El passat dissabte, dia 18 d’octubre, va morir a l’Hospital
de la Santa Creu de Vic la tieta Montserrat, germana de la mare.
A casa, la Montserrat no era la Montserrat; ni tan sols la
tieta Montserrat. A casa la Montserrat era LA tieta.
Menuda, un poc inquieta, quan venia per casa seia en
qualsevol racó mentre observava el nostre tràfec, un xic admirada de tan de
moviment. Xerraire a voltes, contava les seves històries fetes de quotidianitat
pura. I ens observava, des d’allà, des del seu món fet de senzillesa, un món
petit i assequible.
I enigmàtic també, en la seva pregonesa més amagada, en el
seu secret profund: quin era el darrer pensament de la tieta, allò que guardava
amb gelosia quieta?
Ara se n’ha anat. De puntetes gairebé, per la porta de
l’eixida, per no molestar, per no aixecar cap bri de pols que pogués alterar
l’aire. Se n’ha anat com el vent lleu d’estiu, lleugera, ondulant en la brisa.
La tieta ha mort com va viure: senzillament, sense soroll ni
remor. Ens ha deixat vivint la nostra vida sorollosa, apressada, inquieta. Ens
ha deixat en aquesta vida nostra que ella es mirava, bocabadada, des del voral
sense, entendre massa bé la nostra brega... o potser massa que l’entenia!
La tieta ha marxat xino-xano, amb la delicadesa de l’ànima
simple: ja et dic, sense soroll ni remor.
