divendres, 13 de setembre de 2013

Fernando Ónega l’espifia

Llegeixo regularment Fernando Ónega, una veu assenyada dins del rebombori periodístic madrileny. A l’article del dia 12 a La Vanguardia (Que lluny, España) fa una anàlisi prou bona de la diada. Penso, humilment, però, que comet l’error de l’”encarrilament”. En la darrera frase del seu article diu així (sic): “Ahir es va veure massa distància entre la paraula Espanya i la paraula independència. Personalment, em causa dolor. I també irritació amb qui no ho va saber encarrilar”.  Encarrilar, reconduir, interpretar, són massa eufemismes per a definir allò que els polítics fan constantment: dur l’aigua al seu molí usant qualsevol mena de subterfugi per a subvertir el mandat del poble. És una ganyota massa òbvia que ja hem vist centenars de vegades. És aquella actitud paternalista que pretén fer les coses “pel nostre bé”. El poble parla clar i net: independència. No s’ha d’encarrilar res, s’ha de recollir el clam i començar a caminar. Res més, és senzill. És potser aquesta claredat la que irrita al senyor Ónega? Una claredat que no admet interpretacions espúries?