dilluns, 30 de setembre de 2013

L’ ”acabose”

Certament es fa difícil de mirar la imatge de Pere Navarro i Alicia Sánchez-Camacho asseguts en algun racó del Parlament, després del darrer debat. En comptes de mantenir un contacte discret, van posar-se volgudament de cara a les càmeres, especialment abundants en un dia així. Intent patètic d’ambdós dirigents per no quedar en un espai residual de la política del país? No ho sé, però la imatge és potent i dóna aquella sensació de decadència que tant haurien d’evitar els propis personatges. Sap greu pel PSC; del PP ja en coneixíem perfectament la deriva i totes les reaccions que ha tingut eren, i són, previsibles. El PSC, segons apunta Iñaki Ellakuria a La Vanguardia, reviscola una anomenada “declaració de Granada” que no es creu ningú –recordem l’anterior de Santillana del Mar, amb Maragall– mentre Maurici Lucena encara diu (sic): “crec que és bo que siguem capaços, com en la transició, de seure a la mateixa taula”. En definitiva, del PSC només venen propostes tronades, demodés, que ja no tenen valor avui. Què s’ha fet del veritable progressisme, bandera impenitent d’Obiols? Totes les propostes que ha de fer el PSC són les que es basen en pressupostos passats, antics, rancis,  històrics? Cal espavilar-se una mica i començar a pensar en solucions originals.
Els catalans potser passem ara per il·lusos, perquè alguns pensen que pensem que un estat català ens proporcionarà la felicitat eterna. Però cal que aquests pensadors tan fins s’enfonsin en la idiosincràsia del nostre poble i veurà que el llegir mai no ens fa perdre l’escriure: l’endemà de la derrota del 1714 els barcelonins ja treballaven per això d’ara. El mateix passarà l’endemà del resultat de la consulta: els catalans ja treballarem pel futur. El PSC treballa al passat: mala peça al teler.