Els partits que defensen el dret a la independència de
Catalunya sembla que volen esgotar totes les vies legals per a arribar a la
consulta. Podria ser una postura prou assenyada: demostrar a la comunitat
internacional que s’ha provat de totes les maneres possibles poder interpel·lar
l’opinió de la ciutadania. Aleshores, diuen, es veuria que la decisió de l’Estat
és merament política i que no té la voluntat de permetre-ho. La comunitat
internacional es mou, sempre, pels fets consumats. Només hem d’observar com es
produeixen els darrers reconeixements de nous estats o de nous statu quo. Al final, el que compta són
les relacions que es puguin establir a partir de la nova posició. Excepte quan
les escissions siguin, violentes i hagin provocat crims execrables, el
reconeixement és ràpid, en pocs anys, i en l’entremig no es trenca res. La
comunitat internacional observa i decideix en funció dels seus interessos, no
pas de les seves polítiques o ideologies. És aquí on Catalunya té un dels punts
més forts. A Europa seria contribuent net en tot i per la resta del món, en tot
cas, no seria cap problema. Seria una nació activa, amb plantejaments moderns i
progressistes, assenyada i lliure de sospites involucionistes; democràtica per
vocació, sense passats obscurs i, si ho sabem fer, neta de compromisos i un
aliat de fiar.
Ara, España sembla que ens vol fer campanya dels
inconvenients de separar-nos. Si som proactius, hauríem de trobar els
avantatges que obtindrien els espanyols de la separació de Catalunya, en lloc
de refregar-los que hi perdrien l’“oro i
el moro”. Hem de trobar fets demostrables de que España seria un país millor
sense una Catalunya emprenyada a perpetuïtat. Repto a la intel·ligència dels
nostres polítics a posar-s’hi i així potser no hauríem d’esgotar tantes vies.
