A vegades em perd l’ansietat d’escriure immediatament sobre
un fet o una opinió. I ho sé: mai se m’han posat bé les presses i sé que,
després de deixar reposar un desig, el resultat és molt millor, més equilibrat.
És per això que he esperat, impacient, a llençar-me a redactar aquestes
ratlles. Immers en el debat del Parlament he fullejat amb atenció els diaris, he llegit tot el que el meu temps m’ha permès, i després d’anys de subscriptor
de La Vanguardia em permeto dubtar de la qualitat equànime de la publicació. La
secció de cartes al director, de la qual en sóc usuari freqüent, ha estat per
mi un termòmetre de l’anar i venir del país, un exponent dels temes que
interessen i que estan a l’actualitat. És per això que en veure aquesta secció
dels dos darrers dies he arribat a la conclusió de què alguna cosa ha canviat
en els criteris: amb el debat intensíssim al Parlament sobre el sobiranisme,
cap carta sobre el tema. Això sí, sembla que solament és notícia la tonteria de
la sèrie Isabel i la Plaça del Rei. No solament aquesta secció, sinó també els
titulars; el d’avui és aclaparador: “Mas
accepta una consulta que inclogui la tercera via”. Considerar que aquesta
opció és la defensada pel President, després de sentir el seu discurs i el de
Junqueras, em sembla absolutament fóra de lloc i inadequat. Hi ha altres
paraules, frases, que definirien millor el discurs de Mas: vaig sentir clarament
com deia, contradient explícitament Duran, que les terceres vies porten anys i
panys fracassant i que és inútil plantejar-les.
Vist tot això, els meus dubtes sobre la línia d'opinió de La Vanguardia avancen, més quan a l’Editorial d’avui s’afirma el
següent: “(...) una tercera via que
Mas va rebutjar afirmant que en els últims cent anys aquestes solucions no han
funcionat”. Com lliguen aquell titular amb aquesta referència? Alguna cosa
grinyola a La Vanguardia, un grinyol que em burxa la orella i m’intranquil·litza.
