dimarts, 29 d’octubre del 2013

Passe passe le temps...

Tot sigui dit amb tots els respectes cap a l’Antoni Puigverd hi ha articles que semblen “d’encàrrec”. El seu a La Vanguardia (“Ara és l’hora, moderats”, 28.10.2013) en té totes les característiques, sobretot després de l’editorial que publicava aquest diari el diumenge dia 27. Però això només és una anècdota de la filípica que ens endinya el Puigverd, de cop i sense engaltar. El pitjor és que sembla –repeteixo i subratllo el sembla– oblidar com tants d’altres que el mandat del poble no és precisament aquest. M’agradaria saber d’on treu “la majoria potencial: la dels catalans reformistes”.  Em sembla un invent, ja dic, d’encàrrec, la segona via de la tercera via, potser? No sembla plausible. No veig que la moderació que proposa sigui acceptable, perquè España ha demostrat amb escreix que el seu diàleg és fals, que es basa en les promeses “zapateres” dels “apoyaré” i que el que vol, en realitat, no és resoldre el problema català, sinó derrotar-nos altra vegada.
I cal decidir-se, a vegades, entre el blanc i el negre, entre la vida o la mort, quan ja no hi ha tons perquè algú s’ha encarregat d’esborrar-los una vegada i una altra: tots els estatuts han acabat en estatutets tutelats bé per militars, bé per alfonsos que passen el ribot impunement amb acabats a mida del Tribunal Constitucional. L’actual actitud de la ciutadania no és un extremisme, com pretén fer-nos veure el Puigverd, sinó la única sortida a la qual s’ha vist abocada per la contínua negativa de l’Estado a la nostra voluntat de ser. Les decisions entre el blanc i el negre sempre són emprenyadores, perquè exigeixen un grau de compromís i audàcia que a molts els fa tremolar. Ens preguntaran si volem ser independents o no; la possibilitat de ser independentets no existeix.
Finalment, en una frase d’aquelles que semblen incontestables se’ns convida a la reflexió: “La llibertat no rau en el fet d’escollir entre blanc i negre, sinó en la reconsideració de l’elecció prescrita”. No sé si sabré interpretar el sentit de tant enlairat pensament, però a voltes, reconsiderant i tornat a considerar el tren passa i no sol tornar fins al cap de dos o tres-cents anys. Massa temps, per mi.