No s’avança sense arriscar-se. Aquest és un principi que
qualsevol persona intel·ligent té interioritzat. Ho podríem comparar amb aquell
soldat que avança enmig d’un camp de mines: sap que el proper pas pot ser fatídic,
però també sap que quedar-se aturat és la mort segura. Quan un emprenedor, comença
un nou projecte, sap que pot perdre bous i esquelles. Per moltes previsions i
futuritzacions que munti per tal de predir el futur, sap que al capdavall haurà
de decidir: o perdre la oportunitat o tirar endavant per avançar. També sap que
com més escenaris analitzi, com més dades manegi, en lloc de reduir la
incertesa l’augmentarà. Al capdavall, el seu olfacte, la seva intuïció, basada
o no en estudis seriosos, serà la qui decidirà. El futur en sí mateix és una
incertesa i, per tant, un risc.
En aquests moments apassionants, cada un de nosaltres hauria
de ser un emprenedor i valorar els riscos que suposa la independència, valorar
les oportunitats i decidir. Totes les veus que s’aixequen i reclamen
explicacions, que exigeixen certesa, són les dels qui mai no prendran la
decisió i es deixaran arrossegar per la riuada o no, i es quedaran palplantats
fins que l’onada se’ls emporti. Ningú, repeteixo, ningú decidirà per nosaltres;
ningú ens donarà cap certesa. És cadascú individualment i lliure que, basant-se
en la seva intuïció, en el seu nas, havent reunit tota la informació ingent als
mitjans, qui haurà de tirar endavant o no. El risc no admet certeses, només
coratge i valor per tirar endavant, oblidem profetes i taumaturgs perquè ningú
farà el camí per nosaltres.