Els qui ens coneixen, a la Carme i a mi, saben que viatjar ens agrada. Però crec que ens va agradant cada vegada més perdre’ns, sobretot quan arribes a les vacances molt apurat. Aleshores, el que més apreciem és arribar a algun indret que no és al mapa i vagarejar entre els llibres i el coneixement d’un territori limitat i proper. Perdre’t no és fàcil avui, quan internet ens obre a tots els paisatges i sempre hi ha un gratunya que es dedica a fer guies de tot. És gratificant trobar allò que no esperes: gent diferent, paisatges formidables, monuments desconeguts en indrets remots i solitaris. No és fàcil perquè també necessites que la gent casual que t’envolta t’hi acompanyi.
Aquest estiu hem estat de sort. La foto que acompanya aquestes ratlles és el lloc que vam escollir, casualment, per passar-hi uns dies. Situat en un poble oblidat, en aquesta posada hi vam trobar la calma i el silenci que buscàvem propiciada pels amics Olga i Benito. Cultes, senzills, atents, grans conversadors, proporcionen allò que et cal per a una estada com cal. La calma i el silenci renten l’ànima, lluny de sorolls televisius i lectures de la immediatesa.
Observeu la fotografia. Un jardí recollit, petit, suficient, que es pot contemplar des de l’ombra amiga d’un porxo que convida a deixar-se anar indefinidament; ben assegut, ajagut o “dans mon hamac” com deia Georges Moustaki. Sense pressa, sense calor, en silenci, llegir tota una llarguíssima tarda aquí és fàcil.
No penseu pas que us diré on és: només faltaria que s’omplís de camacus en un tres i no res i em quedés sense la calma desitjada. De tota manera, si us plau demanar-m’ho, després d’una aprofundida anàlisi de la vostra persona, em pensaré si us en dono l’adreça, o no.
