dimarts, 24 de setembre de 2013

Referèndums perversos

L’any 1966 Franco va fer el gran intent de perpetuar el règim amb la Ley Orgánica del Estado, que es va sotmetre a referèndum. Un referèndum convocat sense cap mena de garantia democràtica, on només es podia parlar i recolzar el Sí sense pal·liatius. Jo tenia aleshores 12 anys i sentia els meus familiars parlar-ne gairebé en un murmuri. Jo pensava en allò de votar:  no ho havia vist mai. En un dinar d’aquells de celebració, algú li va preguntar al meu tiet Ramon què votaria. El tiet Ramon, soldat de la quinta del biberó, home irònic, va arronsar les espatlles i va respondre que no diria ni sí ni no: ell votaria “buenu”. Amb aquesta expressió volia significar que aquella votació no tenia cap mena de valor, perquè era perversa d’inici. No sé què va fer finalment el tiet Ramon amb la seva papereta, però intueixo que davant la proposta d’en Duran d’una tercera via, arronsaria altra vegada les espatlles i diria: “buenu”. No comparo ara Franco amb Duran, déumenguardi! Voldria expressar que no hi ha mai terceres vies exitoses, mitges tintes miraculoses; que un referèndum que no sigui una sola pregunta, amb dues respostes possibles no és tal: seria una presa de pèl, una reinterpretació duranesca de la voluntat del poble.