dimarts, 29 d’octubre de 2013

El paper de Convergència

Em van ensenyar, ja fa molts anys, que el balanç d’una empresa no és res més que la fotografia d’un moment molt determinat. Quan has acabat el balanç, ja no val gaire. Doncs amb les enquestes passa el mateix: no són altra cosa que la imatge sociològica estàtica d’aquelles hores en què s’ha realitzat l’enquesta. Aquí està la clau de la cosa, en la paraula estàtica. En la darrera enquesta de El Periódico sembla que CDC s’emporta el pitjor resultat, per quan veu que perd diputats, i no pocs. Ara és quan el partit ha de demostrar maduresa i sentit polític i aguantar el xàfec, tal com  ha assenyalat Lluís Corominas (sic): “No ens distraguem i, sobretot, que ningú es posi nerviós”. Té raó. Hi ha dos principis que CDC hauria de tenir molt clars al meu entendre. El primer, abandonar els tacticismes, perquè en tràngols com aquest a la curta i a la llarga, es paguen molt cars. N’és un exemple el PP, que està pagant cara la seva tàctica de fer la gara-gara a les AVT. Seria fàcil ara abandonar-se a la “moderació” que predicava l’editorial de La Vanguardia de diumenge per tal de salvar uns quants milers de vots, però aleshores en fugirien a desenes de milers cap a ERC. El segon, abandonar UDC. La teoria de que CDC perdria el 20% dels votants d’UDC està per demostrar. Potser és cert, però seria una pèrdua momentània que a més afavoriria el retorn dels fugats a ERC. Duran i Lleida és una rèmora per al mandat de la ciutadania, un personatge que ha mostrat a tort i a dret que el que més li interessa no és el país, ni tan sols el partit; la seva màxima preocupació és ell i els diners que cobra de tots nosaltres. I això, avui per avui, és el que fa més mal a la política, perquè aquell poble que havia estat acusat de girar-li l’esquena ara ha pres les regnes i personatges com Duran fan fàstic.
Pot ser que CDC no guanyi les properes eleccions, no es pot guanyar sempre. Però si és un exemple de servei, si sap prendre decisions en la direcció que la ciutadania ha mostrat amb escreix, si té dirigents amb un alt sentit d’Estat no trigarà gaire a remuntar. Miquel Iceta es retratava l’altra dia en sentit contrari quan afirmava que als partits no hi ha crisis quan tenen el poder. No en tenen perquè tots els estómacs van tips i a ningú li ronca el ventre. Però quan una estructura sap sobreviure en l’àmbit privat, fora de la política, ningú es queixa de gana, ans al contrari, tothom s’espavila i és capaç de treballar pel retorn sense dependre de la “subvenció” del ciutadà. I la gent, que no té un pèl de tonta, se’n dona compte i sap el què els convé.