Tot sigui dit amb tots els respectes cap a l’Antoni Puigverd
hi ha articles que semblen “d’encàrrec”. El seu a La Vanguardia (“Ara és l’hora,
moderats”, 28.10.2013) en té totes les característiques, sobretot després de l’editorial
que publicava aquest diari el diumenge dia 27. Però això només és una anècdota de
la filípica que ens endinya el Puigverd, de cop i sense engaltar. El pitjor és
que sembla –repeteixo i subratllo el sembla– oblidar com tants d’altres que el
mandat del poble no és precisament aquest. M’agradaria saber d’on treu “la majoria potencial: la dels catalans
reformistes”. Em sembla un invent,
ja dic, d’encàrrec, la segona via de la tercera via, potser? No sembla
plausible. No veig que la moderació que proposa sigui acceptable, perquè España
ha demostrat amb escreix que el seu diàleg és fals, que es basa en les promeses
“zapateres” dels “apoyaré” i que el que vol, en realitat, no és resoldre el
problema català, sinó derrotar-nos altra vegada.
I cal decidir-se, a vegades, entre el blanc i el negre,
entre la vida o la mort, quan ja no hi ha tons perquè algú s’ha encarregat d’esborrar-los
una vegada i una altra: tots els estatuts han acabat en estatutets tutelats bé
per militars, bé per alfonsos que
passen el ribot impunement amb acabats a mida del Tribunal Constitucional. L’actual
actitud de la ciutadania no és un extremisme, com pretén fer-nos veure el
Puigverd, sinó la única sortida a la qual s’ha vist abocada per la contínua
negativa de l’Estado a la nostra voluntat de ser. Les decisions entre el blanc
i el negre sempre són emprenyadores, perquè exigeixen un grau de compromís i
audàcia que a molts els fa tremolar. Ens preguntaran si volem ser independents
o no; la possibilitat de ser independentets
no existeix.
Finalment, en una frase d’aquelles que semblen
incontestables se’ns convida a la reflexió: “La llibertat no rau en el fet d’escollir entre blanc i negre, sinó en
la reconsideració de l’elecció prescrita”. No sé si sabré interpretar el sentit
de tant enlairat pensament, però a voltes, reconsiderant i tornat a considerar
el tren passa i no sol tornar fins al cap de dos o tres-cents anys. Massa
temps, per mi.
