dimarts, 16 de desembre de 2014

Crònica d’un judici inacabat

Paròdia del "Judici de Paris" de Rubens
Arribo d’hora: falten encara deu minuts per les deu. Com que no sé com funcionen aquestes coses m’estimo més prendre vistes. El guardià, mig endormiscat, es desvetlla i, mentre em mira amb cara de no veure’m, no em diu res de res. Jo que em presento, li ensenyo el document pertinent i ell que em diu s’haurà d’esperar; encara no ha vingut ningú. Ja ho veig això, però de tota manera em remiro l’espai i no, no hi ha ningú. Amb desgana, em fa “passar per l’aro”, que no pita, i m’assec. Espero. El guardià, per distreure’s una mica, juga amb els comandaments de l’aro: aquí pita, aquí no.
Comença a arribar algú. No el conec. Fa, si fa o no fa, el mateix que jo: presentar-se al guardià, que el fa “passar per l’aro”. Ara, l’home ja està més despert i no li costa tant d’aixecar-se. Entra un home amb vestit i corbata i una gran bossa, d’aquestes per posar-hi roba que no vols que s’arrugui. Em sorprèn. Arriben dues cares que conec, vagament, i que poc a poc es van fent presents en la meva memòria gandula. Em truquen, contesto, i tothom em mira, de tal manera que estrafaig la veu per a no molestar. Tots ens anem mirant; no diem res. Ja són les 10 i 10 minuts i el més calent a l’aigüera. Una altra trucada. Ara com que ja hi ha qui xerra, passo més desapercebut. Una noia, amb leotardos de ratlles horitzontals amb una faldilleta que amb prou feines li arriba al cul, travessa d’una porta a l’altra. Ningú no n’hi fa cas. Algú surt al carrer per telefonar, torna a entrar i el guardià ni se’n preocupa. Encara ens mirem, furtivament, tot pensant cony, aquí ningú no em diu res i va passant l’estona.
Però quan ja sembla que el temps s’ha aturat i ja no passarà mai més res, entren d’una revolada dues dones i un home. Ell va mal vestit, amb una camisa de quadres folklòrics i uns pantalons que li van llargs. A la noia baixeta gairebé no la guipo de tan de pressa que passa. I a l’alta sí que la veig bé, enfilada dalt dels talons imponents de les seves sabates negres; mitges negres, abric negre. Ara, ara començarà això. Però no, passa mitja hora i res, tot continua aturat com al dia de la marmota i moc el cul al seient.
Quan ja començo a preparar la bombolla per a aïllar-me definitivament, els tres personatges surten de nou carregats amb les seves maletes, maletins, bosses i demés i la noia dels talons ens diu que ara els diran i que bon dia. Recony! Aleshores, la noia dels leotardos de ratlles horitzontals apareix, ens demana el carnet d’identitat i que ara els donaré la citació, perquè el judici s’ha suspès per incompareixença de l’acusat i que el 28 d’abril al cel (al judici) ens puguem veure. La jutgessa (la noia dels talons altíssims) li ha dit a ella que ens digui que li sap greu i que el fiscal (el tipus desarreglat) s’ha enfadat una mica perquè no hi ha calefacció a la sala de judicis, cosa que ha fet que la secretària (la noia baixeta que gairebé no he vist) l’hagi renyada a ella. Ens lliuren un document, ens tornen el carnet i donen el judici vist per a sentència. S’ha acabat, fins la propera si Déu vol.