Amorrats al sistema

El senyor Fernando Sánchez Costa, diputat pel PP al Parlament, va intervenir per interpel·lar al Govern sobre la política universitària. El va contestar, brillantment i sense escarafalls, la diputada per Esquerra Republicana Marta Vilalta. Don Fernando va fer referència, com si fos una gran i original aportació, a la possibilitat de substituir el sistema de beques, o una bona part, per préstecs per pagar-se els estudis concedits per entitats privades, que els estudiants tornarien en acabar la carrera. Primer, dir-li que això fa quaranta anys que existeix: jo em vaig pagar la carrera així. Per tant, una vella idea. Segon, allà pels anys 70 d’aquest sistema se’n deia “préstec a l’honor”, no generava interessos mentre s’estudiava, aquests interessos eren molt, molt baixos, i l’estudiant començava a pagar en acabar els estudis. Podia fer-ho en els mateixos anys que havia durat la carrera, o bé negociar-ho amb l’entitat.

Em sembla que ara les condicions no serien ben bé aquestes, vista la voracitat del sistema bancari, que no deixa tonto per pelar. En definitiva, el que pretén Don Fernando en realitat, és hipotecar els estudiants des del principi, de manera que ja sigui deutor del sistema fins i tot abans de començar la seva vida professional: amorrat al sistema (el seu, per descomptat). No solament deutor en sentit monetari, sinó en sentit moral en establir el xantatge del “gràcies a mi” com a fórmula pels pobres. Com bé diu Marta Vilalta en la seva intervenció, això indigna i posa en evidència un cinisme del PP que no té límits. Misèria.

Els anys del cristo

Des del parvulari fins l’oblidat COU –successor del “preu”– vaig tenir la desgràcia de patir l’educació catòlico-franquista més furibunda. Els anys que ens van tornar a tots cecs només movent la mà. Miracle! En aquell temps, els bisbes panxacontents, que passejaven impúdicament el criminal Franco sota el pali de Crist, podien viure tranquils en la vagància: tota la feina de proselitisme i adoctrinament els la feien a l’escola. Mestres depurats, hermanos trempats –o trempant– ens mantenien espantats i reprimits, si més no a cops de creu.

Amb els anys se’ls va girar una feinada que mai van voler fer, acostumats com estaven, vivint a la inòpia, profanant una vegada i una altra els principis més elementals del cristianisme. Ara s’han trobat amb les esglésies i els seminaris buits i senten l’alè de la solitud al seu clatell greixós. Per això no han parat fins trobar un pòtol de barraca anomenat Wert que els ha fet la rosca i ha tingut els sants pebrots de publicar al BOE un currículum merdós.

No hi ha cap manera més bona de fer enemics que imposar lleis potineres: jo en sóc una prova evident. Després de 15 anys d’adoctrinament franquisto-catòlic, aquí em teniu, mesell, maleint encara aquells mamons de la Salle i la mare que els va parir. Ja els dic ara a werts i bisbots que patinen, i la merda és seva.

Intent de robatori

La setmana passada vaig haver d’enviar un fax al Marroc, a la ciutat de Tetuan. Fa anys que vaig desmuntar aquest aparell, perquè ja no l’utilitzava: els e-mails el van substituir definitivament. Com que les circumstàncies no permetien altra forma, vaig dirigir-me a la botiga que sé que, per una petita quantitat, envien fax encara. Allà, però, em van dir que nacionals sí, però que a l’estranger no i que podia anar a Correus, que allà n’enviaven a tot arreu. Com que l’oficina és molt a prop, vaig anar-hi a l’acte, vaig entrar i els vaig manifestar el que necessitava. La noia que em va atendre es va capbussar a la seva pantalla d’ordinador cercant no sé què. Com que no se’n sortia, va cridar la “jefa”, aquesta li va indicar què calia fer i ella, ah, sí, que ja ho veig. La “jefa”, que si li has dit a aquest senyor quan val enviar aquest fax, i ella que no i, mirant-me a mi, li costarà 20 euros. Em devia quedar cara d’idiota, perquè es va fer un silenci a l’oficina fins que vaig reaccionar i vaig dir això és una presa de pèl. I ella, la “jefa” una mica picada, home una presa de pèl no, que són sis pàgines i a l’estranger. I jo, doncs torneu-me els papers que no us regalaré pas 20 euros així com així. I la noia, la del mostrador, es que ja he fet la factura... i jo doncs te l’hauràs de menjar amb patates. Em tornen els documents i me’n vaig.

Renegant com un oriol, me’n torno a casa pensant que bé, que ja has fet el milhomes i ara com l’enviaràs el fax? Vaig pensar de seguida que aniria a casa d’un amic i que des d’allà el podria enviar. En arribar a l’oficina, però, se’m va ocórrer que bé que en tenia un de fax i que el podia aprofitar. Em va costar una mitja hora instal·lar l’aparell, llegir-ne les instruccions i enviar els documents. Cap problema. Després, com que la tecnologia ho permet, consulto el meu compte de consum a telefònica quant m’ha costat l’operació: 0,77 € + 0,09 € (IVA) = 0,86 €. Redéu!

Com que a la vida no saps mai amb què et pots trobar, he deixat la baluerna del fax connectada, per si de cas, no fos que hagués de tornar a Correus. A robar a la vinya, home!

Sobre responsabilitats i culpes

Aquests dies d’atemptats jihadistes la nostra societat europea es flagel·la de nou amb la tralla de la culpa: som responsables de la deriva mortal dels joves immigrants; no hem sabut donar-los un acolliment prou eficient. I és així que em ve a la memòria una història que he viscut en directe.

Fa uns deu anys la meva dona, mestra, i jo mateix vam ajudar una família marroquina en les seves passes per casa nostra. Per no allargar-me en les mil-i-una vicissituds, resumiré dient que un bon dia la dona, aleshores amb un fill i una filla, ens va venir a veure plorosa explicant que el seu marit l’havia estovat. Vam fer totes les passes necessàries i el poca-solta va ser detingut i ella protegida. En qüestió d’un any, ella va marxar a Barcelona, va trobar feina i va refer la seva vida mentre el marit els feia  visites esporàdiques. El manso va acabar a París i, fa més o menys un any, els va proposar anar-hi a viure. Ella ha deixat una feina segura i ben remunerada, el seu pis i la seva vida, i amb els fills se n’ha anat cap allà. Sabem per familiars que és possible que acabin a Holanda abans d’acabar l’any.

Bé. Vam fer el possible per regularitzar-los i ho vam aconseguir. L’escola els va acollir i educar tenint en compte les seves particularitats. Les entitats locals van fer el possible per procurar-los benestar. Quan la violència es va fer present, ho vam denunciar i la justícia va actuar. Li vam donar feina i llar. I quan va decidir marxar, ho va poder fer sense retrets. Però, i els dos fills? En el moment de deixar Catalunya eren dos adolescents que dominaven l’àrab, el castellà el català i prou d’anglès; tenien amics i costums propis i es relacionaven amb una societat que ja els era propera. No cal ara insistir en el dolor que produeix arrancar del seu entorn joves d’aquesta edat. Ara, hauran d’aprendre una nova llengua, nous costums, fer front a una societat diferent i interactuar amb nous amics. Els exigeixen un esforç descomunal i probablement enyoraran durant anys la seva primera terra d’acollida. I vindrà el dia –potser a Holanda– en què es preguntaran d’on són, quins són els seus orígens, i si no troben resposta potser s’adheriran a l’EI o a qualsevol altra secta que els respongui. Seran uns desarrelats a la recerca d’una identitat.

En serem culpables les societats d’acollida? Potser, certament, no hem fet prou bé la nostra feina, però és veritat que entre molta gent ens hem esforçat perquè una família, i moltes altres com aquesta, tiri endavant i se sentin de gust entre nosaltres. Però també ells tenen la seva responsabilitat: amb la ciutadania que els acull i, sobretot, amb els seus fills. Tenir una vida millor no és gratis, calen renúncies i compromís. Si l’entorn més proper dels joves fills de la immigració no entenen que han de procurar als seus fills una identitat en la terra d’acollida, nosaltres ja podem anar picant ferro fred.

