Finançament especial, solidaritat limitada, principi d’ordinalitat...
Per a el PP català, aquestes paraules no existien només fa tres mesos. Tot no i
no. Ara, quan li veuen les orelles al llop, reaccionen amb més engrunes. Ara,
quan el PP li ha vist el cul, diu que és femella; i tos a córrer, que els
catalans van de veres. Engrunes, sí, perquè de seguida posen peròs a la cosa,
com Jorge Fernández Díaz que (sic): “ha
assegurat aquest dilluns que ell està d'acord amb el principi d'ordinalitat,
tot i que ha deixat clar que no pot dur a l'extrem i que qui més té ha de ser
solidari”. O sigui, que canviarà ben
poca cosa, no fos cas que el cafè no arribés per a tothom. Sánchez-Camacho
també s’hi apunta i diu que (sic): “és
una proposta a mig camí entre el sistema actual i el pacte fiscal proposat per
Mas, que Rajoy va rebutjar”. O sigui que el que ens ofereixen no arriba ni
tan sols a l’Estatut que Guerra va “sepillar” i el Constitucional va rebutjar.
Carai, quina oferta tan atractiva, oi? Perquè clar, “algo hay que hacer”. De tota manera, arribada a Madrid, li han
clavat una puntada de peu al cul la majoria de presidents autonòmics.
Mira, sempre és d’agrair que es dignin a presentar alguna
cosa positiva, ni que sigui miserable. Però el problema és que ja no se’ls creu
ningú a Catalunya, perquè sabem que el que prometen és un centèsima part del
què demanem i que encara aquesta centèsima, arribat el moment, resultarà paper
mullat. Game over!
