Tinc un parent que és del PP. Sí mira, què hi vols fer. L’home
no és català ni viu aquí, però tot i així, és del PP. Ell, ja jubilat, és una
excel·lent persona que col·labora activament en tot allò que organitzen al
poble i fins i tot en va ser regidor. Pel PP, per descomptat. A casa, va tenir
cura dels seus sogres fins que van morir i els va cuidar amb amor i sol·licitud
admirables. Encara el recordo plorant com una criatura al cementiri quan va
morir la sogra. Ja us dic, una persona en qui confiaria absolutament. Fa ben
poc vaig estar a casa seva –només ens veiem molt de tan en tan a causa de la
distància– i vam estar parlant tranquil·lament fins que va sorgir la història d’un
robatori que vam patir a casa. En contar-li que la policia sabia perfectament
qui eren els malfactors, va saltar dient que ell ja els hauria detingut. Jo li
vaig dir que la policia no podia emmanillar ningú sense proves. Però no el vaig
poder convèncer: encara està amb aquella guàrdia civil que, amb quatre
mastegots, treia confessions a innocents i culpables. Dic això perquè es vegi
la dualitat del personatge: en al pla individual una bona persona, en el públic
tota una altra cosa.
Tinc un altre parent estranger: de Soria. Aquest no és del
PP. El xicot té una filosofia de vida molt particular i posseeix un agudíssim
sentit d’observació. Ell actualment té cura, també, de la seva sogra, víctima d’un
munt de dolències que la invaliden totalment; una pena. En ell confiaria igual
que en el primer, i això que és d’esquerres. Comentant-li la meva conversa, va
rumiar-s’ho un segons, pocs, i em va dir: no ho entenc; no comprenc com una
persona que s’ha passat la vida treballant com un ase defensa a capa i espasa
un partit com el PP i els voti facin el què facin, incondicionalment. Ell els
ha omplert les butxaques amb el seu esforç i els altres s’ho han petejat tot davant
dels seus nassos.
Pensant-hi jo després, vaig arribar a la conclusió de
que això és España: un país de barrufets que vota en Gargamel.