No sé qui va dir: un hom no està arrelat en la societat d’acollida quan hi té els seus fills, sinó quan hi enterra els seus morts. Tot per dir-vos que jo no em sento gens culpable, sinó més aviat creditor.

El Perich i l’ “Autopista”

Magnífic homenatge el de l’Ara a l’edició d’ahir diumenge al gran Perich. Una acurada tria dels seus ninots ens mena per un recorregut antològic per l’obra d’aquest geni de l’humor. Recordo també el genial “Concert per a timbre i orquestra”, interpretat per la Trinca i el Jaume allà pel 1987 al “No passa res”. Us en recomano una revisió.

En alguns dels comentaris que es fan a la figura del ninotaire, es fa referència al seu llibre “Autopista”. Només voldria recordar que el Jaume no hi va posar aquest títol per casualitat. Recordem que Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, tenia la seva pròpia bíblia, un llibre anomenat “Camino”. Tota vegada que el Jaume tenia especial fixació en el sant (tanta com en el cantant Perales) no se n’hi va acudir d’altra que titular la seva (de bíblia) “Autopista”, tot significant que la seva via cap al cel era molt més plaent i ràpida que la del prescriptor de les dutxes fredes i el cilici.

Sia per sempre beneït

el Gran Perich!

La culpa és negra i no la vol ningú (2)

Avui me la jugo, perquè parlar de certes coses, com la culpa d’un determinat estat de coses, sempre és arriscat. I quan hi entra una visió de gènere encara més. Dic això perquè certs moviments feministes i femellistes tenen la tendència innata a desfer-se de la part de responsabilitat que els pertoca pel sol fet de pertànyer a una o altra meitat de la humanitat. Per aquests col·lectius, la culpa sempre, sempre, sempre és masculina. I és que “la culpa és negra i no la vol ningú”.

Ahir vaig llegir que el groguet The Sun, pamflet anglès del defenestrat Rupert Murdoch, deixarà de publicar l’etern topless a la seva pàgina 3. Es veu que la controvèrsia feia temps que durava i ara sembla que fins i tot diputades com Caroline Lucas se’n feliciten: “no more page three” diu la seva samarreta, promotora d’una campanya contra aquesta pàgina. Mentrestant, Jodie Marsh, una de les protagonistes de la Pàgina 3 piula: “Em va encantar sortir a la pàgina 3 i van ser uns bons diners. Em vaig sentir empoderada i clarament estava en control de la situació. Dir a les noies que no haurien de sortir a la Pàgina 3 no és ser feminista. Les dones haurien de poder fer el que volguessin¹”. Fot-li!

Aleshores estic per pensar que hi ha campanyes que, sota l’etiqueta de feministes, l’únic que pretenen és restringir la llibertat de les dones? Potser hi ha dones que es consideren amb una superioritat moral tal que gosen dir a les altres que no poden ensenyar els pits a la pàgina 3? La senyora Marsh ho diu ben clar: encantada, diners, empoderada, controlant i, finalment, lliure. És tonta la senyora Marsh? La mirada dels qui, siguin ells o elles, escruten la pàgina tres es redueix a contemplar un objecte de desig? O busquen la bellesa, la forma, l’art del fotògraf? Qui és la senyora Lucas per jutjar el voyeur i l’exhibicionista? A finals dels anys setanta va començar la moda de no dur sostenidors: era un signe d’alliberament de la dona i la prèvia del topless a les platges. Aleshores, exhibir els pits, fos a la platja o en qualsevol altre lloc, era progre i trencador, símbol de l’alliberament femení. No van ser elles que van decidir desprendre’s del que en castellà se’n diu sujetador?

A mi, francament, m’és igual si treuen o no la pàgina 3 del The Sun. El que em dol i preocupa és aquesta mena de neovictorianisme que algunes dones exerceixen en nom de la feminitat, aquesta mena d’autoritat que desprenen alguns col·lectius i que dicten que han de fer i què no han de fer les dones. Cal, a més, que s’assumeixin responsabilitats i acceptar que si hi ha pitreres a l’aire és perquè alguna dona la vol ensenyar. De la mateixa manera que algú diu que no hi hauria prostitució si no hi hagués clients, també podríem dir que no hi hauria pàgines 3 si no hi haguessin dones disposades a mostrar els seus pits. I és que la culpa és negra i...

¹sic diari Ara, 21/01/2015

Productivitat?

Llegeixo que els salaris avui són els de fa vint-i-cinc anys, una greu constatació. I dic greu perquè l’Estado español ens ven com a gran victòria de la sortida de la crisi l’augment de la productivitat. Cras error. La productivitat no és altra cosa que el valor de la producció dividit pel cost. Perquè augmenti el quocient, es pot fer augmentant el valor del producte o bé abaixant el cost. Dins del conjunt de costos, hi ha el dels salaris que sol ser un percentatge considerable. Per tant, el mal empresari procura pagar poc perquè el divisor sigui ben petit. Per contra, el bon empresari sap que salaris precaris procuren resultats incerts i la seva política és la de procurar uns bons mitjans i mobilitzar la motivació.

La gran fal·làcia, una d’elles, de la minsa recuperació espanyola està en vendre'ns el miratge de que mantenir els sous baixos és la solució. Cras error, repeteixo, perquè això afecta directament la demanda de les famílies, que lluny de recuperar-se es deteriora i, per més mal, procura una lenta però persistent deflació. Com en temps de la bombolla, ens venen una solució estúpida, perquè està arrelada al curt termini i oblida, una vegada i una altra, que les grans solucions són, sempre, a llarg termini. Són lentes, ferregoses i necessiten sacrificis per part de tots: treball i capital. Per ara, només hem engreixat les grans fortunes, obrint inexorablement més i més la bretxa de les desigualtats. Auguro trompades.

No voldria parlar-ne, però...

Joan Majó escriu un curiós article al diari ARA del dia 15/01/2015 titulat “Preguem que disculpin les molèsties”. Dic curiós perquè està format per 740 paraules, de les quals 242 (un 33%) estan dedicades a explicar que no vol parlar del procés per acabar queixant-se de les obres eternes a les ciutats. Ens fa viatjar fins a Brussel·les, on va viure-hi uns quants anys, per dir-nos que va canviar de casa i de com els belgues, l’acudit d’Europa, són destres en allargassar les feines públiques per tal de donar la impressió d’activitat. Està bé. Així, fa visible una figura ben present: la del jubilat que, sense massa feina urgent, s’entreté remirant l’anar i venir de màquines i homes a qualsevol obra del país, donant la seva opinió gratis, augurant problemes o aventurant solucions.

Molt bé, benvolgut Joan Majó: ens has donat una imatge tan perfecta d’aquest personatge que em fa pensar que tu mateix t’has convertit en un d’ells i que, camuflat, convenientment disfressat per no ser reconegut, ara et dediques, “sense massa feina urgent”, a vigilar que tot es faci com cal. 

Respecte

Ahir van retransmetre per TV3 el partit Elx-Barça, un partit sense massa transcendència perquè l’equip català havia guanyat per 5-0 el partit d’anada. De tota manera, el fet que l’onze titular fos substituït per gent suplent i del planter, nois com Adama o Halilovic, semblava prou atractiu com per asseure’s i veure’l. A mi no em van pas decebre, si bé cal dir que jo no sóc cap expert. La intensitat del joc, les ganes i el trenat, malgrat ser un conjunt no rodat, em van agradar prou. Exceptuant l’excessiva individualitat, va ser un partit senzill però entretingut.

