Sant Ferriol i la bota

La història de sant Ferriol és dispersa, diversa i els catalans n’hem tret una de pròpia. Originalment, sembla que fou tribú romà a Vienne, prop de la ciutat de Lió. Convertit al cristianisme, el governador Crispí l’empresonà i torturà. Ferriol es va escapar, però va ser detingut quan travessava el Ger i li van tallar la testa allà mateix. Pels catalans però, en Ferriol era un lladregot que campava per la Garrotxa alleugerint les bosses dels viatgers. A en Ferriol li agradava el vi i, a la taverna, competia amb els seus sequaços per veure qui aguantava dret després d’empassar-se quantitats ingents de suc de raïm, convenientment premsat, fermentat, trascolat i reposat. L’home però era bon cristià i confessava els seus crims a un capellà, qui finalment el va convèncer perquè deixés la mala vida que duia. Els seus companys, sentint-se traïts, li van clavar un cop d’aixada al cap i el van enterrar al celler de la taverna, sota un carretell de vi. Malgrat que el taverner n’obria l’aixeta cada dia, d’aquella bota sempre en rajava vi. Encuriosit, l’home va remoure la bota i va veure astorat que del terra en sortia un dit que en fregava la fusta: era el d’en Ferriol, que s’havia quedat dret i eixerit eixint de la terra per complaure trincons i buidaampolles. D’aleshores ençà, quan una cosa no s’acaba mai, diem que “sembla la bóta de sant Ferriol”, dit amb el to d’ironia que correspon. Esmentar, sense ironia, que sant Ferriol és patró dels lladres i que en honor seu, el 18 de setembre feien festa i no robaven a ningú.

Avui, per la ràdio, he sentit per enèsima vegada la mala pensada de CiU d’eliminar definitivament l’impost de successions. Crítica que ve de membres del gloriós tripartit, qui després de polir-se sense embuts pressupostos espuris, ara clamen contra les mesures, més o menys encertades, per corregir els excessos de vuit anys de govern “d’esquerres i progressista” (Obiols dixit). Sembla que la caixa de la Generalitat no era precisament la bóta del sant garrotxí. Discuteixen si el Govern deixarà d’ingressar entre 50 i 150 milions d’euros. A mi, una xifra o l’altra, em sembla la xocolata del lloro, però a més aquesta quantitat afigura que és la solució a tots els problemes de pressupost, i s’estira i s’arronsa com la veta dels calçotets. Ara serveix per no haver de retallar la sanitat, ara per no escapçar la despesa en educació, ara per fer contenta la faràndula, després per seguir investigant i així “na fent”. Si la caixa catalana no ho era, l’impost sí que sembla la bóta de sant Ferriol: solució per a pitofs, gats i barralers. Si tot el problema del pressupost del país són 150 milions d’euros, jo mateix em veig amb cor d’arreglar-ho sense gaires empentes: ja està bé!

Capitost de la banda de baladrers, l’amic Herrera no es cansa de dir que la supressió només beneficia els rics, quan ja sap que aquests no paguen ni cinc a través de societats patrimonials i altres adminicles més o menys sofisticats. Seguint amb la parèmia, sembla que aquest impost és la terra a l’Havana del fracassat tripartit. Mentrestant, entonem, amb il·lusió!, els goigs del sant, a veure si ens regala una bóta.