dimarts, 10 de setembre del 2013

Passat, present, futur...

Veig que el PP(C) ens vol explicar ara la seva història sobre la derrota del 1714 repartint fulletons i fent conferències durant la diada. Està bé. Així sabrem la seva versió. Em temo però que serà aquella de centrar el discurs a través de les elits del moment i dels seus actes, i no pas en la vocació dels ciutadans que el dia 12 ja treballaven pel què avui defensem. És cert que tots els pobles necessiten, més o menys, una èpica per conformar i enfortir la seva personalitat nacional, una èpica que, com sempre, es veu d’una manera o d’una altra depenent de qui se la mira. Així, el descobriment d’Amèrica es veu com una gesta des d’España i, en canvi, als indígenes sud-americans no els fa cap gràcia que encara es celebri el 12 d’octubre. Com deia, però, aquest relat ajuda.
Als espanyols, això de l’èpica els va especialment. El record de l’imperi els estaca al passat i pensen que nosaltres, o qualsevol altra nació, som iguals. Per això ara pretenen desmuntar “la tergiversación que los nacionalistas han hecho del asedio a Barcelona de 1714” –Sánchez-Camacho dixit–. No pas per un estrany desig pedagògic, sinó per convèncer-nos que aquell passat, on pensen que recolzem el peu per saltar cap a la independència, és fals i que, per tant, no tenim raó. Encaterinats com estan en glòries tronades, creuen que humiliant la història ens desmuntaran el somni. Ja fa temps que l’Armada Invencible es va enfonsar, però lamentar-se’n encara, no tornarà els arbres als Monegros.
Caldria que es donessin compte que a Catalunya fa temps que no parlem gaire del passat, que és allà per recordar-lo, sí. Del que es parla pel carrer és d’un estat nou, d’una nació feta a la mida humana i al servei dels ciutadans, en definitiva del futur i de la voluntat de ser. Demà, a la Via Catalana hi anirem gent de totes les edats. Gent gran que ja somiava la independència fa molts anys i gent jove que s’ha desvetllat fa pocs dies. Tots compartirem però l’esperança en el futur, no pas la nostàlgia del passat. El peu no el recolzem en el record sinó en l’anhel audaç de llibertat. Ja ho deia Martí i Pol: “De res no ens val l’enyor o la complanta”, i ho sabem. Per això, demà ens agafarem les mans i farem cas del vell poeta:  “Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. / Cridem qui som i que tothom ho escolti.