Els mitjans es fan eco dels esforços de l’anomenat lobi del
pont aeri per trobar una solució al conflicte entre Catalunya i España. Com
sempre que es produeixen turbulències, aquestes elits s’inquieten i el cul se’ls
remou als seient, temorosos de què la seva posició privilegiada perilli. La
seva preocupació és que els seus interessos econòmics, que no d’altres, es
vegin amenaçats per un nou statu quo
que els permeti seguir fent diners a tota vela. En realitat, el diner no té cap
ideologia, més aviat té tendència a agafar-se a l’aspre que calgui per
mantenir-se: així, tant els fa acumular riquesa a l’Iran sota un règim
islamista, com a Luxemburg. Si bé ho mirem, l’única cosa que els fa realment
por és el moment just del salt d’una situació a l’altra; els sembla que en
aquesta maniobra podrien prendre mal.
És sorprenent. Em ve a la memòria dels anys d’estudiant
el títol “La miopia de la gerència”
de Theodore Levitt. Si analitzem, ni que sigui superficialment, l’actitud d’aquestes
elits evidencia aquesta miopia endèmica. A veure, quant els costa el pont aeri
cada any? Solament per aquesta partida del pressupost ja haurien de pensar que
mai més haurien de viatjar a Madrid, amb aquest mitjà costós, si Catalunya
esdevingués independent. Haurien de pensar que ara el trajecte és
Barcelona-Madrid, i aleshores seria Barcelona–el Món. Per Madrid no arribarem
mai al món: ja s’han cuidat, i es cuidaran, a la capital de no deixar-nos
passar. Crec que haurien de mirar més enllà d’un sacseig momentani, d’un reposicionament
lleuger, deixar-se de les visions a curt termini que ens caracteritzen als
mediterranis –potser per això avancem menys que els nòrdics–, mirar més enllà
del nas i ser més audaços. Al cap i la fi, contribuir personalment al naixement
d’un nou Estat no deixa de ser una nota d’honor al currículum definitiu.
