El Papa Francesc ha dit que la cúria és la lepra de l’Església.
És a dir, l’elit catòlica és la causa de les malalties que corquen els
principis fundacionals de la institució. Aduladors, vividors, delinqüents de la
fe i de la pela, cardenals ben alimentats que s’aprofiten del sistema: això és
la cúria de Roma. Els set pecats capitals campen pel siti de Pere... i també
per la cúpula d’Unió. Duran ha traït, en exclusiu benefici propi, els principis
elementals del seu propi partit, així com la cúria ho ha fet amb l’Església. Duran
practica, amb constància i persistència encomiables, cada un dels set pecats.
La seva estança al Palace de Madrid durant anys i panys –no res, una suite de més de 400 euros al dia– és la
prova de la seva gola. L’avarícia ens la va expressar fa poc quan va dir ben
clarament que no podia deixar la política perquè, de què viuria? El sou de
professor li sembla una misèria. I la ira? Emprenyat amb Convergència, se’n va
a dinar amb el Navarro per tocar la gaita al President Mas, un gest força
freqüent. El seu desig d’un ministeri español, manifestat al llarg de lustres,
és l’expressió de l’enveja que sent pels qui són al Gobierno. La supèrbia; a la
ciutadania, Duran se la mira de reüll: és el mal menor que li permet seguir al
Palace. Però, al poble se l’ha de canalitzar, se l’ha d’alliçonar, no cal donar-li
massa explicacions. Quan Évole li va preguntar per les seves despeses, Duran li
va contestar que “No le importa ni a
usted ni a nadie. Eso es pura chafardería”. Xafarderia mirar pels diners
públics? La mandra, la que li fa emprendre qualsevol procés que pugui posar en
perill els seu status. Em queda la luxúria: francament, no en sé res dels seus “picos
pardos” madrilenys. Però diària que un cert onanisme social es percep en les
seves formes autoritàries i paternalistes, quan s’adora en el seu propi
egocentrisme displicent. Deixem-ho aquí.
En pocs minuts, Mònica Terribas va aconseguir que Duran es
retratés ben bé tal com és: un polític professional, àvid de poder, insaciable tremuja
de diners, incapaç de fer res fóra del seu escó a Madrid. Jo pregunto: no serà ell
mateix un pa com unes hòsties?
