dimarts, 17 de setembre de 2013

A Sara Moreno

Aquest octubre farà 35 anys que la Carme i jo ens vam casar. He de dir però que, per motius que no vénen al cas, en vam festejar 9. Comptat i debatut doncs, en fa 44 que compartim la vida. Sobre la base d’aquesta experiència he de dir a Sara Moreno (diari Ara, 17.09.13, Catalunya i Espanya: teràpia o divorci que el seu article) que el seu article no s’aguanta massa. Penso que hi ha coses que només es poden argumentar des de l’experiència i ella, pels seus arguments, no sembla tenir-la. Ni en la vida en comú ni en la vida política. En la parella no n’hi ha prou amb seduir; el que cal per damunt de tot és estimar-se; sense amor, la seducció només és un instrument espuri. Si al cap de 44 anys encara ets capaç de dir t’estimo, no calen seduccions perquè no serveixen. Però amb España fa 300 anys que ens hi van casar, si vols per força, sense res que s’assemblés a l’amor ni de tros. Per tant, parlar ara de “teràpia” de parella quan aquesta no ha existit mai em sembla simple i reduccionista. España ja ha tingut prou temps per seduir-nos i no ha fet ni el gest; ja no diguem de si ha fet per estimar-nos. No hi ha teràpia perquè una part no ha considerat mai l’altra com la parella, sinó com la minyona; i mal pagada.