dimecres, 5 d’octubre de 2011

Ja era hora!

Al final ho sabem! Des de que tinc ús de raó que ho sento a dir. Al carrer, al bar, a les places, als cinemes, fins al pati de l’escola. Sempre em quedava el dubte de quina era la realitat d’un eufemisme que perdura en el temps. No sé si en l’espai, si en països nord enllà o sud ençà existeix l’expressió. Però ara s’ha acabat, a casa nostra. El jutjat número 7 ha establert quan val un ou, un testicle vull dir: 50.300 euros. Ara, doncs quan direm allò de “aquest cotxe li ha costat un colló (o dos; o un ou, o dos)” ja sabem que l’andròmina val 50.300 euros (o 100.600 segons el cas).
És bo, sobretot en temps de crisi, anar acotant el preu de les coses i saber a què ens hem d’atendre quan algú utilitza les gònades per a atribuir un valor determinat a les coses. Així tots sabrem a què atendre’ns. Per una vegada els jutges han fet justícia i ens han proporcionat la pedra de toc necessària per a poder valorar, per exemple, els pebrots. Solament em queda el dubte de quin és el criteri que ha usat la judicatura per a establir la xifra: per aquesta quantitat, qui estaria disposat a desprendre’s d’un (o dos) dels seus atributs? Vol, com a mínim, una reflexió tranquil·la, acurada, assenyada. Salut!