No sé si és veritat o no, però conten aquesta història. En
algun país africà hi havia un grup humà que habitava la riba d’un gran llac. La
seva gent vivia de l’agricultura i, també, del peix que treien del llac. Cada
dia, els pescadors de l’aldea treien uns quants centenars d’exemplars i els
intercanviaven per altres aliments. Això era així des de feia centenars d’anys.
Aquella gent vivia bé. Conten, que un bon dia un grup d’europeus es van
presentar al poble: eren patums de la cuina que... “recorrien el món a la recerca de nous sabors”. Obsequiosa, aquella
gent va cuinar peix del llac i el va oferir als fartets i aquests van veure el
cel pel forat del cul. Quina menja aquell peix, quina llepolia! Els va faltar
temps per subscriure un acord amb els natius per tal de que fessin arribar als fogons
més llefecs del món tota la pesca que poguessin. A aquella gent, enlluernada
per la quincalla dels conqueridors, els va faltar temps. Es van tecnificar amb
barques de motor i xarxes gegantines i ara venen peix a dojo. El resultat és
que ara aquella gent no pot menjar peix: ells mateixos no el poden pagar perquè
és massa car i per substituir-lo mengen porqueria que els mateixos europeus els
venen. S’han engreixat i tenen colesterol, malgrat que treballen un munt d’hores
al dia. A més, amb la pesca intensiva, les captures van minvant i els caladors
s’esgoten. Ara es barallen per un bon lloc, pel preu i per veure si fan un moll
on deixar la barca. Títol del conte: anatomia del progrés.
Ara, a Catalunya, passarà el mateix amb els bolets i els caragols.
Com que no em tenim prou amb una cistelleta per fer un bon àpat, els hem de collir
a tones i hem de ser els campions. Arribarà que no en deixarem ni per llavor. I
amb aquesta excusa, l’administració –que sempre vetlla pel nostre bé– ens
posarà una taxa per collir-los. Aleshores sortiran els furtius que es tornaran
violents i haurem de posar guardes als boscos –guardes privats– que es vendran
per la meitat d’un permís. Títol d’una realitat anunciada: anatomia de la
collonada universal humana. I així anar fent, que són quatre dies!
