dimecres, 23 d’octubre de 2013

L’ull que no descansa

A ran de la mort de Juan Andrés Benítez al carrer Aurora del barri del Raval de Barcelona, durant la seva detenció per part dels Mossos d’Esquadra, he reflexionat de nou sobre la plaga contra la llibertat del ciutadà que són les càmeres de vídeo instal·lades arreu. Invocant la seguretat del propi espiat, els estats ens vigilen de forma indecent a través de filmacions més o menys legals. Quan no són càmeres “oficials” són les dels caixers dels bancs o les dels comerços que faciliten imatges impagables als servidors de l’ordre. L’ús però que se’n pot fer i el xantatge visual que se’n pot obtenir m’indignen. Però ah! Avui hem tingut un exemple de que aquests estris que són els telèfons intel·ligents, són l’arma del maquis ciutadà. Avui, el diari El País publica dos vídeos on es pot veure l’actuació dels agents durant la detenció de Juan Andrés Benítez i desmenteix la versió mentidera dels policies: onze homes fets i drets colpejant-ne un de sol, estirat a terra i emmanillat. Gloriosa imatge.
Els poders públics –i de passada els ciclistes xivatos– haurien de rumiar bé espiar els ciutadans, perquè se’ls girarà en contra i la impunitat de la violència institucional serà permanentment fiscalitzada, no pas per desenes d’ulls, sinó per milers de petits ginys que caben a qualsevol butxaca i que no necessiten cap permís, per ara, per certificar una actuació. Vistes les pressions que s’han exercit perquè aquestes imatges no arribessin a la instrucció, indica fins a quin punt els Mossos no les tenen totes.