En una tertúlia recent, una coneguda em va raonar que per a
ella la fidelitat no és una qualitat que ella considerés especialment valuosa.
Em va fer reflexionar, certament. La fidelitat, efectivament, no està avui
especialment en voga, ben al contrari es considera un fre a la llibertat
individual. Jo vaig pensar que precisament la fidelitat no forma part de l’individu,
sinó de les relacions entre individus. Per això necessita de l’aportació d’almenys
dues parts; sense la participació, sense la voluntat de l’altre un no pot
pretendre fidelitat. Però també passa el mateix amb la infidelitat: perquè
sigui èticament acceptable ha de ser pactada i acordada d’antuvi. La fidelitat és
innegociable a posteriori i només pot provocar el trencament de la relació. La
fidelitat no és equivalent a lleialtat. Aquesta pertany a un altre àmbit de
relacions, com poden ser les polítiques o les laborals. Així penso que un patró
no pot exigir fidelitat a un empleat i viceversa, però sí que es poden demanar lleialtat.
La fidelitat implica un compromís profund, sense límits, i
això espanta; mentre que lleialtat, al meu entendre, solament busca el respecte
per les regles del joc. Això ja és més assumible per una societat que no vol
lligams sentimentals, dels sentiments i sí emocionals, de les emocions.
