Antoni Bassas entrevista al filòsof Josep Ramoneda a l’Ara i
ens deixa anar una pregunta extraordinàriament dura: “Si la feina no et permet viure com una persona decent, quin sentit té
el sistema?” Una veritat que interpel·la, mirant als ulls, la classe
política sencera. Ara, mes que mai, tinc la sensació que totes les garanties
que donava l’Estat se n’han anat a fer punyetes davant la mirada inoperant dels
governants. L’economia els ha engolit i ens ha deixat als ciutadans sols davant
la ferocitat d’un capitalisme omnipresent i omnipotent. Aleshores, la pregunta
de Ramoneda du implícita la resposta: el sistema, quan no procura per la
decència vital dels administrats, no serveix per a res. Cada vegada amb més
intensitat les persones ens convertim en la nosa del sistema: consumim salut,
carreteres, medicaments, neteja i, se’ns acusa d’abusar-ne; i el sistema ens
castiga. Ens regategen fins i tot el dret d’estar malalts i aviat haurem de
pagar per tenir-ne el dret. El sistema és pervers perquè absorbeix l’esforç del
ciutadà, el fruit del seu treball, i cada vegada els dedica menys recursos;
cada vegada els dona menys a canvi. Ben contràriament, el sistema dedica els
recursos a pagar els errors del mal cap del poderosos.
Posats com estem els catalans en la dèria –que no en la
histèria que Duran Lleida ens vol atribuir– de ser independents seria bo que,
una vegada aconseguit l’objectiu, penséssim amb tranquil·litat i serenor quina
mena de sistema volem. Serà aleshores que en tindrem la oportunitat i no la
podem malbaratar.
