Que la publicitat obeeix a, entre altres variables, la
realitat social és evident. Els venedors d’idees o de productes necessiten un
missatge per a cada moment. Ja sigui per posar-se a favor del corrent social
vigent, si els interessa, o en contra si els molesta. Anar a favor és fàcil,
perquè el missatge serà ben rebut, però anar en contra ja no ho és tant perquè
el tret pot errar i aleshores les pèrdues poden ser immesurables, almenys d’antuvi.
A Catalunya vivim ara temps apassionants, però convulsos, on
el que sembla una majoria social tendeix cap a la independència: un moviment
social potent i formidable. I això desperta les antenes d’empresaris i
publicistes. Si ens posem contra el moviment i triomfa, serem traïdors. Si ens
posem a favor i fracassa serem babaus. A més, la incertesa, el risc, no els
convé. Cal buscar per tant un missatge neutre, però de cap manera innocent. I als
publicistes del Banc Sabadell –“El de les millors empreses. I el teu”– els
sembla que l’han trobat comprimit en una sola paraula: seny, emblema d’una
cultura. Sembla clar, i no ho és gens; i aquí intervé la tècnica de la subliminalitat.
Fixem-nos que podrien voler dir: feu el que vulgueu, però tingueu seny. Però
no, perquè només cal llegir les opinions dels quatre personatges, tots ells
influents opinadors. Ruscalleda és la més contundent: “tots som diferents, per tant, hi ha d’haver un ordre”. Pel to de la
frase només falta que la cuinera afegeixi que l’ordre “ha de ser, naturalment, el meu”. La Pilarin, que sembla innocent i
confiada, ens demostra que no ho és tant quan rectifica la seva aparent naturalesa
i ens diu que “potser és a l’inrevés, on
no ha arribat la imaginació a vegades hi has de posar seny”, frase, d’altra
banda, digna d’una anàlisi. David Carabén és potser el més tou: atribueix l’adveniment
del seny a la disminució de l’energia juvenil. I arribem al clímax quan Quim
Monzó, l’incontestable rebel flagel de la papaneteria, afirma amb contundència:
“Jo he fet moltes bestieses a la vida,
que no explicaré, que ara no faria”. Redéu.
Per tant, el missatge que em transmet, a mi, l’anunci del
banc és el següent: “però què foteu beneits, on aneu amb tot això de la
independència, que us heu begut l’enteniment, que no ho veieu que fins i tot l’elit
del país es penedeix del seu mal cap? Seny!”. La darrera paraula, usada
perversament, és un xantatge directe a l’essència del bon català.
Voldria pensar que els he pillat.