Com sempre, vaig posar la TDP per escoltar la locució de CatRàdio. Ja vaig escriure sobre la necessitat de millorar el català dels col·laboradors del programa (que J.M. Puyal va tenir a bé llegir per antena aleshores). Assumint el risc de convertir-me en mosca collonera, ara torno a rondinar –ja em disculpareu–. Aquest cop és demanar respecte per uns jugadors que ahir, n’estic segur, es van deixar la pell al camp per tal de demostrar al seu entrenador que estan preparats per les exigències que comporta jugar amb el primer equip del barça: en cada partit com aquest, els va el futur. L’equip de la TDP no va trigar a manifestar el seu avorriment pel partit, no solament amb manifestacions explícites, sinó amb el dissentiment total pel què passava al camp en molts moments: estaven més interessats en la solitud de la periodista i el seu fred als “peuets” que no pas en bones jugades que, si bé no acabaven en gol, donaven fe de la qualitat dels seus autors.

Entenc, i agraeixo, que en algunes etapes d’un partit es recorri a l’anècdota perquè l’espectacle no dóna per més, però ahir calia una mica més de grandesa i procurar a aquells nois el seu minut de glòria. Ells treballen cada dia, molt dur, per aquest moment.

Cordialment.

Aparcar quan estàs malalt

Amb la crisi, els polítics ens han retallat per tot arreu. També en la sanitat. Han usat un discurs que, al meu entendre, està farcit de fal·làcies i mitges veritats destinades a culpabilitzar pacient i família per la gosadia d’estar malalt. El principal argument és que la malaltia val diners i que no pot ser tot gratis. Gratis? I què més! És que no paguem religiosament cada mes la seguretat social? Però anem al gra. Per si això fos poc, quan un familiar ingressa a l’hospital es genera un trasbals familiar considerable i ens carreguem amb despeses extraordinàries que ningú sembla tenir en compte. Si un hom viu allunyat dels grans centres mèdics, aleshores aquestes despeses es multipliquen: viatges, dietes, hores de feina perdudes. D’entre totes, n’hi ha una que em cou especialment: els preus de l’aparcament als hospitals. Tota vegada que aquestes institucions solen estar en llocs on deixar el cotxe és difícil, on hi has de passar moltes hores sinó dies, el seu cost és extraordinàriament desmesurat i abusiu i els pàrquings que hi ha a prop fan els diners a cabassos a càrrec de les costelles, i les butxaques, de pacients i familiars. A vegades penso si tenen vergonya...

Em pregunto si l’Administració hi pot fer res, perquè fer negoci amb les desgràcies dels demés no sembla massa ètic ni just. Si més no, que deixi’ns de dir-nos que la sanitat no ens costa un ral. Ja fa anys que penso que regalar, el què es diu regalar, ningú no regala res.

Crònica d’un judici inacabat

Paròdia del "Judici de Paris" de Rubens

Arribo d’hora: falten encara deu minuts per les deu. Com que no sé com funcionen aquestes coses m’estimo més prendre vistes. El guardià, mig endormiscat, es desvetlla i, mentre em mira amb cara de no veure’m, no em diu res de res. Jo que em presento, li ensenyo el document pertinent i ell que em diu s’haurà d’esperar; encara no ha vingut ningú. Ja ho veig això, però de tota manera em remiro l’espai i no, no hi ha ningú. Amb desgana, em fa “passar per l’aro”, que no pita, i m’assec. Espero. El guardià, per distreure’s una mica, juga amb els comandaments de l’aro: aquí pita, aquí no.

Comença a arribar algú. No el conec. Fa, si fa o no fa, el mateix que jo: presentar-se al guardià, que el fa “passar per l’aro”. Ara, l’home ja està més despert i no li costa tant d’aixecar-se. Entra un home amb vestit i corbata i una gran bossa, d’aquestes per posar-hi roba que no vols que s’arrugui. Em sorprèn. Arriben dues cares que conec, vagament, i que poc a poc es van fent presents en la meva memòria gandula. Em truquen, contesto, i tothom em mira, de tal manera que estrafaig la veu per a no molestar. Tots ens anem mirant; no diem res. Ja són les 10 i 10 minuts i el més calent a l’aigüera. Una altra trucada. Ara com que ja hi ha qui xerra, passo més desapercebut. Una noia, amb leotardos de ratlles horitzontals amb una faldilleta que amb prou feines li arriba al cul, travessa d’una porta a l’altra. Ningú no n’hi fa cas. Algú surt al carrer per telefonar, torna a entrar i el guardià ni se’n preocupa. Encara ens mirem, furtivament, tot pensant cony, aquí ningú no em diu res i va passant l’estona.

Però quan ja sembla que el temps s’ha aturat i ja no passarà mai més res, entren d’una revolada dues dones i un home. Ell va mal vestit, amb una camisa de quadres folklòrics i uns pantalons que li van llargs. A la noia baixeta gairebé no la guipo de tan de pressa que passa. I a l’alta sí que la veig bé, enfilada dalt dels talons imponents de les seves sabates negres; mitges negres, abric negre. Ara, ara començarà això. Però no, passa mitja hora i res, tot continua aturat com al dia de la marmota i moc el cul al seient.

Quan ja començo a preparar la bombolla per a aïllar-me definitivament, els tres personatges surten de nou carregats amb les seves maletes, maletins, bosses i demés i la noia dels talons ens diu que ara els diran i que bon dia. Recony! Aleshores, la noia dels leotardos de ratlles horitzontals apareix, ens demana el carnet d’identitat i que ara els donaré la citació, perquè el judici s’ha suspès per incompareixença de l’acusat i que el 28 d’abril al cel (al judici) ens puguem veure. La jutgessa (la noia dels talons altíssims) li ha dit a ella que ens digui que li sap greu i que el fiscal (el tipus desarreglat) s’ha enfadat una mica perquè no hi ha calefacció a la sala de judicis, cosa que ha fet que la secretària (la noia baixeta que gairebé no he vist) l’hagi renyada a ella. Ens lliuren un document, ens tornen el carnet i donen el judici vist per a sentència. S’ha acabat, fins la propera si Déu vol.

Nivellàs

Xavi Rosiñol es va superar ahir al programa “la Tribu” a Catalunya ràdio. Primer ens va oferir una entrevista amb un pàjaro, un delinqüent, un friki anomenat Dani “el rojo”. Una mena de penedit amb molta pelica a qui reien totes les gracietes. A mi no me’n va fer gaire de gràcia. Però el nivellàs va petar tos els mesuròmetres quan el locutor va presentar a bombo i plateret un estudi que afirma que els homes són més idiotes que les dones. Resulta que els homes som idiotes perquè “tenim tendència a assumir comportaments de risc innecessaris amb l’objectiu de fer el fanfarró”. Es veu que aquest gloriós estudi està basat en uns premis que no sé qui dona als que moren d’una manera més estúpida. S’han “estudiat” 318 casos, dels quals 282 estan protagonitzats per homes i això és suficient per afirmar que l’estupidesa masculina és més estúpida que la femenina. Com a exemple posen el d’un tipus que, volent fotografiar un paracaigudista, es va llençar ell també amb paracaigudes, però, entretingut en obtenir la millor imatge, va oblidar obrir el paracaigudes.

M’abstindré de fer qualsevol del miler de comentaris irònics i qualificaré l’estudi d’imbècil i els qui l’han dut a la ràdio de babaus. Si s’hagués fet en un ambient còmic, tot hauria quedat en brometa, tonta, però brometa. En haver insistit en la seriositat de la cosa, la notícia esdevé ridícula, innecessària i demostra una falta de rigor informatiu preocupant. Per sort, el psicòleg Andrés Cuartero va posar en dubte la cientificitat de tan assenyat estudi.

A voltes un es pregunta fins on pot arribar l’estupidesa humana: doncs fins a gosar dir que els homes són més estúpids que les dones perquè moren més estúpidament. Ho trobo d’un nivell que em fa tremolar les cames.

