Aquest acostament que dèiem, el va escenificar ahir la senyora Anna Simó. La senyora Simó em va decebre el dia que va inaugurar la residència de Taradell. Aquell dia, que havia de ser una jornada institucional i festiva, es va convertir en un míting de l’aleshores Consellera de Benestar Social i Família. Vaig pensar aleshores que tenia poc sentit de govern i molta reivindicació personal i política. És per això que ara no em sorprèn massa quan diu que votarà els pressupostos de la Generalitat sempre que CiU accepti d’una vegada “que està en minoria”. Mal començament, senyora Simó. Ningú que vulgui negociar de veres pot demanar al seu interlocutor que accepti, d’antuvi, la derrota. És la humiliació del “perdedor” el què vol ERC? Cal recordar-li que, malgrat no tenir majoria absoluta, el poble de Catalunya va elegir CiU per ser governada i que la formació té la obligació de prendre les mesures i creï les lleis que estimi oportunes per a tirar endavant el seu projecte? És evident que necessita recolzaments, però això no implica oblidar els seus propòsits; com també és evident que li caldrà cedir, si vol pactar. Ara bé, ho ha de fer des de la posició que li proposa la Senyora Simó? No ho sé, francament. Però sé que no es pot exigir la humiliació del contrari, perquè és la millor manera de començar malament una negociació.
En certa manera, la posició d’Anna Simó em recorda allò de “cautivo y desarmado el ejército rojo...”. Llavors va començar l’estossinada del vençut.
