dimecres, 18 de setembre de 2013

Fantasma!


A vegades se’ns apareixen fantasmes, veritables morts vivents. A voltes són espectres amables que ens conten el seu rodar etern i ens desperten compassió. Però d’altres són espantalls irritants que només desvetllen sentiments oblidats. Fa uns anys em van convidar a una d’aquestes festes d’antics companys d’escola. No hi solia anar, però en aquella ocasió algun sant em va tocar el cor, o alguna altra cosa, i vaig acceptar. Quina no va ser la meva sorpresa en comprovar que els organitzadors havien convidat un antic professor: l’”hermanu” Víctor Castro. Aquest personatge infaust era un frare de la Salle xulesc, reprimit i abusananos que repartia òsties a tort i a dret, per qualsevol ximpleria. Un mamon amb totes les lletres. Cansat de no poder follar, va penjar els hàbits, se’n va anar a Sevilla i va tenir tants com 5 o 6 fills (malgrat que s’havia després de la sotana, allò del sexe i la reproducció, que ell tan ens refregava, li va jugar una mala passada). Quan el vaig veure que entrava per la porta a mi se’m va desvetllar automàticament l’esperit depredador. No us explico com va acabar la festa, però puc dir-vos que jo el vaig deixar ben arreglat.
Està vist que un factor comú a aquesta mena de personatges és que, malgrat els anys passats, no es donen compte de tot el mal que van causar i de tant en tant reapareixen, per aquí o per allà, com si res no hagués passat i els haguessin de perdonar per la seva cara. És com si tot allò pertanyés a un passat en què ells no hi tenen res a veure. Faig aquest comentari perquè aquests dies se m’ha aparegut un d’aquests fantasmes. Com sempre, algú l’ha invocat sense saber la mena d’esperit que ha estat, o precisament per això. Ara s’exposa, com el Víctor Castro, a l’escarni més cruel perquè, si l’atrapo, l’escapçaré com un vulgar ànec de bassa.
Per acabar, disculpar-me per algunes paraulotes: ja et dic, els sentiments traeixen i jo no en sóc una excepció. Per altra banda... qui sigui confrare, que en prengui candela.