La senyora Isabel Esteban Güell publica a La Vanguardia la carta que podeu llegir aquí al costat. Dir-li que: baladre, belladona, cascall, cicuta, dieffenbàquia, figuera, ginesta, grèvol, heura, hortènsia, mandràgora, muguet, patata, regalèssia i, també l’estramoni, són algunes de les plantes tòxiques que en més o menys abundància es poden trobar als camps i boscos del nostre país. Algunes són ben conegudes, però ara s’està posant de moda l’estramoni.
No és inquietant que hi hagi plantes tòxiques en un país (més o menys) civilitzat; no són patrimoni de la selva, no estan amagades en boscos remots de territoris salvatges. Sempre han estat aquí entre nosaltres, no solament per emmetzinar-nos si som menjadors indòmits de tot el què és verd, sinó també per curar-nos. La majoria d’elles tenen usos medicinals prou importants.
El que sí que és digne d’atenció és la pregunta que fa al final de la carta (sic): “¿Cuántos chicos, niños o viejos tendrán que fallecer para que presten atención? Creo que debería hacerse algo al respecto.” Jo suggeriria instal·lar càmeres de vídeo a jardins, boscos i descampats, amb vigilància a distància les vint-i-quatre hores del dia (hi ha qui surt a la nit, ves), amb un sistema d’audio que avisés els qui s’hi acosten. També es podria constituir un cos de vigilants escampats per aquí i per allà, per tal d’evitar que ningú no toqués aquestes males bèsties. O posar-los un senyal (ben dissenyat, esclar) prou visible per a advertir als ignorants. Finalment, si res de tot això no evita que algun capsigrany encara s’emmetzini, jo les arrencaria totes i perill neutralitzat.
Senyora Esteban, qui ha de fer què? Jo aconsellaria de sortir tranquil·lament a passeig sense massa preocupacions i no tastar tot allò que ens fa gràcia; això és: sentit comú.
Publicat a La Vanguardia del dia 2 de setembre de2011