Concedir el perdó... o no

Ara llegeixo a VilaWeb que Ciutadans-9 barris ha publicat es twit següent: “¿Sabias que las Becas comedor estan condicionadas por saber o no catalán?” Poc després, minuts, la mateixa formació política emet un altre twit dient que  “la informació anterior era una denúncia no contrastada i que havia estat una precipitació haver-la publicat”. Però l’ofensa ja ha estat llançada, un fet consumat que un dia i un altre pateix Catalunya i els catalans amb acusacions que van des de nazisme fins a estultícies com aquesta de Ciutadans (ho fan sovint, aquests).

Des que el rei abdicat va dir allò de “lo siento, me he equivocado, no volverá a suceder”, la moda de dir-la ben grossa per demanar perdó gairebé immediatament s’ha tornat trending-topic, per tot arreu i per a qualsevol situació. Fa poc Rajoy es picava el pit per la corrupció, el dimissionari Gallardon, demanava disculpes per si, durant el seu mandat, havia ofès algú. L'arquebisbe de Granada, pels cassos flagrants de perversions sexuals capellanesques. I així anar fent. Ja vaig escriure sobre el nul respecte que em mereix el perdó demanat per aquest darrer: poques vegades veus la falsedat tan clara a la cara d’algú com en el gest de l’arquebisbe Francisco Javier Martínez.

Doncs no n’hi ha prou amb demanar perdó. El mateix Rajoy, al Senat, semblava que havent pronunciat la frase ja estava tot resolt, i no. El perdó no es pot concedir si no hi ha propòsit ferm d’esmenar el dany causat; que sàpiguen Gallardon, Martínez o Rajoy que el perdó és una prerrogativa personal, que atorguem les persones als qui ens han ofès o causat mal, i que només es concedeix si hom percep en l’ofensor una contrició evident. És a dir, el perdó, senyors, no es demana: es guanya.

Pablo Iglesias i qui paga el beure

amb permís del Forges

He llegit, a la premsa, aquests dies els punts més espectaculars del programa del summe sacerdot de Podemos Pablo Iglesias. En les seves misses, aquest prelat amb cueta, prohibeix els seus acòlits de parlar, aplaudir i xisclar: es veu que necessita calma, l’home.

Dites aquestes quatre cosetes, em crida l’atenció que proposi una “quita” sobre el deute espanyol. Està bé. Una “quita” és aquella proposta que fa el deutor al creditor que ve a dir: com que no t’ho puc tornar tot, et proposo de pagar-te’n una part i tots contents. Bé, està bé si qui perd s’hi conforma i és capaç d’absorbir la pèrdua. De quin deute parla Iglesias? Doncs del deute públic, esclar. Cal que sàpiga però qui són els creditors de l’Estat: els posseïdors de lletres i bons del tresor i, evidentment, els bancs. D’entre els primers, cal tenir en compte que n’hi ha molts que són ciutadans que han cercat la seguretat de l’Estat pels seus estalvis de la vida. Els segons, que ja han estat rescatats amb els nostres diners, s’han dedicat, si vols si no vols, a comprar deute públic: per això no tenen diners de prestar a les empreses i les famílies. Observeu que de fa unes setmanes a la TV es veuen altra vegada anuncis que ens animen a contractar plans de pensions. És l’estratègia de la banca per a captar passius a llarg termini, que després ens prestaran a en actius a interessos ben engreixats.

Per tant, senyor Iglesias, què passarà si du endavant la seva “quita”? Doncs que tornarem a masegar els estalviadors petits i entramparem als bancs, amb la qual cosa rebran els mateixos i haurem de tornar a rescatar els segons. Bonica solució.

Trobo a faltar (no he llegit tot el programa) la vella teoria de l’apropiació del benefici. Les empreses no poden sobreviure sense benefici: és l’aliment de la reinversió i per tant de la pervivència de la organització; també és la retribució al risc del capital invertit, sense la qual no hi hauria voluntat; i, finalment, també ha de ser la retribució a l’esforç del treball. Tot està en aplicar la proporció justa a aquest repartiment i quin destí s’hi dona, una proporció que hauria de ser flexible a les necessitats d’uns i altres. La retribució al treball, és l’impost sobre el benefici que va a les arques públiques i que proveeix un repartiment equitatiu de la riquesa generada entre tots en forma de serveis i prestacions socials.

Qualsevol capitalista sap que la “quita” és una quimera i per això escolta impassible la xerrameca. Ara bé, si es parlés d’augmentar l’impost sobre el benefici, veuríem com els moviments són uns altres. En definitiva, molta gesticulació que alimenta l’aire populista d’Iglesias i res més. Res de tocar prebendes, no fos cas que ens piquessin el crostó. 

La sinceritat de l’arquebisbe

Abans d’ahir vaig veure per la TV el gest de l’arquebisbe de Granada, Francisco Javier Martínez, postrant-se al terra de la catedral per demanar perdó pels abusos sexuals perpetrats per sacerdots de la seva diòcesi. Un gest que, dintre del ritual catòlic, és el màxim exponent de la submissió i el penediment. Amorrat, però, de cara a terra la postura no permet gaire llenguatge corporal, ni oral, i és quan un hom es posa dret de nou i obre la boca, quan s’expressa, que la impostura no es pot dissimular.

M’he empassat sencera l’homilia que va engegar el passat dia 23. No he observat cap gest corporal que em permetés veure emoció en el seu discurs, cap moviment mínim que em portés pensar: realment, aquest home està preocupat, té assumit el delicte i té la intenció de posar-hi el que faci falta per reparar el dany. Ben al contrari, ni un signe d’allò que es diu propòsit d’esmena.

Durant l’homilia (14 minuts i 34 segons), Martínez parla primer de Crist Rei –un títol que li han atorgat els jerarques eclesiàstics i que, n’estic segur, l’home de Natzaret hauria rebutjat– i després de perdó, molt de perdó i de “mal ús” de la funció sacerdotal, no pas de crim, ni tan sols de pecat. I després de fer-nos a tots responsables de mal del món ens etziba allò de “no jutgeu i no sereu jutjats”, perquè només Déu coneix la darrera motivació dels cors humans. En aquest context, conegudes les denúncies i detencions, això sona a moltes coses, totes menys a sinceritat. Això, benvolgut Martínez, sona a fals.

El tiet Antònio

Devia ser a principis dels anys vuitanta, un estiu de calor i mosques, que estàvem passant un dia a la fresca, prop del riu –ja no recordo quin– per terres del Baix Aragó. Buscant la mica de solitud que a vegades em fa falta em vaig allunyar de la colla tot seguint la riba, quan vaig veure al bell mig del corrent el tronc d’un arbre mort que es dreçava enmig de l’aigua. Maquinalment, sense pensar, vaig agafar un còdol i vaig mirar d’encertar la fusta mig corcada. Res. En vaig recollir un altre, vaig llençar amb força i res. Així vuit o deu pedres més. Ni una va encertar l’objectiu.

Va ser aleshores que una veu greu em va xerrar al darrera: així no l’encertaràs mai, va dir. Era l’Antònio, amb el seu mostatxo negre i poblat, calça curta i samarreta imperi; rabassut, no massa alt, de complexió forta. Es va posar al meu costat i em va dir: tu saps com llencen les pedres els pastors? No... Ara ho veuràs. Va escollir mitja dotzena de pedres que li cabessin totes a la mà dreta, es va acostar a la vora de l’aigua i va començar a llençar una pedra rere l’altra, sense parar, amb una freqüència extraordinària. A la tercera va encertar el pal i de les tres restants, dues van arribar també a l’objectiu.

Em va dir: es tracta de llençar ràpid per espantar la presa, i anar corregint el tir a mesura que vas llençant; és fàcil. Ho vaig provar i sí: de sis en vaig encertar una, que per ser la primera vegada ja em va estar bé.

