Hi ha personatges que passen gairebé sense que la majoria de
ciutadans ens n’adonem però que deixen un llegat immens. Fóra el cas de Martí
de Riquer, un home bo que s’ha passat la vida “divertint-se”, com ell deia,
mentre ens feia hereus d’una obra formidable. En aquests sentit, estic segur
que, fora d’ambients erudits, pocs coneixien la feinada de de Riquer. Per
contra, n’hi ha d’altres que no saben com fer-ho per a quedar de llavor per a
la història i malden tota la vida per fer-se més que visibles, sorollosament inoblidables.
És el cas de José Mª Aznar que, a més de fundar un bunyol com la FAES des d’on
sermoneja el món sencer, de tan en tan apareix com un mal aire i deixa anar
exabruptes a tort i a dret. Rep tothom, fins els seus. Però no en va tenir prou
amb això: com a colofó de les seves ànsies d’història-histèria, va i deixa d’alcaldessa
de Madrid la seva senyora esposa, Ana Botella. En una pirueta política
grotesca, aquesta senyora substitueix a Ruiz-Gallardon, cridat a ministre de justícia,
i des d’aleshores regeix els destins de la capital d’España amb frases com
(sic): “La Cenicienta es un ejemplo para
nuestra vida por los valores que representa. Recibe los malos tratos sin
rechistar, busca consuelo en el recuerdo de su madre” o “Los mendigos son una dificultad añadida para
la limpieza de las calles”. José Mª Aznar va voler que Ana Botella Serrano
emulés Hillary Clinton, sense tenir en compte la qualitat personal d’una i
altra: incomparable. I així els va als madrilenys amb l’herència de l’ex-president:
tenen una alcaldessa que es pren una “relaxing
cup of café con leche in Plaza Mayor”. Honor i glòria a Martí de Riquer,
vergonya i misèria per a Ana Botella.
