Sembla que José Luís Rodríguez Zapatero, ex-president del
govern espanyol, treu el nas als mitjans a veure si li disparen o no. És com
aquell conill que va traient les orelles des de darrera les mates, a veure si
els gossos l’han perdut de vista i pot menjar-se alguna rosca. Va deixant anar
entrevistes i comentaris, potser tímids, però amb la clara intenció de
reaparèixer si no corre perill d’extinció. A la cadena de TV La Sexta va
declarar que “el que no pot ser, no
passarà” i que “ningú pot fer allò
per a la qual cosa no té competència constitucional”. Bé, són frases que
duen enlloc perquè des de Madrid, des del PP, les repeteixen constantment.
Zapatero, com gairebé sempre, només deixa anar obvietats que no aporten res de
res al debat.
Si bé en un moment de l’entrevista fa una mica d’autocrítica
quan diu que “vaig trigar a utilitzar la
paraula ‘crisi’, va ser un error clar”, no fa cap referència al seu “aprovaré l’Estatut, etc.”. Si tingués
dos dits de front, aquest home de somriure perenne, hauria de saber que és el
detonant de l’estat actual de relacions entre l’Estat espanyol i Catalunya. És
l’inductor principal de la deriva independentista que els catalans hem pres en
els darrers anys. A Espanya, poblada d’espanyols, els surt gratis prometre l’oro
i el moro i després fer els que els dona la gana. Només cal veure que el PP,
després de passar-se per l’engonal tot el seu programa polític, avui encara
tornarien a guanyar. I es pensen que a Catalunya, poblada de catalans, és el
mateix. Doncs serà que no: al nostre país impera allò de “a sants i nadons, no
els prometis si no els dons”, i amb aquella espantada d’un estatutet passat per
aigües i ribots es pensaven que ens tindrien contents per 30 anys més. Els sortirà
car, perquè excepte les lleis de la física tot és modificable, els agradi o no.
De tota manera: gràcies senyor Zapatero.