Ell, l’Antònio, havia fet de pastor a las Parras, el seu poble natal. Allà, en una terra pobra i desagraïda encarrilava ovelles esgarriades a cop de roc i aquell dia, molts anys més tard, va tornar a ser aquell vailet: li vaig veure a la lluïssor dels ulls, al mig somriure sota el bigoti. Només uns moments, però ah, quins moments!

Ahir, 22 d’octubre, l’Antònio –tiet per la banda de la Carme– va morir després d’una vida dedicada a la feina. I jo he recordat aquell moment en què ell es va sentir per un moment rabadà, nen, jove, fort i alegre, i jo vaig aprendre per sempre com llencen les pedres els pastors.

De quan el client es converteix en l’enemic

L’any 2006 vaig haver de sotmetre’m a una intervenció quirúrgica al peu que comportava una baixa laboral relativament llarga. No feia un dia que havia tornat a casa des de l’hospital, que vaig rebre una carta de la mútua en un to i unes exigències que van provocar la meva protesta en tota regla davant dels dirigents d’ASEPEYO. De ser un client (que paga una morterada cada mes) vaig esdevenir un veritable sospitós per baixa fingida. Cites obligatòries a deshora, amenaces amb pena d’infern, inclusió en llista negra, maldecaps burocràtics, tot per forçar una alta ràpida que costés el menys possible a l’entitat. Dels drets del malalt, de delicadesa davant la malaltia ni un borrall. Tot plegat en un buró-fax de presentació penosa que s’assemblava més a una diligència policíaca que a una comunicació amistosa. Per a poder percebre el pagament de la prestació em van caldre 11 documents, alguns d’ells amb original i fotocòpia i altres redundants. Una pena que vaig formalitzar en un informe d’onze pàgines que els vaig fer arribar. No m’estaré de dir que vaig organitzar una moguda considerable. Tot i així, l’any 2011 vaig patir una nova baixa i la carta que vaig rebre aleshores no havia millorat gairebé gens.

J.M.S. és un dels tres porta-lliteres que, juntament amb dos conductors del Servei d’Emergència Mèdica de Madrid, van traslladar Teresa Romero de casa seva fins a l’hospital. Llegeixo que ell també ha rebut “una carta” d’ASEPEYO que l’ha fet tremolar i no li ha fet gens de gràcia, una carta per la qual va témer per la feina després de 32 anys de treball. Vergonyós que una persona que, a causa de la mala gestió de la seva empresa, estigués exposat al risc de contagi de l’Ebola, es vegi ara convertida en una nosa. El director de prestacions de la mútua, Jorge Villalba, defensava davant del diari ARA que “la redacció de la carta no havia estat la més afortunada”.

Si en vuit anys una organització potent com ASEPEYO no ha estat capaç de redactar una carta amb un cert tacte pels seus clients, no sé què en podem esperar. En aquell informe que vaig redactar el 2006 els deia: “Una organització és aquella unió d’individus capaços de compartir el seu coneixement individual amb la resta del grup, per tal d’acumular en una memòria històrica i col·lectiva les experiències que els permetran desenvolupar-se cap el desig comú d’una existència millor”. Doncs això.

La rebequeria de de Carreras

El professor Joan B. Culla, brillant i encertat sempre, fa un retrat de certs individus que han convertit el debat català en un fangar. Diu el professor Culla que el fet d’empastifar la opinió política “no es limita a determinats polemistes de barra de bar”, sinó que “també té expressions d’alt nivell acadèmic”. Centra el seu raonament en l’inefable Francesc de Carreras i Serra. Al meu bloc he escrit diverses vegades sobre aquesta testa brillant.

Acceptant que no tot és aprofitable, Culla afirma que “no conec cap llibre favorable a la secessió que insulti els partidaris de la unió titllant-los en bloc de bojos, com ho fan amb el sobiranisme”. Quan hi ha unionistes com de Carreras, però, que escriuen sense engaltar contra l’independentisme, les coses canvien i no s’estalvien “El manicomio catalan” o “El derecho a delirar”. I que ho faci però tot un catedràtic en constitucional com de Carreras és certament descoratjador i em fa pensar que la discussió serena amb España és realment impossible. Que el senyor de Carreras pontifiqui amb el puro a la mà, displicent i perdonavides, afirmant que “Los catalanes no son un problema; los nacionalistas que se han apropiado desde hace años de la Generalitat sí lo son”, menyspreant les grans manifestacions dels darrers tres anys i els 2,3 milions de votants del 9N em sembla una poca-soltada indigna del personatge.

Els nacionalistes marcians, per Joan B. Culla

Més ens val mirar endavant

Si no del tot, una mica discrepo de la campanya #VotaréPerTu. Jo en diria #També VotaréPerTu. Perquè en primer lloc i per descomptat, jo votaré per mi. Perquè vull un país millor, una pàtria que mereixi ser estimada i, sobretot, que m’estimi. Votaré per mi però pensant intensament i conscient en el meu fill perquè ell és qui haurà de construir aquest país, aquesta pàtria que nosaltres potser, amb sort, només albirarem. És a ell a qui he de donar les armes que faci falta perquè la seva missió sigui un èxit. Per descomptat que l’acompanyaré, i per començar diumenge, dia 9, tos dos anirem junts a fer de voluntaris suplents a l’Institut Cirviànum de Torelló; a fer el què convingui. Però és a ell a qui correspondrà la feina ingent de desprendre’ns de tot el pes que significa un Estat que només ens vol pels quartos. Pels qui van lluitar i avui ja no podran votar, perquè ja no hi són, tot el meu record i admiració, tot el reconeixement que mereixen: no els oblidarem. Però siusplau, sobretot els qui teniu recança o por, mireu endavant, no penseu tant en el món que voldríeu, sinó en el que es mereixen els qui empenyen, els vostres fills, néts, besnéts. Lleguem-los la possibilitat d’un país ben nou.

Mar Canelo Matito

Al “vist al twitter” del diari Ara, Mar Canelo Matito (secretària de polítiques d’igualtat del PSC de Granollers, @marcanelo) es queixa de les declaracions del seu jefe, el lamentable Miquel Iceta. Estaria bé si al final de la seva piulada no digués (sic): “Té raó per les dades, però són poc encertades en el moment o la situació!” O sigui que en un “altre moment o situació” sí que serien encertades? Dona, Mar, que a tu també se’t veu el llautó i dónes a entendre que no tens idea del què significa comparar qualsevol procés polític amb el nazisme que va assolar l’Europa sencera dels anys 40. La ignorància podria excusar-te, però d’una secretària de polítiques d’igualtat s’espera un cert nivell cultural. O és que al PSC ja tant els fot qui regeixi els seus destins? Potser sí, perquè el nivell que està demostrant, els nervis i la incontinència verbal del Miquel Iceta no el fan precisament un exemple. Quin mal que em fa a l’ànima el PSC!

La tieta Montserrat

El passat dissabte, dia 18 d’octubre, va morir a l’Hospital de la Santa Creu de Vic la tieta Montserrat, germana de la mare.

A casa, la Montserrat no era la Montserrat; ni tan sols la tieta Montserrat. A casa la Montserrat era LA tieta.

Menuda, un poc inquieta, quan venia per casa seia en qualsevol racó mentre observava el nostre tràfec, un xic admirada de tan de moviment. Xerraire a voltes, contava les seves històries fetes de quotidianitat pura. I ens observava, des d’allà, des del seu món fet de senzillesa, un món petit i assequible.

I enigmàtic també, en la seva pregonesa més amagada, en el seu secret profund: quin era el darrer pensament de la tieta, allò que guardava amb gelosia quieta?

Ara se n’ha anat. De puntetes gairebé, per la porta de l’eixida, per no molestar, per no aixecar cap bri de pols que pogués alterar l’aire. Se n’ha anat com el vent lleu d’estiu, lleugera, ondulant en la brisa.

