Veig que el PP(C) ens vol explicar ara la seva història sobre la derrota del 1714
repartint fulletons i fent conferències durant la diada. Està bé. Així sabrem
la seva versió. Em temo però que serà aquella de centrar el discurs a través de
les elits del moment i dels seus actes, i no pas en la vocació dels ciutadans
que el dia 12 ja treballaven pel què avui defensem. És cert que tots els pobles
necessiten, més o menys, una èpica per conformar i enfortir la seva
personalitat nacional, una èpica que, com sempre, es veu d’una manera o d’una
altra depenent de qui se la mira. Així, el descobriment d’Amèrica es veu com
una gesta des d’España i, en canvi, als indígenes sud-americans no els fa cap
gràcia que encara es celebri el 12 d’octubre. Com deia, però, aquest relat
ajuda.
Als espanyols, això de l’èpica els va especialment. El
record de l’imperi els estaca al passat i pensen que nosaltres, o qualsevol
altra nació, som iguals. Per això ara pretenen desmuntar “la tergiversación que los nacionalistas han hecho del asedio a
Barcelona de 1714” –Sánchez-Camacho dixit–.
No pas per un estrany desig pedagògic, sinó per convèncer-nos que aquell passat,
on pensen que recolzem el peu per saltar cap a la independència, és fals i que,
per tant, no tenim raó. Encaterinats com estan en glòries tronades, creuen que
humiliant la història ens desmuntaran el somni. Ja fa temps que l’Armada Invencible es va enfonsar, però
lamentar-se’n encara, no tornarà els arbres als Monegros.
Caldria que es donessin compte que a Catalunya fa temps
que no parlem gaire del passat, que és allà per recordar-lo, sí. Del que es
parla pel carrer és d’un estat nou, d’una nació feta a la mida humana i al
servei dels ciutadans, en definitiva del futur i de la voluntat de ser. Demà, a
la Via Catalana hi anirem gent de totes les edats. Gent gran que ja somiava la
independència fa molts anys i gent jove que s’ha desvetllat fa pocs dies. Tots
compartirem però l’esperança en el futur, no pas la nostàlgia del passat. El peu
no el recolzem en el record sinó en l’anhel audaç de llibertat. Ja ho deia
Martí i Pol: “De res no ens val l’enyor o
la complanta”, i ho sabem. Per això, demà ens agafarem les mans i farem cas
del vell poeta: “Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots
solemnement i clara. / Cridem qui som i que tothom ho escolti.
