 |
Joan Manuel Serrat amb Cristina Fernández de
Kirchner,demòcrata de tota la vida, en una visat
a la Casa Rosada.
|
Corria l’any 1968, un servidor tenia 14 anys i era un
fervent admirador de Joan Manuel Serrat. El Serrat, aquell any, va començar a
cantar en castellà i el van fitxar per defensar España al festival d’Eurovisió
amb la cançó La, la, la. A mi, en el
meu despertar a la catalanitat, allò em va semblar una punyalada i li vaig fer
la creu: mai més he comprat un disc seu ni he escoltat cap cançó sencera si ho he pogut evitar. Era evident,
per a mi, que s’havia venut a l’or de l’idioma de l’imperi, que li obria un
mercat immens entre el centenars de milions castellano-parlants. Crec la versió
que aleshores va circular en què s’explicava que, d’acord amb el seu
representant José M. Lasso de la Vega, van fer un intent de recuperar el mercat
català que se’ls escapava. Així, van posar com a condició per anar a Eurovisió
poder cantar en català. Pensaven que almenys els concedirien una estrofa, però
ni això. El règim no ho va tolerar i el va entaforar al forat dels records
foscos. Sigui veritat o no –jo penso que sí– el Serrat ja no va cantar gairebé
mai més en català i es va abraçar a España i l’Amèrica Llatina per sempre més.
Ja fa anys que no me n’arriben declaracions polítiques, i si les fa és tan lluny de Catalunya que no el sento. Possiblement nedi entre deu o dotze aigües per no perdre vendes. Tot i així, he de dir que crec que és un gran músic i millor lletrista i que és una llàstima que no el pugui sentir. La meva visió d’ell s’ha amansit però –l’edat ensenya– i si el pogués escoltar pensant que és sincer potser acabaria per ser comprensiu. Però no el sento, no sabem què en pensa de Catalunya i els anhels dels seus conciutadans. Si bé, i mentre no em convenci d’altra cosa, la seva opinió tant me fot, també penso que hi ha molta gent que l’admira i que es mereix altra cosa que el seu clamorós silenci.
Ja fa anys que no me n’arriben declaracions polítiques, i si les fa és tan lluny de Catalunya que no el sento. Possiblement nedi entre deu o dotze aigües per no perdre vendes. Tot i així, he de dir que crec que és un gran músic i millor lletrista i que és una llàstima que no el pugui sentir. La meva visió d’ell s’ha amansit però –l’edat ensenya– i si el pogués escoltar pensant que és sincer potser acabaria per ser comprensiu. Però no el sento, no sabem què en pensa de Catalunya i els anhels dels seus conciutadans. Si bé, i mentre no em convenci d’altra cosa, la seva opinió tant me fot, també penso que hi ha molta gent que l’admira i que es mereix altra cosa que el seu clamorós silenci.