La tieta ha mort com va viure: senzillament, sense soroll ni remor. Ens ha deixat vivint la nostra vida sorollosa, apressada, inquieta. Ens ha deixat en aquesta vida nostra que ella es mirava, bocabadada, des del voral sense, entendre massa bé la nostra brega... o potser massa que l’entenia!

La tieta ha marxat xino-xano, amb la delicadesa de l’ànima simple: ja et dic, sense soroll ni remor.

Miquel Iceta, entre Duran i Sànchez-Camacho

Avui he sentit l’entrevista que la Mònica Terribas ha fet a Miquel Iceta a CatRàdio i he tingut l’estranya sensació de què és el polític més allunyat de la ciutadania que actualment té aquest país, que el seu discurs s’acosta molt al de Sánchez-Camacho en la seva escassa negació del país i, curiosament, al de Duran Lleida quan menysté el mandat popular de manera displicent. Sí, displicent, quan qualifica les grans manifestacions populars de simples expressions del populatxo (això ho dic jo, però es desprèn del to del polític). Sembla que per Iceta els catalans siguem una societat que es deixa enredar amb facilitat, que tot han estat enganys (Montilla també?)  i que ell té la única i veritable solució, la solució final. Abocat al possibilisme, creu que és capaç de convèncer, no ja a l’España eterna, sinó al PSOE de negociar el federalisme. Per Déu! Com vol que ens creguem que l’imperi pot ser federalista? És que això no és enredar? Quants decennis necessitarem? Serem els eterns “esperadors”? Perquè ell, Iceta, defensor de l’statu quo, integrant de “la casta”, no té gens de pressa.

Iceta vol resoldre els problemes com sempre: entre les elits polítiques que han governat alternant-se en els darrers trenta anys, en la política de despatxos i passadissos, amb dinars al Majèstic i encaixades de mans suoses; estil Duran, vaja. I ho fa amb la inacció, sotmès al PSOE, amb crítiques constants al procés, menystenint la voluntat popular sobradament expressada, dinamitant qualsevol activitat dinamitzadora, molest amb l’expressió popular que ell no controla, ni lidera ni recolza: li molesta; estil Sánchez-Camacho. Sí, Iceta és la síntesi.

Decebedor Iceta. L’he sentit irritat, possiblement perquè està fora de joc i necessita reivindicar-se constantment, instal·lat en el “jo ja ho deia”, en el “tothom ho sap”. Molt pobre, benvolgut Iceta, que de tant pobre t’estàs tornant miserable. 

Sobre la dignitat del periodisme

Algú ha visitat els darrers mesos els espais de comentaris dels diaris digitals? Són la comuna de la premsa, on tota la zoologia anònima del país hi aboca insults a manta sense haver de donar explicacions a ningú. La provocació i la bel·ligerància que es destil·len en frases curtes plenes de tòpics i paraules gruixudes, d’informacions a mitges i poc contrastades, són proverbials.

Tinc la sensació de què, malgrat que els mitjans diuen que filtren el què els arriba, el control és tan displicent que solament eviten publicar allò que seria delicte flagrant. Tot això pensava ahir quan, per masoquisme pur, vaig fer un cop d’ull als “comentarios” de La Vanguardia. Són un putiferi de bestieses, un niu d’odi i de ressentiment. Aquest diari especialment, i d’altres, hauria de ser més exigent i no permetre que tanta, tanta porqueria se’ls coli fins les entranyes. Potser els caldria afegir o modificar alguna cosa al tan mastofejat llibre d’estil.

Ja sé que és demanar molt, que qui paga mana, però la bona gent que encara hi escriu els seus articles d’opinió i els periodistes que hi elaboren les notícies haurien de fer alguna cosa: una mica de dignitat.

La mediocritat incomprensible de Joan Majó

Diu Joan Majó al seu article d’ahir a l’Ara: “Cameron va voler eliminar la tercera via, però l’ha hagut de recuperar i potser ha estat la millor solució”. Dedueixo doncs que aposta encara per aquesta inexistent “tercera via” al cas català i també a l’escocès (Cameron ja es fa enrere). Mentre que ningú no l’ha dotada de contingut (que jo sàpiga ni ell ni el PSC tampoc), s’embranca en una discussió peregrina, dialèctica, merament retòrica de les diferències entre independentismes i sobiranismes i, encara més, ens obsequia amb tres tipus d’independentisme. A vegades la vida ja és prou complicada com perquè surti una ment major (observi’s la ironia) que ens l’emboliqui encara més. Està bé discutir sobre matisos acadèmics en el sentit de les paraules, però els mots són unívocs quan se surt del laboratori i independència vol dir el què diu el diccionari: “Exempció de dependència. Situació d’una col·lectivitat, d’un poble, d’un país, etc., no sotmesos a l’autoritat d’altres”. Clar i net, això ho entén tothom. Per tant, amic Majó, una cosa és la bata blanca i l’altra la granota. Posi-se-la, sisplau.

I ja per acabar diu l’exministre: “Entre el zero i el deu, jo triaré el deu. Però segurament em conformaré amb un set o amb un vuit, si això satisfà més gent, i no crea vencedors i vençuts”. Les enquestes no li donen ni un ral de raó: més del 80% dels ciutadans acceptarien el resultat del referèndum, fos quin fos; per tant, de vencedor i vençuts res de res: és la democràcia Majó. I és que el set o el vuit no existeixen, són la mediocritat, la por, perquè en aquesta lluita per la nostra independència, sinó traiem matrícula, aleshores sí que serem vençuts. I no cal que jo, humil ciutadà, li recordi a la ment major què fa España amb els vençuts.

La 'carcamalitat' inacabable del PSC-PSOE

Abans d’ahir, diumenge 21, no vaig poder estar-me de piular al facebook: “Escolto els discursos del Dia de la Rosa del PSC: quina pena”. Dos dies després encara em ressono jo mateix i sento una profunda olor de naftalina. Hi ha dues coses que em grinyolen i grinyolen. La primera és que Iceta s’adrecés, encara ara el 2014, en castellà als assistents. Podia ser en deferència al convidat d’honor Pedro Sánchez? Podria, però no ho crec. És la creença de la teoria baixllobregatenca de que la gent que hi viu no entén el català. Permeteu-me una petita història personal. Era a principis dels anys 80 que vam fer unes petites reformes i un dels manobres era una home andalús, ja gran (més de 60 anys), i va entrar a casa quan a la tele se sentia Raimon Obiols parlant en castellà al públic de la Festa. Aquell veterà socialista, pobre en cultura general, però despert i espavilat, va deixar anar: “Pero que z’ha creío eze, ¿que lo adaluse no entendemo er catalán u qué?” (espero que no calgui traducció). Fa trenta anys aquell home s’ofenia en veure un dirigent català dirigint-se als seus paisanos en llengua de forasters, com si no fossin capaços d’entendre-la. Doncs bé, Iceta, ahir encara hi tornava cometent una vegada més l’error de considerar ignorants aquella gent. Iceta hauria de saber, que per això el paguen i bé els seus companys de partit, que una gran part d’aquella massa immigrant i els seus descendents eren el passat dia 11 a la “V”. Avui, les enquestes del CEO em donen la raó.

La segona cosa que em confirma la carcamalitat del PSOE és el missatge de Sánchez als catalans: “Os queremos!”. Un polític hàbil i culte hauria de saber que en català, quan volem expressar el nostre amor diem “t’estimo”, i en canvi en castellà diuen “te quiero”. El mot català deriva purament d’estimar, mentre que el castellà no evita el sentit de propietat. En boca d’un polític messetari ressona molt endins de l’oïda catalana el sentit de que els pertanyem i de que no ens estimen, sinó que ens volen. Ens volen per a què? No m’estendré aquí perquè cauríem en qüestions prosaiques, oi?

Per tant, resumint i repetint... quina pena!

