dimecres, 1 de juny de 2011

Els homes que no saben riure amb l'humor femení (títol larssonià)

La pallassa Pepa Plana, en una entrevista que li fa Jesús Sancho deixa anar la perla següent (sic):

-¿Y cómo afronta la situación un payaso que está encima del escenario y ve que el público no ríe?
- Al público lo tienes que seducir, que entre en tu juego y en tu código. A veces no te entiende. Hay un tipo de código. Yo soy mujer y emito en femenino mis códigos por lo que me doy cuenta de que un tipo de público masculino no ha aprendido a reír con el humor femenino. De entrada le cuesta mucho porque piensa que se ríe de mí y no conmigo. Poco a poco vas rompiendo estos tabúes. En cambio, la mujer de la misma edad se entrega instantáneamente porque te entiende en el momento. Aunque no hago espectáculos de humor en femenino sino para todos.

O sigui que, per una banda, per fer riure cal seduir el públic, la qual cosa suposa un esforç pel pallasso. Ara bé, quan el qui no riu és "un tipo de público masculino", aleshores la culpa és d'aquests espectadors que "no ha aprendido a reír con el humor femenino". Les dones, en canvi si no riuen, no passa res: continuen essent bones espectadores. Començo estar una mica tip de dues coses: les femellistes que sempre s'han de reivindicar i del costum, estès a tots els nivells periodístics, de separar per sexes tot allò que és separable.
La reivindicació permanent de la condició de dona pressuposa, gairebé sempre, una superioritat de lo femení sobre lo masculí, ja d'entrada, i emet un missatge subliminal que diu: compte tu, home, no diguis res que jo, dona, pugui interpretar com una manifestació masclista perquè t'exposes a l'escarni públic. Hi ha anuncis que recomanen un producte que té com a prescriptor, per exemple: Fulana de Tal, mestra i mare. Com si la condició de mare pressuposés ser bona mare i un títol comparable al de mestra. Ser mare solament pressuposa haver parit, però res més; el que se'n desprèn, per infusió (tendresa, protecció, amor, etc.) s'ha de demostrar. Per tant: el "yo soy mujer y emito en femenino mis códigos" no significa que els codis són emesos com cal; i que siguin femenins no garanteix que siguin graciosos. I, permeti'm dubtar, senyora Planas, de què "la mujer de la misma edad se entrega instantáneamente porque te entiende en el momento"; n'hi deu haver de totes.
La periodista Sílvia Coppulo és la mestressa en separar els homes de les dones: hi té una fixació especial i persistent. De manera que li agradaria que, aquestes fabuloses enquestes amb gran valor sociològic, que es fan en 5 o 10 minuts per antena i a través de xarxes socials o SMS, estiguessin separades per sexes. Es queixa de què la senyora Carme Chacon hagi estat bandejada per ser dona. Permeti'm: he, he, he, he. Miri senyora Coppulo: la senyora Chacon és una política amb totes les conseqüències, que ha jugat les seves cartes i ha perdut. El seu discurset ploramiques i enverinat és d'un maquiavelisme expert, digne del baró socialista més bregat. No es preocupi: tornarà, guanyarà i, espero, continuarà sent dona.
Finalment, i per si de cas, la senyora Plana acaba dient: "Aunque no hago espectáculos de humor en femenino sino para todos". Així sia.
Encara que sigui molt suat... perdoneu, però algú ho havia de dir!