A voltes tinc la sensació del que el senyor Duran és a Unió
el que la senyora Carme Chacón és al PSC. La senyora Chacón vol ser presidenta d’España.
Per això fa gestos exagerats i perfectament estudiats de manera que no sembli
gens catalana i guanyar-se així el respecte i l’estima dels espanyols. Li cal,
perquè català i president del regne grinyolen. A Duran em sembla que li passa el
mateix: vol servir España i, si pot ser, ser-ne el primer ministre. Segurament perquè Catalunya li sembla un “país
petit”, una província vaja. Ara, la senyora Chacón se’n va a Miami i el senyor
Duran a Panamà. La diferència entre l’un i l’altre està en que ella té l’equivalent
al PSC en el PSOE i a ell li costa d’empassar-se tots els galàpets del PP.
Benvolgut senyor Duran, aquesta esquizofrènia no és
sana, més quan dura anys. Cal que es desprengui d’una de les personalitats i
afronti d’una vegada què vol ser quan sigui gran, és hora de madurar i entendre
que a la vida no es pot tenir tot. A Panamà s’hi pot quedar una temporada i
reflexionar, lluny del soroll que ara fem els catalans. Per cert, a prop d’allà,
a l’Equador, hi fabriquen uns magnífics barrets de palla anomenats panamà o jipijapa. Compri-se’n un senyor Duran, i
quan torni porti-me’n un per mi; ja li pagaré.