Sobre la por

El passat dia 17 vaig escriure que, davant del procés que vivim els catalans, faria aportacions proactives que ajudin a l’èxit de la nostra empresa. Ara, després del resultat escocès, em sembla important prevenir i curar la por. Per dos motius. Primer, perquè sembla que a molts escocesos els ha pogut el temor al canvi. I segon perquè, modestament, és un tema que he tractat molt al llarg de la meva vida professional. Tinc un munt d’apunts sobre la por que necessiten ordre i adaptació, però prometo solemnement posar-me a la feina i publicar-ne notes regularment.

Us convido però ja d’entrada a pensar-hi, a recordar quantes vegades al llarg de la vostra vida heu sentit por i les sensacions que heu tingut; que penseu en l’abans i en el després de l’episodi. Tan si la decisió us ha dut a l’èxit com al fracàs. És evident que per poder avançar necessitem acceptar que, en efecte, hem estat porucs alguna vegada i que a voltes ens ha estat impossible superar aquesta reacció paralitzant. Vinga, que ens ho passarem bé i avançarem!

Èxit

Després de la gran “V” del dia 11 em sembla, humilment, que ens cal ser proactius, deixar-nos de crítiques fàcils, corrosives, destructives, i aportar tot allò de positiu de què siguem capaços. Tots, des de la nostra experiència vital o professional, tenim saber i saviesa que poden ajudar i molt a aconseguir que els catalans siguem capaços d’enfrontar un procés que ens durà inevitablement a canviar la nostra manera d’entendre el futur. Sigui quin sigui el resultat de les accions que es duran a terme en els propers mesos, provinguin d’on sigui, ens convé tenir recursos que ens ajudin a superar tots els entrebancs que ens posin al davant. Uns ens els posaran des de fora i d’altres, per la nostra naturalesa humana, ens els posarem nosaltres mateixos. Però si tenim les eines adequades serem capaços de superar-los i construir un país nou. Jo mateix em faig el propòsit de deixar a la vorera personatges perversos que només inciten al fracàs, ignorar amenaces que solament minen la confiança, crítiques negatives que desmotiven. Voldria contribuir a la fixació clara dels objectius en les diferents fases i l’estratègia correcta que faci eficients els esforços de polítics, entitats socials i la ciutadania.  Si dotem aquests actors dels utillatges argumentals i de la fortalesa moral necessària serem imparables. En definitiva, convido a tots els amics, saludats i coneguts, que em llegeixen amb condescendent paciència, a ser positius, a deixar la reacció per anticipar-nos, a ser proactius per a assolir l’èxit. És així que vencerem. 

A veure-les venir

Fa uns dies que hi reflexiono, vull dir sobre l’actitud activa o passiva de les persones que formem una comunitat, una nació, totes organitzacions complexes. Hi ha ciutadans que s’asseuen al pedrís de casa seva, al seu pedrís, s’asseuen deia, a veure passar la vida. Jo, ho confesso, també ho he fet a temporades, però n’hi ha que n’han fet una professió. Ens veuen, als qui ens movem davant seu, com ninotets que discuteixen, escriuen, opinen, actuen i que s’exposen amb una certa valentia al judici dels mirons, voyeurs en dirien els més cultes. Passa que quan algú els sacseja el pedrís, que ja costa, se’ls somou la peresa i punxen com atzavares. I aleshores sí, ataquen sense pietat. I dic ataquen perquè ells ni opinen, ni discuteixen, ni escriuen ni actuen ni fan res de res, però això sí: no els moguis el pedrís. És des d’allà que exhibeixen una suposada superioritat moral només perquè la seva actitud, amb el cul enganxat al seient –només faltaria!– els sembla la més justa i escaient. És aleshores que el pedrís esdevé trona i des de les altures ens alliçonen, ens insulten i humilien sense pietat. I no saps pas ben bé com defensar-te, ni tan sols si perdre el temps a fer-ho, perquè la seva única activitat visible és la de llençar-se’t a la jugular quan no els està bé el què dius, fas discuteixes...

Possiblement tinguin raó en criticar una teva opinió, el teu estil, la teva arrogància, però els perden en la seva inoperància, la seva actitud absolutament passiva. Per poder criticar qui critica cal ser pro-actiu i no reactiu. De veure-les venir en sabem tots, de caminar i aportar ja no en som tants.

Junqueras s’equivoca

Esperava d’Oriol Junqueras més qualitat política. Em sap greu escriure-ho. Com li han dit des de diverses bandes, qui aspiri a governar no pot demanar a qui governa que desobeeixi la llei. Qui em coneix, o em llegeix, sap de la meva insubornable passió per la independència del meu país, una voluntat per la qual faré el què la meva pobra aportació pugui donar. Per a ser un bon governant cal ser un estratega amb el cap molt clar i ben moblat, fred, calculador i, imprescindible, evitar ser un bocamoll. I crec, sincerament, que cridar a la desobediència civil, ara, és una pífia monumental. Necessitem legitimitat, perquè sinó el món no ens creurà i la feina ingent que han fet l’ANC i Òmnium quedarà en no res. La única desobediència que els catalans podem cometre és la declaració unilateral d’independència, però ara no toca. Quan la comunitat internacional vegi que ho hem intentat tot per votar i que l’Estat espanyol no ens ha deixat, que mitjançant unes plebiscitàries haguem manifestat la nostra indomable voluntat i, sobretot, la nostre indestructible unitat en l’idea de país, només aleshores serà el moment de separar-nos, tan si la seva llei vol com si no, de qui no ens permet viure en llibertat.

Mentrestant ens toca aguantar, perquè la voluntat 1.800.000 catalans no es pot llençar a fer punyetes només per marcar paquet. Calma i, sobretot, unitat Junqueras. Nosaltres, el poble, ja ho vam demostrar el dia 11 a la “V”, ara us toca a vosaltres i amb aquestes impertinències no anirem enlloc.

Desarrelats

Durant aquest any 2014 estic observant (la feina i l’entorn m’ho faciliten) un fenomen curiós que succeeix a Torelló, i de ben segur que a d’altres poblacions del país. M’explico. A causa de la profunda crisi que estem vivint –sobretot a l’atur indecent a què ens han dut les reformes del PP i la passivitat ignominiosa dels sindicats– observo l’èxode de contingents importants d’immigrants, sobretot marroquins. Aquesta gent, en general, feia pocs anys que eren a casa nostra, entre 5 i 10 calculo, i ara se’n van. Però no tornen pas als seus països d’origen (els sud-americans sí) sinó que marxen cap a d’altres territoris de l’UE. Són famílies senceres, amb fills que ja havien estat escolaritzats a casa nostra, que havien fet amics i que molts estaven socialment integrats. Ara els tocarà, on vagin, aprendre una nova llengua, adaptar-se a un nou sistema educatiu i a refer la seva xarxa d’amistats. Em sembla que qualsevol sociòleg, pedagog o educador ens explicaria l’enorme esforç que això suposa per personalitats en formació. Alguns pensaran que els nens “s’adapten a tot amb rapidesa”, però l’adolescència, especialment, és molt vulnerable i les personalitats es poden subvertir en poc temps. Més greu encara: hi ha canalla que ha suportat, o haurà de suportar, més d’un i més de dos d’aquests canvis. Poca broma.

Jo em pregunto: on seran les arrels d’aquests joves? Quins valors, quins costums seran els seus? De quin equip de futbol seran aficionats? Quina ideologia política adoptaran? Quins elements comuns trobaran en totes les seves residències? De què haurà servit el nostre esforç d’acollida?

Aquesta generació o generacions seran els futurs desarrelats, gent a la recerca d’una identitat diluïda que segurament solament trobarà acollida, si no hi posem remei, en organitzacions religioses integristes, capaces d’inocular el virus de la violència contra qui els ha expulsat. Gent disposada a anar a la yihad perquè no té enlloc més on anar, perquè tan els farà viure o morir. A la societat, i a la poca visió que quedi als polítics governants, els hauria de preocupar i molt aquest fenomen. De fet, ja observem com joves aparentment normals han marxat a combatre i morir, immolar-se, en diferents fronts bèl·lics propiciats pels islamistes extrems. Potser ens cal menys estat policial i més estat social.

