A mi m’han operat solament una vegada, i no pas de cap cosa greu; era una intervenció d’aquestes que en diuen programades, no venia d’aquí. Recordo però que des de que prens la decisió vius en una mena d’estat d’espera, com en un parèntesi que es fa llarg i penós. El sentiment no és de por, sinó d’incertesa. Aquesta incertesa repercuteix directament en l’estat d’ànim del pacient i, per extensió en la seva qualitat de vida. Sotmetre’s a una intervenció quirúrgica és un trasbals pel pacient i pel seu entorn; representa una baixa laboral, deixar les coses preparades a la feina, alterar el ritme de vida del cercle familiar, i a voltes també el d’amistats; planificar estades fora de casa, viatges, etc. I es complica més quan el centre hospitalari és lluny de la població de residència, com ens passa a la gent de comarques.
Sembla però que el senyor Ruiz no sigui sensible a aquests problemes, possiblement perquè ell no els té o bé els podria resoldre sense massa problemes. Si a més no sabem quan es produirà l’ingrés, la cosa es complica perquè planificar –ja complicat per se– amb poca perspectiva és enutjós i angoixant.
Ara, sembla que el departament vol donar una impressió de seriositat i ens ven l’idea de què ens operaran segons la urgència: així dependrem del criteri mèdic, i no pas del tiquet. Evidentment, es crearà una comissió de control (cobrant?), que es reunirà un o dos cops l’any, per a revisar aquest criteris i comprovar que s’ha seguit una lògica professional. Francament no hi veig la gràcia. Ara, en lloc de tenir una data fixa, senzillament ens diran “ja t’ho farem”, amb la possibilitat de què el futur sigui indefinit: sempre dependrà de la urgència de cassos posteriors al nostre. Embolica que fa fort.
