dimarts, 15 d’octubre de 2013

Del terrorisme verbal

Ahir, José María Aznar, a Sant Sebastià, durant un acte de reparació de les víctimes del terrorisme, va llançar una de les seves filípiques carregades amb bala. Si un hom té la paciència de llegir-se el discurs es donarà compte de seguida que és el de sempre: JO sóc el bo, qui no està amb mi està contra meu i, en conseqüència, és dolent, molt dolent i serà severament castigat. Però a més, es percep un to de violència que certament fa reflexionar pel terror subjacent que revelen les seves paraules. Al meu entendre, arriben al clímax de la intimidació amb el paràgraf següent (sic): “Y por tanto quien la ignora [la Constitución], la incumple, la suspende o la aplaza está fuera de la ley, actúa contra la voluntad nacional, y debe percibir sin que le quepa la menor duda las consecuencias de sus actos”. Sobretot en la darrera frase, em recorda el gest del mafiós, del totalitari, del guardaespatlles pinxo, del perdonavides: és aquella empenta que clava l’individu abjecte a aquell que no li agrada per demostrar-li qui mana. Em recorda l’obscuritat en què es mouen la gent de l’ampa, la més bruta i infecta que corca la convivència i  coarta la llibertat. El senyor Aznar és un personatge sinistre, preocupant, intrigant, que sembla arraulit i vigilant en algun racó per llençar-se a la jugular de la llibertat a la menor ocasió.