Andreu Mayayo, Samper de Calanda i les històries

Aquest estiu vam estar a Samper de Calanda que, malgrat el seu cognom (Calanda), està a més de 50 km de la vila Buñuel. És d’aquelles coses curioses, com santa Eugènia de Berga i Berga que estan a més de 60 km de distància l’una de l’altra. Sempre m’ha fet pensar en desconnexió, en l’alegria d’algun manaia que posant noms apel·lava a desconeguts lligams. Deia que vaig caminar pels carrers de Samper, endreçats i nets, coronats per una església descomunal que ho domina tot.

De Samper de Calanda n’és fill Andreu Mayayo, catedràtic d’història, ex-dirigent del PSUC i d’ICV, ex-alcalde de Montblanc i tertulià professional i prolífic. Em cau a les mans un article seu publicat a la revista Treball, una herència del PSUC que ICV explota per romanticisme pur i dur. I és precisament l’article que Mayayo titula “Història sagrada i romanticisme”, on critica l’eslogan “La història ens convoca”, que em furga l’orella. Diu doncs Mayayo: “La Història -si no és la Història Sagrada- no ens convoca a res”. Ah, no? Galdosa afirmació, dita així. És com si jo ara deixés que els àngels no tenen sexe perquè no els hem vist l’entrecuix. I perquè la Sagrada sí i la civil no? Em pregunto jo, pobre estúpid. Em sembla gratuït l’article sencer, ple d’afirmacions sense justificar, tòpics i invectives sense fonament dites a l’albir del millor postor. Quan persones cultes, catedràtics que hauran d’examinar futurs doctorats, malmeten moviments socials, ciutadans, aplicant-los el reduccionisme propi dels ignorants, em preocupa: ell no pot qualificar el 9N de “volada de coloms”.

Tot això passa quan un hom viu al núvol (no pas al núvol dels internautes) i es mira les coses des d’una distància tan gran que, en lloc de de donar-li perspectiva, el torna miop i amb prou feines distingeix el melic de la punta de la fava. És com contemplar el món des de l’església de Samper situada allà, en un lloc que sembla tan alt que produeix la il·lusió de visió total, però que en realitat no ens permet veure ni Calanda ni Híjar, que és només a 5km. Així ens va Sr. Mayayo. Ah, i no es preocupi, que a vostè tampoc l'enterraran al Fossar, al de les Moreres vull dir.

Madrid, al canyet!

Va de voltors.

El voltor és un carronyaire que no fa gràcia a ningú: el coll pelat i la seva funció a la naturalesa, no el situen entre els més admirats. Però l'elegància del seu vol és indiscutible. Aquesta au té una envergadura de tres metres i planeja pel cel com si en fos el rei, recorrent grans distàncies. Mentre que posat a terra és extraordinàriament barroer, a l'aire es mou amb una facilitat sorprenent.

L’Estat espanyol ha estat durant els darrers dos anys el voltor, buscant la carcassa i l’ha trobada. Es diu Jordi Pujol i ara, amb el cap d’estol Montoro al davant, ha començat la deglució. Als partits catalans els ha faltat temps i pugnen per les engrunes, perquè qui s’endurà els tros gros seran ells, no en dubteu: divisió, discussió, saturnisme, destrucció i un país fracassat. Les garses es menjaran les restes, si en queden.

Hem de ser hàbils. Deixem-los atipar-se de carronya pujolesca i anem al què interessa. Mentre ells es barallen amb la porqueria, nosaltres a la nostra. Deixem-los distreure’s al canyet. No ens en queda d’altra: d’aquí vuit dies, tots a Barcelona a recordar que el mandat és la independència. Deixem-los en Pujol, aprofitem el regal que ens fan: que sigui la carnassa de Madrid, que s’hi rebolquin, que es disputin el tros més gros. Mentre es distreuen, nosaltres farem via. D’en Pujol i els seus, ens n’encarregarem després; us ho juro!

Nova i fabulosa entrega dels grans viatges del Xavi C.

El Xavi, el Coral, el dels Divendres a la TV3, escriu un nou capítol dels seus “viatges” a l’Ara. Avui toca el Vietnam. El primer 25% de l’article el dedica a explicar-nos que ha parlat amb el rei vell, el rei nou i la seva dona en unes converses molt animades, on fins i tot van parlar dels fills. Fixa’t tu quines coses, eh? Després, un altre 25% conta la seva estada a París amb un amic, durant la qual, mentre prenien alguna cosa en una terrassa, un cambrer li va dir algú li havia dit que un homenet que passejava per allà havia estat l’antic emperador del Vietnam. Per fi Vietnam! Però no us feu il·lusions: la resta del suposat “relat de viatge” està dedicat a narrar-nos, superficialment, la historieta d’un tal Bao Dai suposadament aquell vellet de París. Del país, Vietnam, res de res. Per tan, homes i dones de Catalunya, si voleu anar al Vienam, compreu-vos una bona guia, les de Lonely Planet solen ser molt acurades, i deixeu-vos de corals. A hores d’ara, encara dubto de que aquest noi hagi viatjat alguna vegada al país asiàtic.

Als estius ja passa, la gent fa vacances i els mitjans no se’n salven. És per això que, per omplir paper busquen plomes joves, o originals, o patums que cuinen escrits tres mesos abans i els van evacuant de mica en mica. El cas de Xavi Coral és paradigmàtic per quan tots els seus articles, tots, es poden escriure sense moure’s de la cadira davant d’un ordinador i, entre la Wikipedia i alguna pàgina més, es poden redactar sols. No sé quant ha cobrat el Coral per la seva gran aportació al món del viatge, però, de cara a l’estiu que ve, m’ofereixo generosament a l’Ara (atenció!) gratis per a delectar als lectors amb les meves experiències. Us asseguro, sense cap mena de modèstia, que ho faré molt, però que molt més bé que el Coral.

Ada Colau inicia el llarg camí de “la casta”

La senyora Colau deia ahir que no acceptarà “una confrontació amb la població espanyola” que, al seu parer, alimenten les elits polítiques i econòmiques. Cal dir que l’independentisme que jo conec no vol cap enfrontament amb els espanyols, sinó una convivència de veïns, cadascú a casa seva i aquest és l’esperit de les dues convocatòries multitudinàries que han reunit s centenars de milers de persones. Que la confrontació interessi a certes elits polítiques no en dubto, però jo no veig cap mena de guerra des de la política catalana contra España i en canvi sí que observo una bel·ligerància creixent des de Madrid contra Catalunya. No cal ser una llumenera: només cal llegir les portades dels diaris de la capital d’España. Quan a la confrontació en sí, em sorprèn en ella aquesta actitud, ella que s’han enfrontat al mateix Estat per aconseguir els seus objectius, ara no vol enfrontar-s’hi? Perquè? És que l’objectiu de la independència no és tan noble com el de suspendre una execució judicial? I en qualsevol cas, ningú a Catalunya vol barallar-se amb els espanyols: aquesta sí que és una invenció de les elits madrilenyes. Aquesta seva invocació em fa pensar que potser ella ja comença a combregar amb “la casta”.

La senyora Colau té un problema: els vots. I es mou, com el Duran, entre aigües de diferent color i això costa. Pensi, Ada, que el Josep-Antoni fa molts anys que practica aquest esport i del tot, ben bé del tot, encara no el domina. No es desanimi dona, que amb constància i molt de morro en política tot és possible.

Pregunta

Potser és una pregunta retòrica; si algú ho creu així que m'ho expliqui: els senyors de Hamas que tan bons enginyers són cavant túnels per atacar Israel, com és que no han construït ni un sol refugi per protegir els seus?