dissabte, 5 d’octubre de 2013

De nou, gerents miops

Els mitjans es fan eco dels esforços de l’anomenat lobi del pont aeri per trobar una solució al conflicte entre Catalunya i España. Com sempre que es produeixen turbulències, aquestes elits s’inquieten i el cul se’ls remou als seient, temorosos de què la seva posició privilegiada perilli. La seva preocupació és que els seus interessos econòmics, que no d’altres, es vegin amenaçats per un nou statu quo que els permeti seguir fent diners a tota vela. En realitat, el diner no té cap ideologia, més aviat té tendència a agafar-se a l’aspre que calgui per mantenir-se: així, tant els fa acumular riquesa a l’Iran sota un règim islamista, com a Luxemburg. Si bé ho mirem, l’única cosa que els fa realment por és el moment just del salt d’una situació a l’altra; els sembla que en aquesta maniobra podrien prendre mal.
És sorprenent. Em ve a la memòria dels anys d’estudiant el títol “La miopia de la gerència” de Theodore Levitt. Si analitzem, ni que sigui superficialment, l’actitud d’aquestes elits evidencia aquesta miopia endèmica. A veure, quant els costa el pont aeri cada any? Solament per aquesta partida del pressupost ja haurien de pensar que mai més haurien de viatjar a Madrid, amb aquest mitjà costós, si Catalunya esdevingués independent. Haurien de pensar que ara el trajecte és Barcelona-Madrid, i aleshores seria Barcelona–el Món. Per Madrid no arribarem mai al món: ja s’han cuidat, i es cuidaran, a la capital de no deixar-nos passar. Crec que haurien de mirar més enllà d’un sacseig momentani, d’un reposicionament lleuger, deixar-se de les visions a curt termini que ens caracteritzen als mediterranis –potser per això avancem menys que els nòrdics–, mirar més enllà del nas i ser més audaços. Al cap i la fi, contribuir personalment al naixement d’un nou Estat no deixa de ser una nota d’honor al currículum definitiu.