diumenge, 6 d’octubre de 2013

No n’hi ha prou amb protocols

Llegeixo la notícia (La Vanguardia, 05.10.2013, pàg. 34) i em quedo atònit (sic): “Un nen de set anys va morir ahir quan estava a classe d’educació física, en l’escola Caminillo de Loja (Granada)”. La mort d’un menor és sempre un fracàs, perquè és una vida perduda abans d’hora, desaprofitada. Però no necessàriament ha de comportar el títol de fracassats per als qui n’eren responsables, perquè la vida està feta d’atzars en els quals la paraula seguretat no té cabuda.
Una mort com aquesta colpeja. Si seguim llegint la notícia diu el següent (sic): “Els pares havien informat al centre que al menor li havien detectat ‘un buf al cor’ encara que l’escola no disposava de certificat mèdic sobre això ni havia rebut cap tipus d’indicació sobre possibles limitacions de l’activitat física, segons ha dit la directora del centre”. Si la mort colpeja, les paraules de la directora esgarrifen. Per Déu, on se n’ha anat el sentit comú? A la merda (disculpeu)? A ningú se li acut que un nen amb un buf pot tenir “limitacions de l’activitat física” i procurar que, fins que es tinguin “indicacions”, no realitzi cap exercici que el pugui perjudicar? O sigui que, com que ningú ens ha dit res “oficialment” ja tenim el cul salvat. No m’ho puc creure. Ja fa temps que penso que els protocols han matat per sempre l’autonomia, el sentit comú i que solament serveixen per salvar responsabilitats: com que jo ja he fet el què em deien... Si volem continuar essent humans, hem de prescindir de protocols que encotillin les decisions dels professionals. Prefereixo que el meu metge s’equivoqui ell, no pas el protocol.
El curiós del cas és que aquesta sonsònia s’escolta a tots els nivells. Així, ara, amb tot el merder del projecte Castor per l’emmagatzematge de gas, el primer que han fet les administracions i els responsables directes és buscar el patracol de permisos i estudis per tal de salvar les castanyes: si els tenim tots ja no som responsables. Fals. Quan es produeixen fets greus, malgrat s’hagin complert els protocols al peu de lletra, sempre hi ha un responsable que l’ha espifiada. Responsable comporta assumir responsabilitats: a veure quantes dimissions hi haurà? Un pèsol?