dilluns, 21 d’octubre de 2013

Zapatero i Catalunya

Sembla que José Luís Rodríguez Zapatero, ex-president del govern espanyol, treu el nas als mitjans a veure si li disparen o no. És com aquell conill que va traient les orelles des de darrera les mates, a veure si els gossos l’han perdut de vista i pot menjar-se alguna rosca. Va deixant anar entrevistes i comentaris, potser tímids, però amb la clara intenció de reaparèixer si no corre perill d’extinció. A la cadena de TV La Sexta va declarar que “el que no pot ser, no passarà” i que “ningú pot fer allò per a la qual cosa no té competència constitucional”. Bé, són frases que duen enlloc perquè des de Madrid, des del PP, les repeteixen constantment. Zapatero, com gairebé sempre, només deixa anar obvietats que no aporten res de res al debat.
Si bé en un moment de l’entrevista fa una mica d’autocrítica quan diu que “vaig trigar a utilitzar la paraula ‘crisi’, va ser un error clar”, no fa cap referència al seu “aprovaré l’Estatut, etc.”. Si tingués dos dits de front, aquest home de somriure perenne, hauria de saber que és el detonant de l’estat actual de relacions entre l’Estat espanyol i Catalunya. És l’inductor principal de la deriva independentista que els catalans hem pres en els darrers anys. A Espanya, poblada d’espanyols, els surt gratis prometre l’oro i el moro i després fer els que els dona la gana. Només cal veure que el PP, després de passar-se per l’engonal tot el seu programa polític, avui encara tornarien a guanyar. I es pensen que a Catalunya, poblada de catalans, és el mateix. Doncs serà que no: al nostre país impera allò de “a sants i nadons, no els prometis si no els dons”, i amb aquella espantada d’un estatutet passat per aigües i ribots es pensaven que ens tindrien contents per 30 anys més. Els sortirà car, perquè excepte les lleis de la física tot és modificable, els agradi o no. De tota manera: gràcies senyor Zapatero.