No solament no és admissible aquesta mena de discurs, sinó que és pervers i èticament reprovable. Quan algú es presenta a les eleccions ja sap com estan les coses al país i si no ho sap, malament. Com a servidor públic no pot excusar-se en les errades del seu antecessor: és hereu del bo i del dolent; cal que aprofiti allò que és bo i que corregeixi allò que és dolent. És així. El senyor Rajoy s’ha passat mesos, anys, criticant i negant el pa i la sal al Govern –en tot menys en el què afecta als catalans, que per això ja es posen d’acord –, dient que ell sí que tenia la solució i ara, en una parada de ruc, ens diu que bé, que tindria la solució sinó fos per la nefasta herència que li toca. És una postura inequívocament a la defensiva, perquè sap que haurà de prendre mesures impopulars i enutjoses, sobretot per a ell i el seu partit que veuran així com la seva popularitat baixa a tota vela.
Cal més responsabilitat i menys demagògia i dir i fer allò que cal pel benestar dels ciutadans, sense excuses, sense buscar culpables fora. Quan un hom opta a un càrrec ha de saber a què s’exposa i acceptar tot el què comporta, perquè aquesta és la grandesa dels grans. La gent mediocre sempre troba un manxaire a qui donar la culpa.
