dijous, 17 d’octubre de 2013

Morts d’un cantó i de l’altre

S’ha parlat aquests dies del perdó que l’Església catòlica hauria de demanar per el seu recolzament durant 40 anys al règim de Franco. D’altres diuen que els republicans haurien de fer el mateix amb les purgues que es van produir abans i durant la guerra civil. Potser tots s’haurien d'asseure i parlar, però els diferents Gobiernos espanyols no han facilitat mai aquest diàleg i així anem. El perdó hauria de ser mutu, però qui ha de començar?
Reflexionant, hi ha dos arguments que em sembla que inclinen la balança. Sé que parlar del “i tu més” no és un argument correcte, jo mateix he criticat aquesta mena de justificacions: són infantils. Però quan les diferències són abismals potser cal recordar-ho. Així, el terror d’esquerres va durar 3 tristos anys, mentre que el de dretes es va allargar més de 40. Durant aquets 14600 dies, Franco va dedicar temps, diners i voluntat a desfer-se dels seus enemics, i a fe de Déu que s’hi va aplicar. Al darrera, les panxes plenes dels bisbes, que els tronxos eren una altra cosa. Sempre sota pali, “Caudillo por la gracia de Dios”, són dues expressions de connivència massa evidents i vergonyants.  D’altra banda hi ha la més que grapejada transició. En aquell procés, sota la mirada vigilant i amenaçadora de l’estament militar, es va exigir a la gent d’esquerres a passar pàgina, a cobrir amb ignomínia els seus morts. És per això que moltes i moltes famílies no han pogut encara enterrar amb dignitat els seus. I encara més: una llei d’amnistia que fa vergonya va indultar a l’avançada tots els criminals de Franco, i a ell mateix per descomptat.
En definitiva, estar amb el cap sota la bota franquista va provocar que el patiment d’una de les parts s’estengués en el temps de manera cruel; i la generositat que van mostrar la gent d’esquerres en callar durant la transició, bé mereixerien un respecte. Una vegada reconegut el greuge major asseure’s i perdonar-se, no seria gens difícil. Mentre, però, hi hagi personatges sinistres com Rouco o sermons com el que es va sentir en la beatificació de Tarragona, no crec que de l’altra banda hi hagi cap moviment. Com deia, així anem...