L’any 1966 Franco va
fer el gran intent de perpetuar el règim amb la Ley Orgánica del Estado, que es
va sotmetre a referèndum. Un referèndum convocat sense cap mena de garantia
democràtica, on només es podia parlar i recolzar el Sí sense pal·liatius. Jo
tenia aleshores 12 anys i sentia els meus familiars parlar-ne gairebé en un
murmuri. Jo pensava en allò de votar: no
ho havia vist mai. En un dinar d’aquells de celebració, algú li va preguntar al
meu tiet Ramon què votaria. El tiet Ramon, soldat de la quinta del biberó, home
irònic, va arronsar les espatlles i va respondre que no diria ni sí ni no: ell
votaria “buenu”. Amb aquesta
expressió volia significar que aquella votació no tenia cap mena de valor,
perquè era perversa d’inici. No sé què va fer finalment el tiet Ramon amb la
seva papereta, però intueixo que davant la proposta d’en Duran d’una tercera
via, arronsaria altra vegada les espatlles i diria: “buenu”. No comparo ara Franco amb Duran, déumenguardi! Voldria expressar que no hi ha mai terceres vies
exitoses, mitges tintes miraculoses; que un referèndum que no sigui una sola pregunta,
amb dues respostes possibles no és tal: seria una presa de pèl, una
reinterpretació duranesca de la
voluntat del poble.
