters. I a guardar xais i alguna cabra i munyir-la i vendre la llet i xollar quan és el temps i guardar el gra i arreplegar olives i anar al molí, per l’oli o per la farina, i estar al cas del moliner. I acudir a zofra i netejar el fem de l’estable i pagar la contribució i vendre els ous i vigilar el vi, que no tombi, i recordar-se de santa Bàrbara quan el cel ennegreix, i maleir la pedregada i esperar l’escassa pluja. I gelar-se els peus per la nevada i caure a l’esbarzer i fer pa i menjar-se’l sec i empassar-se les mongetes cada dia i les patates i les mongetes i els cigrons i algun tros de cansalada i farinetes; i baixar al poble per sant Roc i ballar amb la dona i xerrar una mica, que de tanta solitud gairebé hem perdut els mots. I passar por i el maquis i la benemèrita i la mare que els va parir i anar a missa a escoltar el mossèn; i la rella que es trenca i la falç oscada i les albarcas foradades i la merda per tot i dormir poc i menjar malament i les mans endurides i la pell cremada pel sol impenitent i la malaltia que no vingui, valga’m Déu!
I van tenir una filla, que corria descalça pel restoll ressec, que es va criar entre tota la feina, quan quedava un moment, quan la Madalena podia, quan el Nicolás volia. I la filla va tenir fills i aquests fills, fills. El Nicolás, que ha mort ara, i la Madalena van ser cuidats, mimats per tres generacions i van morir a casa, voltats dels seus, petits i grans, apagant-se lentament, com una candela, consumit pels anys.
Nosaltres hem fet poc. Anar-lo a veure de tant en tant, parlar-l’hi i escoltar-lo fins que el senderi el va emparar. Ara, una ombra desconeguda que ja no ens veia, se n’ha anat.
I vam pujar a las Parras, el seu poble malgrat tota la misèria. Vam pujar al cementiri pel camí costerut i solitari i el vam enterrar allà, al turó, sota el xiprer, al costat de la Madalena.